Saviesa dels antics

Oferim a continuació els comentaris que han fet els alumnes de 4t C a sentències extretes de l’Aurea Dicta, és a dir, d’una col·lecció de dites dels pensadors grecorromans:

LES ARRELS DE L’ESTUDI SÓN AMARGUES, DOLÇOS ELS FRUITS

Litterarum radices amaras, fructus dulces

Marcus Tullius Cicero.

Analitzem la frase. Des d’un punt de vista general, entenem que vol dir que si estudiem en el seu moment, deixant-nos-hi els colzes i esforçant-nos-hi molt, arribarem a aconseguir les nostres metes acadèmiques i personals i ens sentirem realitzats, per no dir que tindrem majors oportunitats d’accés a una feina que ens ompli i podrem viure tranquils. Però si excavem una mica veurem que aquesta llei és aplicable a tota tasca que requereixi un esforç, no momés l’estudi.

Les recompenses del treball constant són diverses, ja no només les referents a l’estabilitat econòmica. La sensació de la feina ben feta és incomparable a cap altra. Aquests són els dolços fruits, el comfort emocional resultant del treball.

Tot i així, trobaríem a aquesta dita algun contra. Per exemple, en l’estudi, el sistema educatiu ha de ser l’adequat per a permetre que la ment es desenvolupi, que creixin els fruits. Si no ho és, cap esforç que portarà a bon lloc.

Seguint en la mateixa temàtica, si l’atur es manté en les seves ara habituals xifres desmoralitzadores, els físics teòrics amb tres màsters maleeixen els anys d’estudi en cada hamburguesa que fan o directament des de la cua de l’INEM. A vegades els fruits no són tan dolços.

Llavors apareix un dubte, tal vegada una pregunta retòrica, però és possible que hi hagi alguna cosa en aquest món que realment valgui la pena i per a la qual no calgui un esforç previ? O potser algun mitjà per arribar als objectius sense esforç? Com a resposta a l’última pregunta ens vénen al cap els paranys, evidentment, però no hi ha cap mitjà legítim? A vegades. Se m’acudeix, per exemple, que es poden aconseguir més diners en els deu segons de comprar un número de loteria que en una carrera sencera d’empresari d’èxit. És clar però, que la loteria, com que té una possibilitat ínfima de tocar, no eximeix dels altres esforços tot i jugar-hi. Però adonem-nos del detall: diners. No crec que hi hagi una manera de sentir alguna cosa com la sensació de feina ben feta sense haver fet la feina i haver-la fet bé.

Així doncs sembla que només podem felicitar a Ciceró pel seu treball filosòfic. Visca els antics i visca l’esforç!

 Guillem Llort i Marc Sabaté, 4t C d’ESO

* * *

Esta sentencia viene a decir que, cuando estudiamos, podemos pasarlo mal, pero cuando nos hemos esforzado y aprobamos, estamos más felices y aliviados.

Además creo que esta frase es aplicable a otros ámbitos de la vida, no sólo al estudio. Por ejemplo, imaginemos a un carpintero artesano. Él pone mucho esmero, tiempo y dedicación a su trabajo, se puede pasar horas y días para realizar, pongamos, un hermoso reloj de pared. Finalmente, fruto de la dedicación y del trabajo bien realizado, un cliente le compra el reloj, y éste seguramente esté satisfecho con el trabajo del carpintero artesano.

El mensaje esta frase nos dice entonces que si hacemos algo, lo que sea, por mucho que nos cueste y suframos en el proceso, finalmente nuestros esfuerzos se verán recompensados, ya sea con una acción por parte de alguien, con dinero o con la propia satisfacción.

Aunque también hay claras excepciones: por ejemplo un estudiante, que ha estado muchos años estudiando para tener un trabajo estable y un sueldo digno, debido a la crisis o a otros factores externos, puede acabar en el paro, o también podría no acabar sus estudios debido a las altas tasas universitarias y a los recortes en educación en general (falta de presupuesto, falta de personal, de material). Las circunstancias pueden truncar un proceso, igual que la suerte favorecerlo. Sin embargo, el estudiante licenciado tendrá siempre su cultura, su título, algo que ofrecer, por encima del que no lo tiene. Y ello ha sido el resultado del esfuerzo. Así, aun en circunstancias adversas, la máxima no pierde su sentido.

