PROSA 1r / 2n ESO

T’ESTIMA, EL TEU FILL

MAYRA VIVES

”Dilluns, 9 de març de 2015”

Estimada mare,

Avui he arribat a la universitat. És impressionant! És més gran que qualsevol edifici que   he vist a Barcelona, sembla una ciutat, fins i tot! Mai no hauria dit que els diners que tu i jo vam anar estalviant des que era petit em portarien a una universitat com cal.
He conegut molta gent el primer dia; tots són moltamables i simpàtics. A l’aula d’estudis…

Ah sí, he dit que hi ha una aula d’estudis? També una biblioteca tan gran com un museu, una cafeteria, un gimnàs gegant… Què estava dient? És clar, l’aula d’estudis! He parlat amb una noia molt bonica i simpàtica; m’ha guiat per tot el campus i me n’ha ensenyat les classes. M’assec al seu costat a matemàtiques. Tothom és força amable amb mi! Massa i tot, pot ser. Bé, no em queixo, però és estrany per mi. Mai m’han tractat massa bé a les altres escoles on he estat, però aquest canvi tan brusc… No podia estar més feliç. Bé, me n’hauria d’anar a dormir, mare. No hauria d’estar fins a tan tard; he vist uns alumnes passejar pel vestíbul a la nit, però no hi hauria d’anar. Espero que t’arribin aviat, aquestes cartes!
T’estima, el teu fill.


“Dimarts, 10 de març de 2015

”
Ostres, avui ha estat el primer cop que he arribat tard a una classe. He dormit com un tronc! Segurament estava massa cansat del primer dia. M’he aixecat amb unes picades de mosquit… M’havia oblidat completament de portar crema anti-mosquits! Bé, vaja, ja la demanaré a algú.
 Te’n recordes dels alumnes que vaig veure de nit desperts? No sé qui són, però crec que

són aquest tipus d’estudiants que passen de les normes. De fet, els estic veient passar ara. Com pot ser que ningú els vegi mai? En fi, no m’hi capficaré.
P.D: M’he assabentat que aquestes cartes no t’estan arribant, així que faré un diari amb tot això i t’ho enviaré el cap de setmana. Potser en dies de classe no deixen enviar missatges a fora.
T’estima, el teu fill.


“Dimecres, 11 de març de 2015”

Em sento… marejat. Ha estat un dia massa cansat, hauria de dir… M’he aixecat amb mal peu, amb mal d’espatlla, amb lumbàlgia, diria. Des del matí estava feble, potser he agafat una grip. O nervis… No, nervis no. Desconfiança? Sí, això mateix. La noia de la qual et vaig parlar amb qui m’assec a matemàtiques… em sento nerviós al seu voltant.

Quequejo quan parlo amb ella, és com si la conegués d’alguna cosa passada… La majoria de gent pensaria que m’agrada i que sento papallones a la panxa, però no. No són papallones, és més aviat un paràsit que em remou el cervell per intentar que recordi alguna cosa desagradable d’ella… La veritat és que aquesta noia, junt amb altres alumnes d’aquesta universitat, és massa… estranya. Cada nit els veig passar per la meva habitació, tots junts. A més, mai surten al pati. Es queden o a la biblioteca o en algun altre

lloc que no conec.
Bé, no hi pensaré gaire. Potser només estic paranoic.
Et troba a faltar, el teu fill.

“Dijous, 12 de març de 2015”

Tinc por. Tinc molta, molta por… No sé què he fet la nit del dimecres. M’he aixecat a la meva habitació ple de sang a les mans i a la boca… No portava les meves sabates i les plantes dels peus estaven brutes, com si hagués sortit a fora durant la nit. No sé què em passa, mare… Tinc molta por… Avui, tothom ha estat encara més amable amb mi. No he sortit al pati i m’he quedat a la biblioteca, em feia mal el cap quan sortia al sol.
Estic molt preocupat. Són només les set del vespre i ja tinc son, mareig, fatiga… També, estic molt nerviós, més que normalment. M’he mossegat els dits i m’he fet sang… M’ha fet la sensació que no havia mossegat fort, però.
Tota aquesta sang, què era?! On carai he anat?! I si he matat algú mentre dormia? Per què faria jo, alguna brutalitat així? No ho entenc.. No ho entenc!

