Premis Sant Jordi 2016 català i francès

EL MEU PROPI MÓN

Cada dia veig persones absolutament estranyes per mi, a qui no conec de res… penso que podrien ser enemigues meves, amb ganes de fer-me mal. Hi ha una veu que em parla tot sovint i m’assenyala qui són els meus enemics: aquell senyor de la vora porta una navalla a la butxaca esquerra, estic segura que quan pugi a casa meva per les escales me la voldrà clavar per l’esquena… Fa dos mesos que no menjo gens de carn, perquè estic convençudíssima que aquella dona està venent carn humana…

La meva vida personal és molt desagradable: fa poc el meu xicot i jo ho vam deixar perquè les veus em deien que s’amagava els meus ganivets, les meves forquilles i les culleres. I, és, clar, tinc por d’això, que en qualsevol moment em pugui fer mal.

Casa meva és el meu fortí, tinc les finestres tancades amb un cadenat i la clau la tinc amagada sota el matalàs. La compra me la porten a casa, un noi jove del supermercat de baix, i llavors, quan ve, li dic que la deixi a terra davant de la porta; els diners li passo per sota. La meva habitació està pintada de negre, els meus amics imaginaris i jo l’hem anat pintant a poc a poc; cadascun se n’ha anat ocupant d’una part. A mi m’han deixat les més senzilles. Vam acabar de pintar la casa en dos dies. A l’habitació només hi ha un llit, no tinc res penjat, cap pòster, perquè aquests poden sortir del paper i intentar-me fer mal i no vull que passi això.

Passada l’adolescència tot va canviar, em van començar a sorgir els primers episodis, aquests van iniciar-se amb petits deliris en sortir al carrer; havia vist un home, vaig començar a donar un parell de voltes per si em perseguia fins a casa, vaig parar però aquell home seguia allí, esperant-me.

Gairebé no tinc família, crec que m’han abandonat pel simple fet que em tenen por; por que faci alguna bogeria, por que els faci mal. Sempre por.

Els meus pares em passen una manutenció cada mes, crec que es preocupen massa per mi, quan jo mateixa puc sortir endavant amb els meus amics imaginaris, ells sempre estaran al meu costat. Ells mai em deixaran sola.

Fa poc vaig anar al metge i em va dir que tinc esquizofrènia, això no em va preocupar massa perquè crec que no moriré d’això. Les meves veus em diuen què he de fer i jo els faig cas perquè si no, a qui hauria de fer-ne?

També em va receptar unes pastilles però mai me les prenc, crec que no em calen, jo estic bé, no em trobo gens malament. Esquizofrènia és una paraula massa llarga. Les meves veus no saben pronunciar-la.

Cindy Pazán, 2n C

ROSSINYOL

Mira com canta, el petit rossinyol

Tot fràgil i lleuger damunt les branques.

Amb veu clara i fina, les plomes belles

Mira amb ulls vivaços el rossinyol.

Ella contempla el seu elegant vol.

La nena, escoltant les seves musiques,

és capaç de fer-ho tot, impossibles

no hi ha, també pot alçar-se en el sol.

La nena es va endur el petit rossinyol

però dins de sa casa ella el va amagar

i ell ja no cantava en el sol brillant.

De mica en mica se’n va anar oblidant

fins que al final el va deixar enterrar.

Ja no canta, el meu petit rossinyol.

Martina Pérez, 4tC

TOT, A LES MEVES MANS

Aquella tarda d’estiu, recordo que caminava pel centre comercial amb un somriure d’orella a orella. Anava acompanyat de ma mare, buscant el regal perfecte pel meu aniversari, que cada cop estava més a prop d’arribar al calendari.

Menjava un gelat de kiwi, la novetat exòtica de la gelateria del barri, que sorprenentment resistia a fondre’s sota la calor típica del mes d’agost. Per poder sobreportar la xafogor, tothom anava tan fresc com podia. Jo presumia de la camisa hawaiana que estrenava, perquè em recordava els actors de les velles pel·lícules americanes i per aquesta raó me la van regalar pel meu sant, i uns pantalons curts. Vaig trobar-me també amb les amigues de l’apartament, la Katia i l’Ingrid, les quals feia molt que no veia. L’una, esplèndida amb un vestit blanc i tenyida d’un espectacular color caoba, l’altra amb una samarreta dels Ramones i uns shorts moníssims, que en aquell moment ja s’estaven posant de moda entre la gent de la nostra edat.