Pero ahora, preguntémonos: ¿existe algo que tenga valor para el ser humano que se haya conseguido sin  esfuerzo? Creemos que la gran mayoría de cosas se consiguen con, al menos, un mínimo de esfuerzo. Por ejemplo, alguna gente rica se ha esforzado muy poco (por no decir nada), ya que la mayoría de su poder adquisitivo proviene de herencias, rentas, etc. Pero, pese a no haberse esforzado se contentan y hacen alarde de su riqueza. Eso nos parece ignorancia de necios, ya que no han experimentado la satisfacción que da el esfuerzo personal. En el lado contrario, por ejemplo, un inmigrante de aquellos que, arrastrados por la desesperación, saltan la valla de Melilla jugándose la vida, si consigue integrarse en el país, estudiar, conseguir un trabajo que le permita vivir dignamente, aunque siga siendo pobre, seguro que está inmensamente satisfecho de sí mismo. Parece haber, pues, una proporción entre el valor de algo y el esfuerzo que ha implicado su realización.

Por ello, finalmente, surge una pregunta: ¿una persona es capaz de cambiar la satisfacción que se consigue con esfuerzo y perseverancia por una satisfacción breve que se consigue al acto y sin apenas esfuerzo? Esta pregunta se puede trasladar al ámbito anterior, y se puede aplicar un conocido ejemplo: están los alumnos que hacen un trabajo sólo para aprobar, lo que les aportaría a una satisfacción breve; y luego tenemos a los alumnos que, con esfuerzo y dedicación, consiguen sacar buena nota, cosa que en un futuro puede crear una satisfacción mayor que la de aquel que ha hecho el trabajo y se ha esforzado lo justo para aprobar.

Armand Alsedà y Pablo Peña, 4t C d’ESO

* * *

Aquesta frase parla sobre l’estudi però també es refereix al principi de les coses, és a dir, a l’inici de coses que valorem, que costen d’aconseguir, i per això per aconseguir-les hem de patir i esforçar-nos.

Ens vol donar a entendre que un principi sempre costa i que és difícil aconseguir el que realment volem, cosa que no pot ser immediata i per això és complicada. Podem aconseguir aquest objectiu esforçant-nos, patint i insistint. En saber tot això podem arribar-nos a preguntar: Això significa que totes les nostres metes les hem d’assolir esforçant-nos? Si ho pensem de forma ràpida la resposta seria sí, però si ho analitzem més detingudament, la resposta seria variable, depenent de la situació. Per exemple:

Un nen pobre vol que li comprin llaminadures o joguines, però això pot ser molt difícil d’aconseguir pels seus pares i per això aprecia molt qualsevol caramel o un simple cotxet de miniatura que li poden comprar.

Si el nen petit és ric veurà que per aconseguir el que desitja no ha calgut cap esforç, ja que li donen tot, però aleshores no ho valorarà i la seva il·lusió serà més efímera o inexistent.

Seguint amb la base de la situació, es pot dir que, quan una persona vol una cosa amb totes les seves forces i s’esforça i finalment l’aconsegueix, se sent feliç. Podríem dir que ha aconseguit una satisfacció personal, i això pot portar-nos a qüestionar el següent: Només fem un esforç quan volem arribar a una satisfacció personal o col·lectiva? Normalment, i gairebé sempre respondrem amb un sí, ja que si no, no mostraríem cap mena d’interès. D’aquí podem entendre la frase, que en un principi a ningú li agrada fer l’esforç, però desprès s’adona de que aquest esforç realment ha valgut la pena, i sent una mena de satisfacció.

