M’AVORREIXO. ÉS GREU, DOCTOR?

Quan a classe d’Ètica ens feiem preguntes al voltant de quines coses ens eren realment necessàries, de quines realment gaudíem i a quines estaríem hipotèticament disposats a renunciar, va posar-se sobre la taula la qüestió del sentit del desig, la plenitud en la seva consecució o la frustració en no assolir-lo. Semblava que la felicitat tenia inicialment a veure amb la realització dels desitjos i que part de la infelicitat venia de no poder realitzar les nostres aspiracions.

La discussió va anar progressant i poc a poc ens vam adonar que una vida establerta només sobre la base del desig seria difícilment una vida feliç perquè al desig satisfet li seguiria un altre i un altre, fet que trencaria la suposada plenitud assolida. Seria com un permanent estat d’insatisfacció per allò que encara no tens, una carrera infinita per tenir més, per gaudir més, a la qual estaríem condemnats. Tal com molts filòsofs des de l’antiguitat ens deien (epicuris, estoics, cínics), semblava clar que era precisament la regulació del desig i no pas la carrera per obtenir cada cop més coses on estava la clau d’una vida feliç. Als estímuls constants, a l’excitació per la novetat o el consum li afegíem, doncs, la capacitat de gaudir realment del que ja disposem, valorant com un tresor allò que està la nostra mà i que potser no havíem sapigut apreciar suficientment. Van sortir aleshores els béns de la salut, l’amistat, la llibertat de pensament o el conreu de nostra personalitat com els més valuosos i, per cert, els que no es compràvem amb diners.

A mesura que la discussió avançava més difícil resultava evadir la qüestió de l’avorriment. En principi, avorrir-se semblava una de les més esferidores amenaces que podiem tenir al davant. Acostumats a viure entre tantes activitats, amb tants estímuls i distraccions al nostre abast, l’avorriment es presentava com una mena de buit o incapacitat de fer res amb motivació, plaer o sentit. Era la cara mateixa de la infelicitat. Era també allò que sorgia després d’haver arribat a la possessió o gaudi del bé anhelat, el preu a pagar un cop ja havies sadollat la il·lusió que t’empentava cap a l’objecte de desig.

Esperonats pel professor vam intentar mirar més de prop el que realment passava quan una persona estava avorrida i així vam haver de perfilar més el sentit del terme i apurar una mica més la seva descripció. Van aleshores sortir moltes preguntes: és l’avorriment sempre negatiu? Per què hi ha persones que s’avorreixen tant mentre que d’altres mai no cauen en l’avorriment? Què fa que això sigui possible? Quina és l’essència de l’avorriment? Quina relació tenen el temps i l’avorriment? Tenen a veure avorriment i bagatge cultural? I així alguns de nosaltres ens vam proposar analitzar filosòficament la naturalesa i sentit de l’avorriment. Aquest articlede fet, vol ser una mostra de la nostra reflexió compartida.

Com tantes altres vegades val la pena començar per la paraula i la seva història a la recerca d’una mica de llum sobre el seu sentit. El terme avorriment prové del llatí abhorrere, compost pel prefix ab (sense) i el verb horrere (eriçar-se, esgarrifar-se). Aquest verb va donar lloc a paraules ben conegudes, com horror i horrible. Així doncs, des de la pròpia etimologia descobrim el pou de significació negativa que envolta aquest terme, per tal com ens remet a la pura aversió o a quelcom que ens posa els pèls de punta, ens intranquil·litza o ens amenaça.

Ara ja sabem que la pròpia paraula remet a una sensació displaent, a quelcom del qual l’ésser humà fuig i que es tracta d’evitar tant com sigui possible. Avorrir-nos fa por i es considera una vivència negativa, caracteritzada potser per una buidor d’objectius i una molèstia que hem d’apartar de seguida de les nostres vides. Irene Ji Mata escriu:

“Em pregunto, qui s’avorreix més, algú que sempre està ocupat o algú que normalment no ho està?