Però, tots aquests detalls es queden en un segon pla, perquè just aquella tarda, em vaig trobar de sobte amb tu. Només veure’t, una mena de raig celestial em va caure i va fer que els meus ulls, no fossin capaços de mirar cap altre lloc que no fossis tu durant un quart d’hora. Quan vaig tenir prou confiança, em vaig apropar i et vaig conèixer més a fons. Ens va presentar el teu amic, el senyor Méndez, i sempre li estaré agraït, perquè no crec que hi hagi ningú millor que ell en tota la ciutat en el seu treball.

L’espera’t deu d’agost va arribar, i la meva sorpresa va ser màxima al veure’t a casa. Va ser tan gran la meva joia que, a la mínima que vaig poder, vaig córrer amb tu agafada de la mà i ens vam tancar a la meva habitació. Era l’única manera de conèixer qui eres realment i estimar-te per sempre.

Certament anaves vestida amb un mono negre que t’esqueia horrible, així que et vaig despullar amb delicadesa. Va ser el primer moment que vaig poder apreciar la silueta tan estilitzada que tenies, i em vaig tranquil·litzar al contemplar la teva perfecció quant a constitució física es refereix. Pitjo i arrenques a pensar.

És increïble com la teva intel·ligència em va meravellar des del principi, però, si et sóc sincer, la teva presència ja brillava amb llum pròpia. Després de demostrar-me tot el que em podies oferir, vaig quedar l’endemà amb els amics perquè et coneguessin.

Com vàrem acordar, a les cinc de la tarda tots érem a la porta de l’escola, i quan et vas mostrar, tots es van quedar bocabadats. En Carles, encara submergit en una admiració semblant a la que vaig tenir al veure’t per primer cop, cridà que tenies un aspecte molt modern; l’Elisenda, amb una clara enveja circulant pels seus pensaments, va dissimular dient que semblaves de confiança, i l’Eustaqui exclamà que en volia una d’igual per a ell.

Els primers dies van ser els més gloriosos. Gràcies a tu, vaig tallar distàncies amb amics que feia molts anys que no veia i en vaig fer de nous. Gràcies al teu enginy, resoldre problemes del Teorema de Tales era bufar i fer ampolles. Amb la teva ajuda i de la mà d’uns dolços, uns ocellets i una tribu celta, la diversió estava garantida. Amb tu, la meva vida es va adaptar a unes necessitats que abans ni podia imaginar que em rondarien pel cap.

Però, malauradament, amb el pas del temps, ja no aguantaves tanta pressió. Primer, em deies que no tenies capacitat per fer moltes més aplicacions. Un temps després, la teva lluentor es tornava fosca i, de mica en mica, la teva ànima ja no depenia de ningú. Víctima dels defectes amb els que venies des que et van crear, ja no ets amb mi, però no oblidis mai que sempre seràs el meu primer telèfon mòbil.

Daniel Mota, 4t C

SOLITUD

Alguns deien que tenia tendències suïcides. D’altres, que no havia pogut suportar la químio. Ma germana els havia escoltat tots sense dir ni piu, després se n’havia acomiadat. No sé a qui donaria la raó. Fet i fet, semblava massa xocada com per preguntar-se per què. En Quim era el seu únic fill.

Encara me’n recordo de quan era petit, i venien tots dos a comprar cada dissabte a la parada. De vegades en Quim es queixava, “sempre peix!”, i deia que volia llaminadures, però en el fons li feia il·lusió. M’ho va confessar l’any passat, quan el diagnòstic. Sempre havia estat un noi atent i afectuós, però amb el càncer se’n va tornar encara més. Era molt alegre. I no havien estat tendències suïcides, ni la químio. Havia estat ella.

Jo ja la tenia clissada de feia anys. Recordo quan era petita i anava a portar flors a la tomba del besavi per Tots Sants. Sempre era allà, deixant roses en una tomba o donant uns copets a l’espatlla d’una senyora gran. Pensant-ho ara, em sembla una mica hipòcrita.

Ara arriba la Carme. Que si tinc bruixes? No, avui no n’hem portat. Li ofereixo verat, que m’havia demanat feia dos dies quan no n’hi havia, però resulta que ara no en vol. Vol bruixes. Té el do de l’oportunitat, aquesta, com diria mon pare.