Pràcticament podem afirmar que quan una persona s’esforça per fer una cosa i al final la aconsegueix se sent ple, bé. En canvi quan una persona no s’esforça i aconsegueix el mateix objectiu aviat se sent buit o indiferent, com seria la persona mimada que hem referit. El bo que té forçar-se és el resultat que et dóna, que és: el teu objectiu i amés  sentir-te bé amb tu mateix;

Per concloure, crec que aquesta frase diu en resum que sempre, després del mal temps, ve una bona temporada, i que val la pensa lluitar per el que realment desitges per molt que costi.

Eva Doncos, 4t C d’ESO

EN LA CALMA TOTHOM SAP FER DE PILOT. ÉS EL PERILL QUI POSA ALS HOMES A PROVA

Tranquillo quilibet gubernator est.

Lucio Anneo Sèneca, Epístoles. 84,34

Des del meu punt de vista crec que aquesta sentència pot ser una mena de metàfora de la vida, en la qual tots hem de pilotar i fer front a les situacions perilloses que hem d’afrontar.

Des d’un altre punt de vista aquesta frase ens pot estar dient que la millor manera de conèixer el caràcter d’una persona és en situacions extremes.

Per exemple, una persona pot ser molt educada en situacions normals però en situacions extremes és revela que és la persona més mal educada del món. Podem descobrir l’autèntic amic, i distingir-lo dels aparents, precisament en els moments difícils. En la vida quotidiana tenim moltes ocasions d’ocultar o simular les nostres intencions, accions i punts de vista. Hi ha moments crucials, però, en que aquests no es poden amagar, ni dissimular.

Com en tot hi ha excepcions i jo crec que en aquest cas són:

-Quan una persona reacciona de la mateixa manera en ambdues situacions, és a dir, en una situació normal i en una de perill. En aquest cas estaríem parlant d’una persona amb un caràcter fred i impertorbable. És difícil trobar algú que encaixi en aquest perfil perquè d’alguna manera seria la persona que controla la seva passió i les seves reaccions d’una manera poc habitual. Potser seria el perfil d’un estoic ideal.

-Quan una persona no reacciona correctament en cap de les dues situacions, és a dir, en una situació normal i en una de perill. En aquest altre cas estaríem parlant d’una persona intemperant en la calma, incapaç en el perill. Aquí sí podríem trobar múltiples exemples de persones que no saben pilotar la nau de la seva vida ni quan el vent bufa a favor ni quan bufa en contra.

Tomás Aragón, 4t C d’ESO

NINGÚ NO VOL LA SEVA PÀTRIA PERQUÈ ÉS GRAN, SINÓ PERQUÈ ÉS SEVA

Nemo patriam quia magna est amat, sed quia sua

Lucio Anneo Sèneca.

Les persones donem importància a coses que no són rellevants i que no tenen mèrit, sinó que vénen donades per les circumstàncies o l’atzar, tal com el país de naixement, la raça, el sexe. Fer del lloc de naixement un valor o exagerar la seva importància demostra una mentalitat un tant immadura alhora que primitiva, ja que ens acollim a allò que és més pròxim per sentir-nos segurs, per orgull, fins i tot per narcissisme, tot pensant que això ens fa diferents, és a dir, millors que d’altres. La identificació amb un territori és una simplificació, una mena de replegament amb el clan o la tribu, poc compatible amb l’apertura amb la humanitat amb indiferència del lloc on hom ha nascut.

Aquesta mentalitat pot convertir-se en un obstacle pel nostre pensament, ja que és un prejudici que trenca la imparcialitat, l’objectivitat i ens allunya de la possibilitat de poder fer justícia. Les persones tendim a sentir una passió molt gran per les nostres coses i això a vegades ens cega i ens impedeix veure la realitat, els defectes propis i les virtuts alienes. Exemples ben palesos són els fanatismes esportius, on un s’identifica tant amb els seus colors que perd la seva capacitat de jutjar de forma equànime tot el que hi fa referència; també ocorre en els clans familiars, on allò forani o que txoca amb els seus principis és vist de forma pejorativa. Algú creu que el mèrit de El Quijote és que el seu autor va ser espanyol? Algú en parlar d’un premi Nobel es fixa sobretot en quina és la seva nacionalitat o més aviat la seva aportació científica o humanística al món de la cultura? Contestant racionalment aquestes preguntes ja no cal pensar molt més…

Katherine Lascano, 4t C d’ESO

TOTS SOM ESCLAUS DE LA LLEI, PERQUÈ PUGUEM ÉSSER LLIURES

Legum omnes servi sumus, ut liberi esse possimus.