“Divendres, 13 de març de 2015”

Ja me’n recordo de tot. 
De la por que tinc a aquesta noia, de la sang… de què m’ha passat. Aquesta carta que t’envio serà l’última que rebràs, amb el meu pesar.
Aquesta universitat, tota aquesta gent… Pot ser impossible de creure, però ho he comprovat al mirar-me al mirall avui al matí. Estava davant del mirall i no veia a ningú… Estava pàl·lid. Tenia les orelles punxegudes i les dents massa esmolades. M’ho han explicat tot. Tots ells són vampirs, i jo un més. Aquella noia que em feia por és la que em va fer les marques al coll i em va convertir en… en això, en aquesta monstruositat

que, a la nit, va mossegar algú i va gaudir de la seva sang. Jo no volia això… Només volia coneixements, amistats i una vida més rica. No vull viure així. Quan t’hagi arribat aquest diari de les meves últimes paraules, m’hauré intentat clavar una estaca o m’hauré donat per vençut i ploraré fins que no pugui més. T’estimo molt, mare, i sempre t’estimaré. Per això m’allunyaré de tu per no fer-te mal, ni a tu ni al pare.
 T’estima… ”
[ Nota manuscrita de la mare:

Les últimes paraules de la carta no es podien llegir; la tinta s’havia esborrat pel que semblaven llàgrimes vessades… Les llàgrimes del meu nen. ]

PROSA 3r /4t

LA BLANCANEUS MODERNA

RAQUEL PÉREZ

-Tia, que aquí al bosc no hi ha WiFi! Parla més alt! Allà estava la jove Blancaneus, que es feia dir Blankitaaah Freskitaah. Vestia sempre una samarreta blau clar que transparentava el seu sostenidor vermell amb dibuixos de pomes. De pantalons… Bé, eren tan curts que ni es veien. El que sí es veia era el seu tanga fúcsia. El cabell, el duia recollit amb un monyo alt amb unes floretes i clips. El seu amic inseparable era el seu mòbil. El seu mal comportament feia enfadar molt la seva madrastra, la qual també l’envejava per una característica. Per això, cada dia li preguntava al seu Mirall:

-Mirall, Mirallet! Qui té els llavis més gruixuts de tota la pandi?

El Mirallet sempre li contestava que era ella, però un dia li va contestar:

-La Blankitaaah Freskitaah els té.

-QUÈ?! Aquella choni ximpleta de barri té els llavis més gruixuts que jo?! No pot ser, he sigut traïda per la meva pròpia fillastra… Ja veurà aquesta pija sense futur!

La madrastra, que l’anomenaven Lah viejiiis, també vestia com la Blankitaaah, però una mica més clàssic: portava dos monyos a l’estil Pucca i un vestit negre amb purpurina. Mentre caminava per la seva sala de disco personal, pensava en com fer caure el regnat dels llavis de la seva fillastra:

-Ja ho sé! Cridaré el millor esteticista de la ciutat!

Quan aquest va arribar, gens sorprès, ja que no era la primera vegada que li trucava, es va presentar davant de la madrastra per sentir les seves ordres.

-Què maneu, senyora? Uns pits més grans? Un cul digne de veure?

-Calla, per l’Andreita!- va cridar la madrastra des del seu tro- Vés al bosc i talla-li els llavis a la Blancaneus! I per comprovar que ho has fet, els posaràs en aquest tupper i me’ls portaràs.

-Però, senyora…- va intentar protestar l’estilista.

-Sense peròs! Si no ho fas, faré que deixin d’emetre “Mujeres, hombres y viceversa”!

-D’acord, d’acord, ja hi vaig!

Així que l’estilista es va endinsar al bosc amb la jove Blancaneus.

-Estàs segur que en Kiko Rivera està per aquí…?

-Sí, sí, tu no tinguis por…- li contestava amb el bisturí rere les mans.

-Ai, mira, l’ocellet del Twitter! Hi haurà WiFi aquí?

L’home va aprofitar el seu moment de distracció per apropar-se a la jove, però el pols li tremolava.

-No puc fer-ho… És la meva millor clienta…

L’esteticista va llançar el bisturí al terra i va avisar la Blancaneus:

–Blankitaaah! Ves-te’n a viure al bosc, la teva madrastra vol tallar-te els llavis!

-Buf, quanta enveja…Però jo no me’n vaig a viure al bosc! Hi ha bitxos!

-No hi ha temps per discutir, busca’t la vida!

Aleshores l’esteticista va sortir corrents i va deixar la Blancaneus tota sola. Us preguntareu, què li va portar l’esteticista a la madrastra en comptes dels llavis? Doncs uns llimacs. Sí, llimacs, i el millor de tot va ser que s’ho va creure.

