“Perquè ell era ell, perquè jo era jo”

REFLEXIONS DEL GRUP DE 4t DE FILOSOFIA SOBRE L’AMISTAT

Després d’haver après a classe quines són les característiques de les preguntes i la reflexió filosòfiques, vam voler exercitar-nos per primer cop com a filosòfs aprenents i vam decidir fer-nos preguntes i reflexionar sobre un tema que ens semblava interessant i alhora humanament proper: l’amistat. Per a fer-ho millor vam veure primer un dels programes de la sèrie de televisió Amb filosofia dedicat a l’amistat per tal de repensar-hi. En ell intervenien filòsofs, estudiosos de la cultura i fins i tot un guionista de teatre, tot oferint-nos visions molt acurades dels molts aspectes que poden ser pensats entorn l’amistat. El resultat final el trobareu a continuació. Hem decidit fer un article sumant els nostres punts de vista. Esperem que us agradi i us faci pensar.

Michel de Montaigne

Crec que el filòsof Montaigne, quan va intentar definir-se quina era la causa de la seva amistat amb La Boétie tenia la raó: «Perquè ell és ell, perquè jo sóc jo»

Quantes vegades m’han preguntat: Per què sou amics? La veritat és que quan fas un amic, no sé com aquesta persona es converteix en part de la teva vida lentament. Probablement comencem a estimar lentament les seves virtuts, la veu, la mirada, també acceptem alguns dels seus defectes, els seus ensenyaments. Sigui com sigui, establim una relació gratuïta, basada en la llibertat de ser i mostrar-se cada un, molt diferent a la resta de relacions que establim amb d’altres persones que són familiars, companys, pares, professors, socis o conciutadans.

A vegades els amics ens fan volar alt, a vegades, quan es dóna la traició o el desencís, ens fan xocar amb el terra, ensenyant-nos el dolor… Quan tenim l’amistat ens ho dóna tot, quan la perdem no ens deixa gairebé res. I per això a la pregunta “qui és ell per a tu?” no sabria què dir, perquè un adjectiu no li faria justícia. Potser només em resta dir com va dir el filòsof francès: som amics perquè “jo sóc jo i ell és ell.”

Milena.

En aquesta vida tots podem prendre decisions. Per exemple: tenir o no tenir fills, casar-se o no, seguir o no estudiant… però hi ha coses que tu no les pots decidir, com ara l’amistat. En aquesta vida hi ha coses importants que la fan digna de ser viscuda i una d’aquestes és l’amistat. Necessitem moltes vegades algú amb qui parlar, discutir i fins i tot algú amb qui puguis plorar. Però l’amistat també comporta deures, l’has de cuidar, estimar i apreciar, però com més gran és l’amistat més odi hi haurà si aquesta es trenca o s’acaba. L’amistat no es compra, no la pots comprar a algú. L’amistat, tal com ens recordava Aristòtil, pot ser interessada, de plaer o veritable. Només l’amistat virtuosa i desinteressada és l’única que mereix de debó aquest nom. Una cosa molt interessant és la que pot ocòrret quan ens fem amics d’una persona del mateix sexe. Pot ser tant o més forta que qualsevol altra, es poden compartir moltes coses però pot donar-se un moment en què no saps si allò és amistat o atracció i és quan pot ser més interessant però alhora frustrant ja que no veus amb claredat. En poques paraules, en aquesta vida és essencial tenir amistat però sobretot que sigui la veritable.

Andrea Luna.

Amistat, cosa de dos.

Pot haver més i millor amistat entre les dues persones més oposades que coneguis que entre d’altres que són molt semblants. I és que l’amistat és atrevir-se, atrevir-se a compartir tot el que tens per donar, amistat no és tenir por del que diran, amistat és ser com tu ets i que t’acceptin tal i com ets. És deixar ser i acceptar com és l’altre. Amistat no és fer plans, és deixar de planejar i viure, saber que tens algú que si et caus et recull, o millor, t’ajuda a aixecar-te. Amistat és plorar i riure. Amistat és tu ser tu, jo ser jo i ser millor junts.

Aina Elies.

El dilema de l’eriçó: El filòsof alemany Schopenhauer va dir una vegada que l’amistat era com els eriçons. Si tenien fred s’ajuntaven per entrar en calor però sense arribar a aproximar-se massa per no fer-se sang amb les seves pues. Doncs en l’amistat ocorre el mateix, els amics tenen ganes de sentir-se a prop l’un de l’altre, necessiten estar reconfortats amb la seva proximitat, en les confidències fruit de la confiança i la sinceritat, sense barreres. Encara així saben que, de vegades, com més junts estan dos amics més mal es poden fer.