Cicerón, Pro Cluento 53, 146

Antigament la llibertat tenia un preu o venia de naixement per a uns pocs afortunats. Així es podria dir que en aquella època existien més esclaus que persones lliures. Actualment el nombre de persones lliures, especialment en els països on hi ha un Estat de dret, ha augmentat respecte a aquelles èpoques en que els gladiadors lluitaven per la seva llibertat. Però tot i això continuem constatant que bona part de la població de la Terra no disposa del dret lliure de pensar, d’expressar-se, d’accedir a la cultura…

Tant en el passat com ara, la llibertat apareix lligada a unes certes condicions que ens limiten a fer certes coses. Aquestes condicions són les lleis. Aquestes han sigut agraïdes, acceptades, titllades de justes o injustes, abolides i renovades. Però, no se suposa que nosaltres tenim tot el dret i la llibertat de decidir i jutjar què fer i com fer-ho? Aleshores per què se’ns limita aquest dret?

La resposta a aquesta pregunta és prou senzilla: la llibertat és un tipus de poder que cada persona té però com en tot cas hi ha certes persones que volen abusar d’aquest poder sense importar les conseqüències que poden causar a la resta de persones, vet aquí el perquè hi ha lleis, el perquè hi ha límits en la nostra llibertat, per evitar el llibertinatge, un excés de llibertat que arriba al punt de no respectar a la resta. Només si hi ha llei es donaran les condicions de seguretat mínimes per tal que els nostres projectes puguin tenir alguna possibilitat de satisfer-se. Si no hi hagués cap fre a la nostra acció, només podrien satisfer-los els més forts per naturalesa. Seria com la llei de la selva.

En conclusió, la llei no es un tipus d’esclavitud, sinó que és una condició indispensable per a poder conviure amb la resta de persones.

Li Lin i Paola Villarroel, 4t C d’ESO

* * *

Aquestes paraules volen dir que, si llibertat significa capacitat absoluta de fer el que vull quan vull, aleshores mai no acabem de ser lliures del tot, sinó que sempre estarem acomplint lleis i tindrem una llibertat limitada. Les lleis les acomplim per una qüestió social, perquè no estem sols, sinó entre d’altres subjectes que també tenen desitjos i interessos. Per tant, només tenim llibertat fins on ens ho permet la llei o la pròpia llibertat limitada dels altres.

Gràcies a que hi ha lleis es viu millor amb els altres, hi ha millor convivència. La principal funció de les lleis és controlar el comportament de la gent, establint unes regles de joc que tothom ha de respectar. Gràcies a disposar d’aquest marc tenim més possibilitats d’acompir els nostres desitjos que si no hi hagués llei perquè aquesta dóna precisament seguretat. A la natura no hi ha lleis, sinó que les coses es resolen únicament a través de la força i allà el peix més gran sempre pot amb el més petit. De què li serviria, especialment a aquest últim, la llibertat absoluta de nedar per on vulgui?

Així que, ens preguntem: Fins a quin punt som lliures? Qui posa els límits? Amb quins criteris? Arribats a aquest punt podem pensar que el nostre comportament està totalment condicionat per un contracte social. Deixem de fer coses per poder fer-ne moltes altres i amb major seguretat. Finalment, ens podem preguntar: Què pot portar a algú a incomplir les lleis? Tots els que les incompleixen ho fan per necessitat? En cas negatiu, llavors per què ho fan? La resposta pot ser: per manca de reflexió sobre el valor i la importància de la llei i el bé comú; per manca de respecte a un marc que si no hi fos trobaríem de seguida a faltar; per manca d’educació i de civisme o per pur egoísme, especialment si pots imposar-te sobre algú més feble.

