Faig rodar amb el dit índex l’anell sobre el palmell de la mà. El duc sempre a la butxaca perquè en tots els dits m’estreny la pell fins a l’os. No m’importa que s’equivoqués amb la mida: així puc llegir-hi la inscripció tants cops com vulgui. “The course of true love never did run smooth, va escollir per a mi. Perdo l’alè cada cop que la llegeixo. I és que fa massa temps que no escolto la seva veu de mel rajar en els versos de Shakespeare que em fan semblar un badoc. Com ara, aturat sota aquest cel que augura temps inclement, admirant la finestra rere la qual es pentina, llegeix, es despulla, s’emmiralla en mi quan ens fem companyia. Tall de respiració. Camino amunt i avall davant la porta. Vull entrar. He de pujar. No passarà ni un minut més. Estàs fet per mi, per mi… per mi… Aguilot meu… demà no vinguis… Què faria sense el meu Aguilot?… Em llepa la punta del nas i surt de l’habitació picant-me l’ullet. He de travessar aquesta porta. Tindrà el seu Aguilot. Però em suen les mans i em rellisca l’anell i he de córrer perquè no rodoli fins a la claveguera. M’ajupo i el cullo just al costat d’un altre cèrcol semblant al meu. També té inscripció: «Al meu Corbet: I would not wish any companion in the world but you.» Com no me n’havia adonat? Ha callat tots aquests dies perquè me n’estava forjant un altre! Me’l poso… Sí, aquest em va bé al quart dit… És perfecta, només ella podria… Corbet, ara em dirà.

M’apropo al pom, estiro el braç i alguna cosa m’impedeix d’arribar-hi. Com si m’haguessin ficat al coll l’extrem d’una aspiradora, em fuig de dins un glop cremant, immensament inflat i em deixa al pit només buit. Me’l pico amb el puny premut i fa un so balmat. Comença a ploure.

Amb cada bleix d’angoixa, encara intentant arribar a la porta, ressonen llunyanament en mi una mena de bots espantats contra ciment dur mullat, viscós de porqueria. Se’m paralitzen les extremitats i quedo garratibat a la vorera sense poder fer un pas més ni caminar amunt i avall per espolsar aquesta angúnia que s’estén com verí per cada part d’aquest cos meu que és tros de carn i prou, si no arribo fins a dalt… S’encén un llum rere la finestra. És allà, però no hi arribaré… Hi arribaré. Aguilot, Aguilot… demà pots tornar…

Segueixen els bots dintre el pit i no sé com aturar-los perquè no són meus, venen de fora, estan mullats i bruts i contaminats. Un segon. Passa un cotxe ràpid rere meu i, alhora que em deixa xop fins al moll de l’os, cessen els bots i explota allò que fos que botava i esquitxa el meu pit buidat d’un dolor intensíssim i m’omple d’agror l’estómac, la boca, els ulls… M’encega… Què faig de peu sota la tempesta?… Porpra, vermell i negre… Obro els ulls i m’adono que ja els tinc oberts. On sóc? I de sobte, una resplendor allà on acabava de trepitjar el neumàtic. Una brillantor roja. Se’m congela el buit del pit i sento que m’han fet baixar pel coll una rosa amb totes les espines, que se’m van clavant una per una a la carn de dins com cristalls afilats. I veig dues, tres, quatre resplendors més. Són trossos de vidre vermells, com un cor fet miques. S’escampen per la calçada i tremolen per la pluja que els cau al damunt, regalimant una substància vermella que es va diluint en els bassals. A mesura que vaig deixant de respirar perquè les espines m’esgarrinxen els pulmons, van brillant més els vidres a la carretera i ve algú a escombrar-los, però corro –em sorprenc de poder fer-ho– i arribo a la calçada abans que l’escombriaire i n’agafo un fragment en forma d’ocell i surto del mig amb pressa. Recull els vidres i se’ls emporta per llençar-los en un contenidor a fer de companys d’altres vidres trencats. M’apropo, ara puc, a la porta que avui no se m’obre i deixo en un cantó, perquè ningú no me’l trepitgi, el trosset de vidre vermell que he guardat per a ella.

Anna Gas. Ex-alumna.

 

Leave a Reply

Your email address will not be published.