Va ser al funeral del pare quan la vaig tornar a veure. Gairebé trenta anys, i me n’havia oblidat completament. Però ella seguia igualeta: rínxols rojos, més prima que un fideu i tan pàl·lida que donaria enveja a la mateixa Blancaneus. Sempre jove, atemporal. Me n’hauria d’haver adonat aleshores, però… Va deixar una corona de roses blanques, com de costum. Es va girar, em va veure mirant-la i va somriure. Era un somriure molt trist, aquell. El d’una ànima en pena. Mai me n’oblidaré. Després va fer mitja volta i se n’anà, tan discreta que ningú més va semblar adonar-se’n.

No hi ha més clients, o sigui que agafo una safata amb seitons i començo a rentar-los. És una tasca mecànica, just el que necessito. Avui estic massa distreta. Això és ben fàcil, ho podria fer amb els ulls tancats. Es fa un tall sec al coll i es treuen els budells amb el dit, arrossegant des del cap fins a la cua.

La peixateria del davant té un pòster amb una platja. Porta penjat a la paret anys, però no sé per què avui em recorda els estius de Salou. L’any passat hi vam baixar tots, el Pau i el cunyat i ma germana i jo. I el Quim i la noia, és clar. L’havia coneguda a l’hospital, durant la químio. N’estava completament penjat. Que era tan atenta i tan simpàtica i tan tot. Jo no vaig dir res, però em preocupava. Potser els hauria hagut d’avisar, però… m’haurien cregut?

De sobte ella és aquí, com si l’hagués invocada. Em mira amb ulls innocents i m’ensenya el número de torn. Vol gambes, si us plau, per a dos. Per a dos? No puc evitar-ho, tinc curiositat. Cinquanta anys, i sempre l’he vista sola enmig de les gentades. Em somriu, i sento un calfred. S’assembla al somriure de l’enterrament del pare, s’hi assembla massa pel meu gust, però és diferent. Com si l’ànima en pena fos jo, i no ella.

La serveixo sense dir res. Normalment, a qualsevol clienta li recomanaria la millor manera de preparar les gambes, però a ella sempre l’he associada amb el silenci. Quan em paga, no puc evitar preguntar-li per què.

Em diu que se sentia sola, i que ell necessitava algú com ella. Que per fi seran feliços. Que sent haver de fer patir la meva família, però que està farta de segles de solitud. No puc culpar-la. Sé que ella no tria pas, que només fa la seva feina.

En Quim apareix amb una bossa de pomes. Em veu i em somriu. Després li agafa la mà i marxen junts. Ai, Quim! De totes les noies de qui et podies enamorar, havies de triar la Mort.

Laia Fernández, 1r Batxillerat A

CAOS

Aquest cal·ligrama repeteix durant tot el dibuix la frase “Déu no juga als daus”, frase que va dir Albert Einsten per definir la manera d’actuar del món, és a dir, que el món actua ordenadament, seguint uns principis i unes lleis, no a l’atzar. Això ho va dir quan el científic, Werner Heisenberg, va determinar un principi que deia justament el contrari, que les partícules actuen de manera aleatòria i que no es pot saber mai on seran.

Aquesta frase l’he escrit dibuixant una espiral àuria, símbol de la perfecció i l’ordre que podem observar a la natura. El que he volgut fer és contraposar la perfecció àuria de la natura amb el seu atzar i la seva imperfecció i per això l’he anomenat “Caos”.

Caos, en la mitologia grega, era una divinitat que representava l’espai, concretament era l’espai producte d’un tall necessari per a l’existència. Sabent això, he volgut fer una reflexió i exposar dues maneres de comprendre el món, la visió del món des de la religió i des del punt de vista de la ciència, relacionant la manera de comprendre l’espai pels grecs amb la manera de com- prendre’l per Albert Einstein.

Àxel Gómez, 1r de Batxillerat A

MON BATEAU (FRANCÈS)

La mer, l’océan, les profondeurs

et tout ce qui est caché.

Mon bateau, nous avons navigué

sur les eaux qui ne sont pas encore naviguées,

nous avons parcouru les sept mers

et nous n’avons jamais coulé.

Mon bateau, ma chère,

je n’ai pas besoin d’argent ni d’or,

tu es mon plus grand trésor.

Mon bateau, pourquoi chercher un phare,

quand le Soleil nous éclaire pendant la journée

et la lune nous accueille la nuit?

Mon bateau, que ferais-je sans toi,

sans le vent qui ondoie mon drapeau,

sans ce sentiment de liberté ?

Ce serait une fatalité.

Mon bateau, sans but,

nous irons à la fin du monde,

peu importe si nous tardons dix ans ou une minute.

Mon bateau, je t’aime avec tout mon cœur.

Carlota Ontangas. 3r ESO