Laia Andrés, 4t C d’ESO

LA MAJORIA TANQUEN L’ESTABLE QUAN JA ELS HI HAN ROBAT EL BESTIAR

Maxima pars, pecore amisso, praesepia claudit

Palingeni, Zodiacus, Sagittarius 827

Interpretem aquesta sentència com una metàfora de la vida i el seu caminar, de les decisions que prenem i que ens afecten amb el pas del temps. Des del nostre punt de vista aquesta frase parla sobre la imprudència i la falta de prevenció davant de situacions en les quals ens podem trobar en algun moment de la nostra vida, imprudència i falta de previsió que porten a conseqüències desagradables i per a les quals molts cops no hi ha remei. Alhora ens parla de com els homes reaccionen tard i a força d’experiències doloroses per tal de corregir les seves accions o per reflexionar i ser més previsors. Tal com diu la sentència, la majoria de la gent no pensa en les conseqüències de les accions, no posa mitjans i no aprén si no és a base de cops, quan ja és tard. Expressa el llastimós “si hagués fet el que tocava, aleshores no hauria passat això”.

Per què reaccionem només després de que una acció feta amb deixadesa o imprudència generi conseqüències perjudicials per a mi o per als altres? Per què no ens anticipem als possibles problemes que puguin esdevenir-s’hi? Per què no reflexionem abans? Amb aquesta frase entenem que la gent, massa sovint, pren precaucions quan ja hi ha hagut un problema que potser era evitable. Si no fos evitable i la nostra capacitat de canviar la situació fos molt reduïda, el que s’ha de fer és no rendir-se i, malgrat tot, procurar trobar la solució prenent precaucions, sol·licitant ajut de gent pròxima o sàvia, abans que passi el fet negatiu.

La frase subratlla el fet que molt sovint no podem fer marxa enrere (el mal ja ha passat), havent perdut oportunitats o béns valuosos per manca de previsió.

De la seva lectura deduïm una frase molt dura per la humanitat però real: “Aprenem a cops, amb les males experiències, més que pensant amb previsió”. Una frase dura i alhora certa. La pregunta és: per què? Com de fàcil seria aprendre veient exemples d’altres o amb l’exercici habitual de la reflexió prudent. Altres dites populars ho subratllen, quan ens recorden que l’experiència és la mare de la ciència o més val prevenir que curar.

Laura Ezquerro i Roger Hereter, 4t C d’ESO

LAS LEYES SE DICTAN PARA QUE EL MAS FUERTE NO LO PUEDA TODO

Iude latae leges, ne firmior omnia posset

Ovidi, Fasti 3, 279

Las leyes se crean porque no somos animales y hay que respetarlas para no convertirnos en animales. En la naturaleza el pez gordo se come al chico y no hay nada justo e injusto en ello. El dominio, la exterminación y la violencia forman parte de los mecanismos de supervivencia de las especies animales. Ahora bien, en un grupo humano la ley es la garantía de los derechos de todas las personas sin la cual sólo los fuertes podrían alcanzar sus metas y cuplir sus deseos imponiéndose sobre los débiles. La ley iguala a los hombres en derechos y obligaciones a pesar de sus diferencias de condición económica, social, cultural. Es un freno para los abusos y la injusticia.

Sin embargo vemos que en la práctica las leyes se dictan más para controlar a la gente trabajadora que para los que son ricos o los que tienen la vida resuelta se mantengan dentro de sus límites. Los poderosos pueden escapar más fácilmente de su cumplimiento. Pueden evadir impuestos, sortear las penas judiciales, disponer de privilegios, comprar voluntades, mantenerse en la corrupción y perpetuar su desigualdades. Por el contrario, si el mal lo comete alguien sin dinero e influencias, difícilmente sorteará el peso de la ley. Esa es la gran diferencia entre los que son ricos de los que no lo son y así la frase de los clásicos queda desvirtuada pues una ley injusta no mejora el cruel mundo de la naturaleza.

Sebastián Arroyo, 4t C d’ESO