Deixant els eriçons de costat, una parella amorosa o d’amistat arriba a ser el mateix. Es coneixen suficient com per saber quines coses no han de tocar amb la parella i així no fer-se mal. Encara que pateixin això els farà més resistent la relació.

Andrea Ramos.

El per què de l’amistat és una de les cosas més curioses que hi ha. Ens preguntem com neix una amistat o per què tenim la necessitat de tenir al menys un amic. A vegades sense adonar-nos ens fem amics d’algú, gratuitament, sense cap tipus de cost o peatge.

Aleshores, aquesta persona es converteix en el nostre confident, la nostra “mà dreta”, el nostre veritable suport.

Però quina és la raó? Si aquella persona no està per interès o per fer companyia, per què es converteix en el nostre amic o per què el considerem com a tal? Al final, hem d’admetre que l’única resposta possible és la que ens va procurar Montaigne referint la seva enorme amistat per La Boétie: “perquè era ell, perquè era jo”. No tenim d’altres paraules més correctes per explicar perquè ens fem amic d’algú.

No som tampoc capaços de controlar com de ràpid pot arribar a crear-se alguna amistad o quant ens podem arribar a conéixer. Acabem estimant aquella persona i es crea un vincle que no es té amb cap altra, això és tot, aquesta és la màgia de l’amistat. Per això, les amistats són únicas i no arriben a ser iguals mai a cap altra relació.

Romina.

Diu Aristòtil que hi ha tres tipus d’amistat: La que està basada en la utilitat o l’interès. L’amistat basada en el gaudi, la de la colla. L’amistat perfecta, la virtuosa.

Penso que l’amistat “útil” no es amistat, ja que estàs buscant benefici propi d’aquella persona i l’amistat no es basa en aixó. L’amistat és veure feliç al teu amic i aixó també serà la teva alegría. L’amistat colla, més que amistat, uneix persones amb qui pasar l’estona. Aquest tipus d’amistat penso que és la que hi ha l’institut, entre companys amb qui passes estones divertides i es creen molt bons records. I per últim, l’amistat perfecta, que és l’amistat de veritat, amb aquella persona que és molt difícil te trobar, aquella persona que estarà en els teus millors moments i, sobretot, en els pitjors. Ha de ser aquella persona a qui li podràs dir tot i esperes que mai no et defraudarà.

Irene.

Per a mi l‘amistat vertadera és l’amistat incondicional i recíproca sense esperar rebre res a canvi. És essencial per a la felicitat i una de les coses mes importants a la vida, ja que quan trobes l’amistat plena i incondicional en algú és magnífic. Amb aquella persona pots parlar de tot i saps que sempre podràs comptar amb ella. Aquesta persona simplement és amiga teva per com ets, acceptant les teves manies i la teva manera de fer. Una persona amb la qual avançar i créixer junts. Però quan aquesta persona et falta, sigui per la raó que sigui, es com si et giressis per dir alguna cosa i no estigués. Simplement és com si et faltés una part de tu.

Aina Rey.

Hi ha gent que es pregunta si l’amistat és necessaria per ser feliç, o simplement, si podem viure sense l’amistat. L’amistat és un element molt important des del meu punt de vista, ja que et dóna un suport per continuar endavant, i a més l’altra persona no et demana res a canvi de ser el teu amic. Com va dir Aristòtil, hi ha tres tipus d’amistats: La interessada, on cadascun dels amics busca una cosa de l’altra persona; l’amistat divertida, que sol ser l’amistat més comuna a l’adolescència, ja que són els “amics” amb els qui t’en vas de festa; després està l’amistat perfecta que deia ell, ja que és aquell amic que està amb tu perquè vol, no perquè busqui res, l’únic que busca és la teva companyia, igual que tu la seva.

L’amistat cal cuidar-la ja que si no pots acabar perdent el contacte amb algú que sí que val la pena tenir-lo al teu costat.

Natàlia.

Aristòtil diu que hi ha tres tipus d’amistat: per interés, per plaer i l’amistat perfecta.