Abans de contestar-me aquesta pregunta, crec que hauria d’intentar definir una mica aquest concepte. Jo considero que estic avorrida quan tinc la sensació que el temps passa més lent del que és normal. En aquell moment, desitjaria estar fent qualsevol cosa excepte el que estic fent. Potser que m’entri la son i em noto espessa, és com si desconnectés de tot, i començo a pensar en altres coses.

Crec que algú que no està gaire ocupat s’avorreix més que algú que ho està bastant, ja que aquell que està mes actiu sempre té activitats per fer, ja sigui perquè no ha tingut temps per fer-les abans, perquè té ganes de descobrir coses noves,… si ets actiu, t’agrada mantenir-te actiu (no vol dir que mai paris quiet, relaxar-se de tant en tant sempre va bé). En canvi aquell que normalment es mou poc, deu ser perquè no té massa motivacions, i si es troba que no té res a fer, potser tampoc sap que fer (estic generalitzant bastant, segur que hi ha casos i casos). Això ho relaciono amb aquell qui té molt bagatge cultural i aquell qui en té poc. La gent que té cultura, generalment és perquè li agrada saber coses i aprendre’n. Així doncs, aquell qui té molt bagatge cultural tindrà ganes d’aprendre més, buscar informació, viatjar, preguntar,… i omplirà el seu temps lliure en saber més. Si no tens gaire bagatge cultural, pot ser perquè no t’interessa, i si no t’interessa, segurament no faràs preguntes ni buscaràs respostes. Llavors no sabràs amb que ocupa el temps lliure. En canvi, hi haurà gent que dirà que una persona que està acostumada a fer coses, quan no tingui res a fer, segurament s’avorrirà més, ja que no està acostumada a tenir tant temps lliure. I que una persona que normalment fa poques coses, ja hi està acostumada, i no nota tant la diferència, per tant, no s’avorreix tant.

La meva resposta final és que aquell qui habitualment està ocupat, s’avorreix menys que aquell que normalment no ho està.

Desprès de contestar aquesta primera pregunta, me’n surt una altra, és bo o dolent l’avorriment?

A mi, l’avorriment no m’agrada gaire, ja que noto com si estiguès perdent el temps. D’altra banda, els meus pares sempre m’han dit que avorrir-se és molt bo, i en part, els hi dono la raó. Quan t’avorreixes, tens temps per pensar i reflexionar en coses que potser no pensaries si estiguessis ocupat. Per no avorrir-te, t’inventes històries, jocs,…qualsevol cosa que et pugui entretenir, i això fa que desenvolupis la teva creativitat. I també, molt important, avorrir-te fa que valoris més les coses que et fan feliç.

Així doncs, suposo que avorrir-se, de tant en tant, ja va bé.”

I DanaTahhan ens recorda:

“L’avorriment és el cansament o la nosa provocada per disgustos o molèsties, o per no tenir res que ens diverteixi o ens entretingui; una sensació desagradable provocada per la rutina, la falta d’interès cap a coses del nostre voltant, la manca d’una activitat desitjada que et provoqui felicitat, l’obligació de fer un treball no desitjat i per la falta de motivació en general.

Unes persones poden trobar una cosa divertida, encara que per a d’altres els avorreixi; això depèn del seu bagatge cultural, és a dir, de la seva amplitud de coneixements. Quan una persona té un bagatge cultural ampli, té un marge més petit d’avorrir-se que una altra que el tingui més reduït, ja que podrà entretenir-se amb més coses i li semblaran més interessant que a la segona persona, que pensarà que està perdent el seu temps.”

Marta Pérez afirma:

“Podemos definir aburrimiento de dos formas distintas: una sería la sensación que tenemos al no saber qué hacer, causada por un exceso no habitual de tiempo; y otra estaría referida al hecho de estar practicando una actividad que no nos resulta lúdica o incluso que nos hace pensar que estamos perdiendo el tiempo.

Des de mi punto de vista el aburrimiento no es una sensación negativa. Al contrario, creo que en el momento en que nos sentimos “aburridos”, es decir, con sobra de tiempo y falta de actividad, desarrollamos (movidos por un deseo de perseguir la felicidad) una capacidad increíble de ampliar nuestra cultura así como nuestra imaginación. Durante esos instantes somos capaces de desarrollar una serie de valores positivos que nos ayudaran en un futuro a consolidar nuestro bagaje cultural, abriendo nuestra mente a encontrar alternativas en cualquier momento que sean necesarias.

