Les talles “estàndard” ens envien el missatge que si no hi caps en la roba, ja sigui per ser massa gran o massa petita, no ets “normal”, i dóna lloc a tot tipus d’insatisfacció respecte el teu cos.

Segurament alguna vegada en entrar a una botiga de roba buscant la talla de pantaló que portaves l’any passat, te n’has adonat que aquest any necessites una o fins i tot dues talles més, o en el pitjor dels casos, que no pots comprar-te la peça de vestir desitjada. El més trist és quan veus que una talla 40 de fa un parell d’anys és igual que una 44 actual. Aquest fet passa perquè els nous estereotips de moda ens inculquen que cada cop hem d’estar més prims/es per “agradar” a la societat. La indústria de la moda sovint influeix en aquest aspecte ja que ens obliga a adaptar els nostres cossos a la roba, quan haurien de ser les marques les que s’adaptessin a l’autèntic cos dels homes i les dones.

maniqui-blancos

ELS ESTEREOTIPS ACTUALS

Els cossos que vesteixen els dissenys de les principals firmes de roba ens venen uns models de bellesa que no existeixen en la vida real ja que són malaltissos i no coincideixen amb la majoria de persones, donant-nos així una idea equivocada del que és “un cos perfecte”. Molts cops ens deixem influir per aquesta publicitat enganyosa i que acostuma a estar manipulada amb programes informàtics.

Aquests tipus de màrqueting influeix molt en el nostre dia a dia i ens pot arribar a fer sentir malament amb el nostre cos, fins al punt de voler canviar la nostra imatge per una cada cop més semblant a la de les models. El fet de voler aprimar-nos per assemblar-nos a ells/es pot originar problemes psicològics, com una baixa autoestima, que poden comportar trastorns alimentaris, com l’anorèxia o la bulímia.

El 2010, el diari 20 MINUTOS va publicar una enquesta on es qüestionava el següent:

T’AFECTA NO TROBAR ROBA DE LA TEVA TALLA QUAN VAS A COMPRAR?

Les opcions eren:

  1. EM DEPRIMEIXO I EM PLANTEJO FER DIETA IMMEDIATAMENT.
  2. DEPÉN. SEGUEIXO BUSCANT FINS QUE TROBO EL QUE VULL I EM SENTA BÉ.
  3. SE QUE ÉS UN PROBLEMA DE TALLATGE DE LES BOTIGUES, NO MEU.

Un 45% de la gent que va votar ( 750 vots) van escollir la primera opció. Un 22% (374 vots) la segona. I un 33% (556 vots) va triar la tercera.

Amb aquestes dades podem veure que gairebé la meitat de lectors que van voler participar se’n refien més de les talles que del seu propi criteri. Com les botigues venen roba amb un tallatge incorrecte, la majoria dels compradors associen el no trobar roba de la seva mida amb estar massa gras/sa o massa prim/a. Tot i així una bona part sap apreciar que el problema no és seu.

VIOLETA BY MANGO

Després de la llei retirada d’unificació de talles i l’exigència d’un índex de massa corporal (IMC) mínim del 18’5 per les models de passarel·la, l’empresa Mango ha presentat una nova línia de roba per dones que només compren les talles entre la 40 i la 52. Aquesta ha provocat una gran polèmica ja que el 2007 el Ministeri de Sanitat va considerar que a partir de la talla 48 és una talla especial, i per això no és just que una marca decideixi que a partir de la 40 ja siguin talles grans, ja que està dividint a la població en dos grans grups, fent que si tens talles més petites no puguis comprar roba d’aquesta col·lecció i si superes la 40, només puguis accedir a aquesta.

Avui dia les talles 38 i 40 són les més comunes a Catalunya i amb aquesta campanya s’està dient que a la majoria de noies ja se les ha de considerar “especials”. Està bé que les marques facin talles per tot tipus de cossos, però el problema és voler separar-les en grans i petites ja que fa que una gran part de la població se senti discriminada.

TALLA ÚNICA

“No existeix realment la “talla única” perquè cada persona té una forma diferent i les botigues de roba han d’adaptar-se a aquesta diversitat, en lloc de fer sentir malament a aquells que no encaixen amb aquesta “mida universal”.

“Em vaig desanimar en adonar-me que encaixar en aquesta roba em feia sentir millor amb mi mateixa. Així no és com t’hauries de sentir en emprovar-te la roba. En canvi quan no m’encaixava, em sentia malament. Però, per què? Cap cos és igual i així és com ha de ser. Tots som diferents, pel que l’idea de “talla per totes” simplement és absurda.”

“És molt dur notar que aquesta roba no et queda bé, sobretot si ni tan sols et consideres “talla gran”. És difícil etiquetar la roba com talla estàndard ja que no totes les dones son iguals físicament. En lloc de tractar d’encaixar en el que algú considera la mida perfecta, prefereixo celebrar la meva mida única i utilitzar roba que em quedi bé. En intentar encaixar en algunes d’aquestes peces inesperadament em va fer sentir malament i va fer que m’avergonyís del meu cos.”

“Els creadors de la talla única, probablement veuen a la típica noia d’una certa mida i d’una certa alçada. Però el problema és que en realitat no existeix la “noia estàndard”. Podria ser de la mateixa alçada que algú, però d’una mida diferent, un pes diferent, un tipus de cos diferent, i molt més. Mai no he sigut una persona a qui importi la mida, però coses com aquestes em molesten.”

“Em va sorprendre que algunes coses em quedessin bé, però tot i així crec que no són “talla única”.”

Aquestes són les opinions de les noies de les fotos següents. Van participar en un experiment en el qual cada noia tenia una talla diferent i totes s’havien d’emprovar una peça de roba de “talla única”.

models bona

Mireia Rodríguez i Maria Carreras, 3r d’ESO

Leave a Reply

Your email address will not be published.