Només són dones

Només són dones

de Carmen Domingo. TNC. Tardor de 2015

A l’ institut, la professora d’història ens va proposar l’assistència a aquesta obra de teatre. Penso que és molt important tractar i aprofundir en la nostra història per personificar els avantpassats. L’aprenentatge a partir de l’oci és molt enriquidor i en la meva opinió mai se’n sap prou.

Aquesta obra narra la història de cinc dones com a exemple de la brutal repressió franquista sobre el gènere femení a causa de la seva lluita durant la Guerra Civil (1936-1939) i la formació i manteniment de la resistència al règim dictatorial en el que Franco pretenia construir un nou model de dona per a l’Espanya franquista. En contraposició al model igualitari de drets i de ciutadania, va establir la desigualtat i la dependència femenina. Per tant, les dones van ser sotmeses als homes, a l’exclusió del mercat laboral, a l’aïllament social i dels espais públics. En definitiva, a l’abolició total dels drets de la dona.

En aquest context, les dones eren dutes a centres penitenciaris (Las Ventas, Les Corts, Palma de Mallorca, entre molts d’altres) localitzats en diversos llocs del nostre país i des d’aquests centres les protagonistes ens expliquen, de manera fantàstica però acotada als fets reals, el seu patiment i la resistència al règim dictatorial en defensa dels seus drets com a dones i a la igualtat de gèneres. També ens transmeten els seus ideals de llibertat oprimits per la política autoritària i sobretot el desig d’eliminar el feixisme de les ciutats.

Les mares eren empresonades i separades dels seus fills i filles, els quals passaven a ser emparats per veïns o familiars o també entregats a les famílies afins al règim franquista (els anomenats nens robats). Ser treballadora, mestre, infermera, guerrillera, sindicalista, entre molts d’altres esperits combatius o oficis, eren motiu de la contaminació de la feminitat i, per tant, de la condemna a la execució o empresonament.

L’Església catòlica donava suport al règim feixista i col·laborava amb la repressió dins i fora els centres per dones. Formar part del nacionalcatolicisme era un fet clau per quedar absolta.

La cronologia és recorreguda amb l’ajuda d’una projecció que exhibeix gravacions i també imatges estàtiques o animades que permeten una fàcil contextualització. Apareixen petites descripcions que aclareixen breument la biografia de les dones protagonistes o també concises explicacions de la situació històrica. El material que escenifiquen, com per exemple un tanc d’aigua, una cantonada plena d’ampolles amb papers a dins, és essencial per emfatitzar sobretot els sentiments d’angoixa i dolor amb l’ajuda de la ballarina, que és la peça clau per donar el dinamisme vital necessari a cada un dels elements. Cal dir que és una obra de complexa comprensió pel fet que una actriu assumeix totes les caracteritzacions. Els canvis de personatge són bruscos (es donen a partir de sons musicals, canvis d’escena poc delimitats, etc.) i per això és necessària la completa atenció de cada pas en l’escenari.

Una de les cinc breus històries que es representen, i que més em va sobtar, és la d’una dona que es trobava reclosa en un centre sotmesa a la pressió eclesiàstica ja que no estava batejada. Les amenaces cap a ella i cap a les seves companyes de cel·la eren constants fins que ella accedís al bateig, que seria totalment en contra de la seva voluntat. Finalment es va llençar per la finestra, disposada a acabar amb la seva vida i l’atordiment que tanta pressió li suposava, però l’hora que va trigar a morir la van dedicar al seu bateig.

Una altra història fa referència a la dona de l’escriptor Ramon J. Sender, Amparo Barayón, que va ser tancada en una presó per a dones (juntament amb la seva filla de set mesos) per ser militant en organitzacions anarquistes locals a Madrid. Va ser delatada pel seu cunyat a les tropes franquistes i, després de tancar-la, la van afusellar.

Destaco aquestes dues memòries perquè penso que són les més representatives de l’obra teatral, tot i que cadascuna de les que es personifiquen són igual d’importants i necessàries.

La combinació entre la música, la dansa i la interpretació dramàtica donen joc a la vida dels cinc personatges que executa una sola actriu i també a l’ambient que pretén crear. Aquesta actriu tant polivalent és la Míriam Iscla, que interpreta les cinc figures femenines en un context carregat de dramatisme, amb una seguretat i devoció admirables. La música, en mans de la cantautora, guitarrista i pianista Maika Makovski, s’adequa perfectament al context, als sentiments i als pensaments en cada història amb una delicadesa i extravagància que són claus emfàtiques. La dansa segueix el fil de la crònica acompanyant, a l’ombra, el dolor, la por i les ànsies de llibertat de cada una de les protagonistes en la personificació de la Sol Picó que, amb cada un dels seus moviments, enforteix i destaca la intensitat de cada escena. Penso que és molt important també, en aquest cas i sempre, valorar l’esforç dels treballadors que no apareixen a l’escena (tant l’equip artístic com el tècnic), ja que la comesa de cadascú és important en igual manera .

Personalment, l’obra teatral va desencadenar-me un seguit de sensacions, entre elles la ràbia i la impotència de veure amb els meus propis ulls una efímera seqüència de la nostra història en la lluita contra la repressió dels sistemes totalitaris que atempten contra les persones i els seus drets i llibertats i, en desigual manera, davant el gènere femení. Penso que no som conscients de les vivències, més aviat personals, les quals permeten una visió més humana i també destaco el poc reconeixement a les lluitadores combatents del feixisme, sense la intenció de desacreditar, ni molt menys, l’acció de tants homes.

Mercè Lou. Segon de Batxillerat.