Podremos dedicarnos a hacer ese tipo de cosas que nunca nos habíamos propuesto llevar a cabo a causa de una falta de tiempo. Eso nos provocara un estado de felicidad y satisfacción.”

Així doncs, l’avorriment l’hem pogut vincular a una estranya vivència del temps, a un estat subjectiu que remet al seu pes i solidesa, i a una buidor mancada de sentit que ens fereix. També hem pogut apreciar que la tendència a la caiguda en l’avorriment pot venir donada per la manca de bagatge cultural, és a dir, al fet de disposar de poca força interior, de pocs interessos intel·lectuals, culturals. Una manca general de cultura fa que la nostra curiositat resti molt afeblida, que no hi hagi cap tema que produeixi ressonàncies en la nostra ànima, que res no ens interessi ni ens afecti. Hi hauria una mena de proporcionalitat entre la facilitat de caure en l’avorriment i la major manca de recursos intel·lectuals.

Potser la saturació d’estímuls porta inevitablement a l’avorriment. Una persona permanentment oberta a les novetats, a continuats estímuls, necessitarà com el drogoaddicte una dosi cada cop major d’excitació sense la qual se sentirà frustrat, com en una mena de síndrome d’abstinència. La inacció, la relaxació o fre momentani dels estímuls seria imperdonable i incòmode (això ho veiem amb les persones que cada vint segons miren el mòbil o sempre porten música omplint les seves oïdes, incapaces de conviure ja amb el silenci).

Aquest fenomen ens recorda també la típica situació que viuen alguns jubilats. Després de tota una vida dedicada al treball, amb les seves rutines obligatòries que farcien el temps sense qüestionaments, el jubilat viu per primer cop l’experiència d’un temps per omplir. Moltes persones cauen en enorme frustració per sentir-se inútils en tant que inactives i no poden trobar fàcilment un sentit a la seva nova situació. Sembla paradoxal treballar tota una vida, queixar-nos d’aquesta esclavitud i finalment no saber paladejar el regal del temps lliure concedit. El temps lliure d’objectius concrets com un càstig?

El mateix fenomen li passa a molta gent que, arribada l’hora de les vacances, no les sap viure amb tranquil·litat i experimenta una manca d’activació desconcertant. Les hores passen buides, pesades i de seguida aquestes persones busquen maneres d’omplir el temps. No és gens estrany que s’emportin feina pendent del treball o nombroses màquines tals com les tabletes digitals o els ordinadors incapaços de gaudir de llargs passejos, el silenci, el cant dels ocellets, el soroll de l’aigua d’un riu, nous paisatges i el ritme lent i pausat dels pobles petits i la naturalesa. Són esclaus capturats per les ocupacions i no es permeten el temps lliure precisament perquè no saben com viure’l. Tenen por a l’avorriment i el defugen tant com poden.

Molta gent creu, finalment, que l’experiència de l’avorriment és l’alçaprem de la creativitat i l’autoconeixement. Potser cal arribar a la caiguda en el tedi per començar a pensar profundament, rumiar pausadament en coses que tal vegada no mereixen la nostra consideració quan som arrossegats per l’activitat dels nostres dies ordinaris.

Ja veieu que no deixem de filosofar. Per qui escriu aquestes línies, pensar en l’avorriment i meditar sobre la seva essència i possibilitats no ha estat gens avorrit, sinó més aviat un plaer. Poso fi a l’article en aquest punt per a no avorrir a alguns o per deixar el cuquet de la reflexió a uns altres. Tal vegada llegir-lo sigui una bona manera d’activar el vostre propi pensament al voltant d’una qüestió que ens sembla important donat que toca la fibra humana en algun aspecte essencial.

Fins aviat.

Javier Hernández, professor d’Ètica de 4t A

Afegeixo a aquest modest article uns enllaços per a seguir pensant:

http://elpais.com/elpais/2013/04/10/eps/1365596891_699488.html

www.rebelion.org/noticia.php?id=95921