Per interés o utilitat: Els que es volen per interés no es volen per si mateixos, sinó pels beneficis que poden arribar a tenir. Amés, segons Aristótil, les amistats que són d’interés, solen ser objecte de reclams i disputes ja que els amics es tracten en vistes a l’utilitat, per tant, cada amic exigeix cada cop més i creu rebre menys del que li correspon.També es pot donar que hi hagi una amistat per utilitat. Segons Aristótil l’amistat per utilitat està present sobretot en els vells, ja que en aquella edad, ja no es busca alló agradable o plaent, sinó l’útil.

Per plaer: Els amics que es volen per plaer, només pensen en aquella cosa que els resulta agradable. L’afecte obeeix el seu propi gust i no al mode de ser el seu amic. Segons Aristótil, en els joves l’amistat pot tenir més base de plaer que d’utilitat, ja que persegueixen sobre tot el que és agradable i el present. Per això el joves solen fer amics més ràpid però també solen molt fàciment deixar-ho de ser.

L’amistat perfecta: Segons Aristótil és aquella dels homes i dones bons i iguals en virtuts ja que aquests volen el millor l’un del altre. Els que volen el millor dels seus amics, per la seva propia causa, són els milors amics, ja que és per la seva propia naturalesa el perquè d’aquells sentiments que senten i no per accident com succeïa en les altres classes d’amistat. Aristòtil afirma que hi ha poques amistats com aquestes ja que no moltes persones tenen aquesta disposició. Amés que es necesita temps i tacte per conéixer una altra persona a fons. En les amistats perfectes, producte de la virtut, no solen haver-hi, segons Aristòtil, reclamacions ni retrets ja que cap amic verdader té enveja dels éxits de l’altre. L’amistat perfecta és aquella on s’accepten les coses dolentes de l’altre.

Marc.

Com deia Sòcrates (s. V a.c): “no deixis créixer l’herba en el camí de l’amistat” Això des del meu punt de vista vol dir que les relacions d’amistat s’han de cuidar per les dues parts ja que és essencial en la vida tenir amistats en les quals puguis depositar la teva confiança i explicar coses i secrets que a una altra persona no pots.

A l’antigua Grècia aristocràtica les amistats només podien ser entre membres de la mateixa classe social. Però quan va arribar la democràcia a Grècia això va canviar i podia haver la possiblitat de fer-se amic d’un que no era de la teva mateixa classe social. Podríem dir amb això que l’amistat pot ser la més”democràtica” de les relacions.

Quan va morir el millor amic de Montaigne una persona li va preguntar per què era el seu amic i Montaigne va respondre: perquè “Ell era ell i jo era jo”. Aixo voldria dir que Montaigne no buscava res d’ell, només volia la seva amistad.

Què és l’amistad de veritat? Podria ser la que tens amb una persona en la qual dipositis admiració i amb la qual vols ser exigent perquè saps que si fallas es trencarà. L’amistat de veritat hauria de treure el millor de tu com a persona.

Diego.

L’amistat és una de les coses mes boniques que tenim els éssers humans, és aquest companyerisme i aquest afecte que tenim cap a una o més persones, però, com podem distingir l’amistat veritable de les altres? Aristòtil va plantejar tres tipus d’amistat: la interessada, aquella amistat que només vam aconseguir o creem per la utilitat que l’amic ens procura. L’amistat que només busquem per mera diversió, que només vam crear per sortir a compartir rialles o companyia. I l’amistat plena o virtuosa, que és l’amistat pròpiament dita, l’amistat perfecta, una cosa que és molt difícil d’aconseguir i que suposa una relació gratuïta i generosa entre persones.

Crec que l’amistat és una cosa que costa aconseguir, alguna cosa que has de conrear com una llavor de la qual has de tenir cura perquè, si no, aquella amistat es quedarà a l’oblit.

Leonor

L’amistat no és pensar igual, és atrevir-nos a pensar junts: Penso que és cert que l’amistat no és pensar igual que l’amic perquè mai no serà així. L’amic teu sempre és algú amb qui connectes anímicament però no sempre en la mateixa manera de pensar. Atrevir-nos a pensar junts no és tenir les mateixes idees, sinó entendre el que un pensa, que l’altre ho accepti i respecti, i a l’inversa. Si tothom tingués una mateixa manera de pensar, no seriem tan lliures ni donaríem oportunitat a pensar si una cosa diferent a la que tu penses també seria correcta.

Gisela

Esperem que us hagi agradat. Us esperem al nostre poper raconet de Filosofia.