La nostra protagonista va seguir caminant pel bosc fins que va veure una casa, a la qual no va dubtar d’entrar per veure si podia robar alguna cosa o quedar-se com okupa, però, abans que se’n adonés, estava rodejada de gent vestida com els rapers que surten als vídeos de moda. Rere una llarga discussió, van deixar que la Blancaneus es quedés a canvi de fer les feines de casa.

-Jo?! Fer feines de casa?! Això és masclisme! A més, mai he fet res d’això…

-Et fots! -va dir el cap- Aquí treballem per guanyar-nos la vida, xata. O treballes o te’n vas que la teva madrastra et talli els llavis.

-D’acooooooord… Faré les feines de la casa…

Així que poc a poc la nostra protagonista es va adaptar a la seva nova vida. Mentre treballava, escoltava reggateon amb el seu mòbil, que no parava de sonar. Un dia, una vella senyora es va apropar a la caseta mentre els rapers treballaven en el nou disc de la Nicki Minaj, i li va oferir a la Blancaneus un producte molt especial:

-Joveneta, aquesta és una oferta que no pot deixar passar. Li regalo aquesta tauleta d’Apple.

-Tauleta d’Apple gratis? Accepto!- I abans que la madrastra pogués dir alguna cosa, la Blankitaah li va tancar la porta.

-A veure… Podré posar aquí els “Angry Birds”?

I mentre jugava amb la seva tauleta, un programa es va començar a descarregar sol.

–IPow… Serà un virus?

A l’obrir el programa, un puny digital va sortir de la pantalla i va colpejar la cara de la Blancaneus i va quedar inconscient. Quan van arribar els rapers a casa, es van quedar en shock, però el cap va poder tranquil·litzar-los una mica:

-Calma! L’únic que hem de fer és trobar un príncep que la besi amb amor autèntic.

-“L’únic”?! Sisplau, cap, qui voldria besar aquesta egocèntrica menjapintallavis?!

-Segur que hi ha algun borratxo o algun desesperat… Per què no la beseu algú de vosaltres?

Tots es van anar passant la bola: realment ningú volia fer-li un petó. Aleshores, de sobte, va aparèixer un paleto… Dic, paleta, que passejava per allà. Els rapers es van mirar entre si i es van apropar al paleta:

-Vostè! Sí, vostè! No voldria besar la noia més guapa del país?

-Ui… Quan diuen això és que realment no ho és…

-Aquest és un home difícil…-va murmurar el cap als seus companys- Siguem clars, cinc euros i la beses.

-Tracte fet.

Així que el paleta va entrar dins la casa i es va apropar a la Blancaneus:

-És aquesta? Quines pintes…

-Va, no et distreguis i besa-la.

El noi va acostar-se més a la jove i li va fer un lleuger petó als llavis. En aquell moment, la Blancaneus va obrir els ulls:

-Ecs, quin fàstic! Com heu deixat que aquest…

Al veure al paleta, la jove va caure profundament enamorada d’ell.

-Ei, guapo… A quina hora surts a comprar el pa?- li digué amb una mirada i postura seductora.

-A partir d’ara… a la mateixa que tu.

Així que els dos adolescents van enamorar-se. Això sí, van quedar com forniamics.

PROSA BATXILLERAT

DE REIS, DIA

LLUÍS FILELLA

Obres els ulls i et lleves.

Et lleves amb una sensació estranya. És d’aquells dies cansats, d’aquells que t’obliguen a despertar-te amb ganes. Tots els fils ja són col·locats.

Només quedes tu. Desprèn-te de tots els sentiments reals i simula un estímul d’aquells que et fan semblar plenament alegre. I en el moment en què tots et creuen plenament alegre, obres la caixa més gran que trobes amb el teu nom posat. L’obres amb ànsia i, fins i tot, amb aquella violència típica amb la qual tots reaccionem quan volem tenir quelcom al més ràpid possible.

És buida, però no t’importa.

Els altres es preocupen per tu, pensen en qui va ser el responsable que hauria d’haver-la omplert. Però, tu saps que ningú és el culpable. Vas ser tu qui va col·locar-la buida amb el teu nom allà al mig. I mentre la gent et mira amb incredulitat, tu l’ ensumes i n’olores el buit. Fa olor a cartró humit. Plores.

