Efemèrides culturals

Sant Jordi sempre és un bon moment per tenir ben presents els nostres escriptors. Podríem començar parlant de Quim Monzó, que acaba de rebre el 50è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes per una trajectòria literària que és llarga, renovadora i irreverent. En destaquem les obre següents:  Vuitanta-sis contes (1999) El millor dels mons (2000), Catorze ciutats comptant-hi Brooklyn (2004), on fa de turista a Barcelona o es passeja per aeroports i Mil cretins,  l’últim llibre de contes de Monzó que va aparèixer el 2007 i en què envelliment i desengany avancen de bracet amb la ironia habitual de l’autor, que ja no ha publicat més ficció.

També celebrem l’Any Manuel de Pedrolo, és a dir, el centenari del naixement d’un dels nostres escriptors més prolífics, amb més de 120 obres. Fou poeta, dramaturg, contista, novel·lista, articulista, traductor, i va conrear tota mena de gèneres. La seva intenció era normalitzar a tots els nivells la literatura en llengua catalana, la qual cosa volia dir acostar-la a tot tipus de lectors. Per això va experimentar amb totes les possibilitats, des del “negre” a la ciència-ficció, la novel·la eròtica o el teatre de l’absurd. També per aquest motiu la seva tasca com a traductor (va traduir nombroses obres d’autors contemporanis anglosaxons i francesos) resulta d’una gran importància.

El corpus pedrolià conté projectes tan ambiciosos com els onze títols del cicle Temps obert, la tetralogia de La terra prohibida i d’altres obres tan importants com Cendra per Martina, Totes les bèsties de càrrega i els reculls de contes Crèdits humans i Trajecte final.  

No podem passar per alt, finalment, que també se celebra el 150è aniversari del geni ordenador de la llengua, Pompeu Fabra. S’ha dit que la figura de Pompeu Fabra és difícilment comparable a la d’altres filòlegs de la modernitat, ja que en cap altra llengua del nostre entorn emergeix una personalitat capaç de codificar tota una llengua pràcticament en solitari. La fundació de l’Institut d’Estudis Catalans li va proporcionar el marc necessari per elaborar les tres potes del codi lingüístic, al capdavall acceptades per tothom malgrat les resistències inicials: ortografia (1913), gramàtica (1918) i diccionari (1932).

Aconsellava Pompeu Fabra als escriptors: «D’un mot, esbrini’n bé el significat…, i ja el podeu emprar. Els gramàtics ja l’estudiaran després».

El 29 d’agost del 2017 el govern de la Generalitat de Catalunya va acordar commemorar el centenari del naixement de Montserrat Abelló i Soler, que celebrem enguany.

Res com les paraules mateixes de l’escriptora per entendre què hi ha darrere de la seva escriptura:

“Quan em pregunten per què escric, en el meu cas poesia, la meva resposta es basa en dos fets primordials que són l’essència de la meva poètica.

Primer. Escric per una necessitat d’expressar-me. De dir allò que m’emociona, colpeix, neguiteja, a partir de les preguntes que no ens hem deixat de fer des de la Prehistòria: qui som?, on anem?, i que tradueixo tot preguntant-me el perquè de tant dolor, de tanta injustícia, de tanta ignomínia; contrastat pel goig de viure i de copsar el meravellós del món que ens envolta.

Segon. Escric per la meva passió per les paraules. Quan en un moment donat vaig sentir aquella necessitat d’expressar-me vaig fer-ho escrivint poesia. Però no fent ús de mètriques i rimes, com havia intentat fer anteriorment, sinó partint de la paraula nua, del seu pes i densitat; és a dir: basant-me en el sentit profund de la paraula.”

No oblidarem tampoc, entre les veus homenatjades aquest 2018, la de Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 3 d’agost de 1918 – 2 d’octubre de 1991), coneguda especialment per la seva trajectòria com a novel·lista, dramaturga i assagista. És una de les escriptores catalanes més polifacètiques. Va rebre el Premi Sant Jordi de novel·la del 1968 amb l’obra Un lloc entre els morts i el Premi Joanot Martorell del 1948 amb El cel no és transparent. Fou presidenta del PEN català entre 1979 i 1983. Destacà també com a activista cultural, feminista i antifranquista. Són d’ella les paraules amb què cloem aquesta notícia:

“La dona mai aconseguirà res si no entén i accepta que la seva lluita no és una lluita a favor de les dones, sinó a favor d’una persona oprimida, utilitzada i injustament tractada.”

Departament de llengua catalana i literatura