Els altres se senten culpables que ploris, pensen que ho fas perquè la caixa és buida. Que pensin això et fa plorar més. En principi ploraves d’alegria, ja que coneixent la banalitat del contingut dels regals sabies que no et calia que la caixa fos plena per sentir-te bé amb els altres. Però després també ploraves perquè et feia pena que els preocupés el contingut de la teva caixa.  Però recapacites, deixes de plorar i ràpidament exclames: Pareu!
Tots els altres es posen a plorar. Es comença a inundar el menjador. Per no mullar-te, agafes la teva caixa i puges damunt d’ una taula. El mar de llàgrimes mulla un endoll i es produeix un curtcircuit. Es produeixen unes espurnes i el prestatge de llibres de novel·la negra comença a cremar. Les flames es van estenent llibre a llibre. L’olor de cremat et fa pensar en tots aquells personatges que estan desapareixent i, en part, et sents responsable. Però aquest sentiment no soluciona res. Les flames ja no són només a la prestatgeria, mitja habitació crema desesperadament. Ells segueixen plorant. Rius. I penses que a la vida, a vegades ens passen coses que més val prendre-nos-les amb humor. Tot i riure, saps que estàs en perill. I a part del foc, la taula comença a flotar per la quantitat de llàgrimes que jeuen a l’habitació. Recordes aquella cançó:

Si la barqueta es tomba, nena no tinguis por,

alça la corda en l’aire i canta una cançó.

Però com tu no tens ni corda ni barca i ara no és moment de cantar, penses que la millor solució és fugir a través de la caixa. La gran caixa que té una etiqueta amb el teu nom i fa una oloreta a cartró humit. El forat que has fet en obrir-la és totalment negre.

Introdueixes una cama, després l’altra, el tronc, els braços i, abans de ficar-hi el cap, t’atures uns segons a contemplar l’escena. El foc, les llàgrimes, la melodia que han entonat amb els plors. I penses: “qui sap?, potser la caixa no era buida. Aquest podria ser el regal dels reis.” Finalment introdueixes també el cap. Tot és fosc i calentó. Et sents a gust, aquest lloc t’és familiar.

Obres els ulls i et lleves.

Et lleves amb una sensació estranya. És d’aquells dies cansats…

DEMANA UN DESIG

DANA TANHAN

Quan els meus germans i jo érem petits, la meva mare ens deia molt sovint a cada un de nosaltres que demanéssim un desig. Si passàvem per sota un pont per sobre del qual estava passant un tren, ens demanava que tanquéssim els ulls amb força i que demanéssim un desig, tres a l’hora de bufar les espelmes cada aniversari, un si vèiem una estrella fugaç i uns quants si trobàvem una dent de lleó per bufar i fer volar els nostres desitjos per l’aire.

Quan ella feia anys, ens agradava observar-la davant les espelmetes. Tancava els ulls, ens demanava que estiguéssim molt a prop d’ella i, després d’una estona de molta concentració, bufava les espelmes i somreia com si estigués convençuda que aquells desitjos que havia demanat es farien realitat.

Jo li feia cas i no perdia cap oportunitat de demanar desitjos i, en la innocència de la meva infantesa, creia que es farien realitat, però no tots es complien. Recordo quan vaig demanar que la meva nina pogués parlar amb mi i que aprengués a escriure perquè ens poguéssim enviar cartes; allò mai no va passar. Jo no em vaig desil·lusionar, pensava que a la millor, a la nina, li costava aprendre a parlar i a escriure, de la mateixa manera que a mi em costava cordar-me els cordons soleta, i vaig esperar amb paciència que aquell desig es fes realitat.

Sempre em preguntava per què per a la meva mare era tan important que demanéssim desitjos, i de petita no trobava la resposta, em divertia i pensava que si ella ens ho demanava, una bona raó hi hauria. Jo ho feia per fer-ho. No sabia tampoc si es feien realitat o no els seus, però tampoc m’atrevia a preguntar-li-ho perquè, fins i tot de petita, pensava que els desitjos eren íntims, propis i que s’havien de guardar per a cadascú.

El temps va passar i,quan encara era joveneta amb molts desitjos demanats sota un pont per sobre del qual passava un tren, bufant espelmes o mirant com queia una estrella fugaç, me n’adonava que no era suficient amb tancar bé els ulls o bufar molt fort.

Què s’havia de fer, llavors, perquè els desitjos es fessin realitat? Hauré après malament a demanar-los i per això molts cops no tenia sort?

Un dia vaig decidir que era temps de preguntar-li a ma mare -encara que seguia pensant que els desitjos eren una cosa molt íntima- quin era el seu secret perquè tots els seus desitjos es fessin realitat. I per sorpresa meva, va contestar:

-I qui t’ha dit que tots els meus desitjos s’han fet realitat? –va somriure i em va acaronar la cara.

Aleshores li vaig explicar que des que era petita havia vist el somriure en el seu rostre al demanar els seus desitjos, la seva insistència i l’entusiasme. Que sempre m’havia semblat que, si tant ens demanava que ho féssim, era perquè sabia que tindríem sort de veure els nostres desitjos realitzats.

La meva mare em mirava i seguia somrient.

Desorientada, li vaig preguntar:

-Però es van fer realitat o no?

-No tots –em va contestar.

-La majoria? –vaig tornar-hi.

-No ho sé –va contestar

La seva resposta em va desconcertar. Com no ho podia saber? Com no se’n podia recordar si un desig s’havia fet realitat? Per què tanta insistència si molts no es complien, si fins i tot algun ni tan sols el recordàvem?

I llavors la meva mare em va dir una cosa que mai oblidaré.

-El simple fet de demanar un desig és, en si mateix, un acte màgic. Aquell instant mentres bufem una espelma, observem una estrella fugaç o veiem com volen els nostres desitjos amb una dent de lleó a la mà és meravellós. El més bonic de demanar un desig és la il·lusió que sentim al fer-ho, ja que en aquell moment no sabem si es farà realitat o no, però el demanem amb fe, convençuts que es farà realitat i això ja ens fa feliços.

Jo la mirava, intentant entendre-ho.

-Saps què? –va seguir-. La felicitat es mesura en moments, la majoria petits i simples. Tan simples i tan petits com bufar espelmetes d’aniversari; i saps una altra cosa? –va preguntar agafant-me de la mà-. Desitjar somiar, il·lusionar-nos, enriqueix la nostra vida, la fa més bonica i li dóna un altre sentit. Què seria d’una existència sense desitjos? Com saber si els nostres desitjos es faran realitat algun dia? El més important no és que els desitjos es compleixin sempre, el més important és el fet màgic i immens de somiar i desitjar.

Mai oblidaré aquelles paraules, era una de les lliçons més boniques que m’ha deixat la meva mare. Per això, mai perdo cap ocasió per demanar un desig.

Sigui una estrella fugaç, una dent de lleó o un tren passant per un pont, aprofitaré aquell moment únic, simple i petit per il·lusionar-me i la sola il·lusió, sense cap certesa, m’apropa a la felicitat i sé que així, d’alguna manera, estaré fent realitat un desig de ma mare.

POESIA 1r /2n ESO

ENYORANÇA

ISAAC PORTA

La tardor en l’arbreda

ja s’endinsa amb tot el seu esplendor,

daurades i vermelles

les fulles poc a poc s’adormen amb amargor.

El sol deixa pas a la nuvolada,

un plugim dolç que amenaça

llamps i trons en una tempestuosa tarda,

desperten els meus sentits amb força.

Vel d’aigua transparent,

carícia suau al meu cabell,

com podria allargar eternament

aquest instant tan bell!

Lentament clareja el cel en la foscor

enveja que tinc d’aquesta pau,

quina enyorança sent el meu cor

per dir-te adéu-siau.

POESIA BATXILLERAT

RELLOTGE BOIG

DANI MALLO

Rellotge boig i pocasolta

Rellotge orgullós i aïrat

Rellotge mentider que sempre ha actuat

Rellotge que és ou, rellotge que és plat

Món caòtic i incert

Món subjectiu i personal

Món que confon els experts

Món que té la realitat per banal

Norma canviant, norma inconstant

Norma dèbil com paper mullat

Norma física però també canviant

Norma emprada a la brossa llençada

Lloc etern, lloc jove

Lloc constant, lloc ancià

Lloc de terra i aire i lloc de mar

Lloc caòtic i delirant

Gent confosa però coneguda

Diferents vestits, mateix esperit

Vaixell de papallones, castell de formigues

Gent de paper, tropes de joguines

Espai de desitjos incomplets

Espai dels somnis de quan érem nens

Espai enorme i inacabat

Espai que no entén el punt i final

Habitants múltiples però tots estranys

Habitants somiatruites, artistes i escriptors

Habitants que esperen com a joguines a l’aparador

Habitants de totes les races, llums i colors

Reis i sobirans amb il·lustres cognoms

Palaus de marbre per tot el món

Elefants amb llargues cames i brillants rinoceronts

Ocells del temps que volen pels eons

Lamentablement el rellotge te l’ha jugat

És una llàstima però el rellotge ha sonat

Ara et toca tornar a la teva vida normal

Amb un lleuger record del que has somiat.