Aquest relat de Laia Fernández ha estat premiat al nostre concurs de Sant Jordi d’enguany i també als Jocs Florals de Sant Andreu. Felicitats.

L’ÚLTIM SILENCI

Et recolzes a la barana, pensarosa, i deixes que el primer sol de la primavera t’acaroni la pell. Aquest hivern ha fet més fred que de costum, i no pots evitar pensar que, si ell fos més afectuós, ni te n’hauries adonat. La realitat, en canvi, ha estat que la temperatura acompanyava la seva actitud: cada vegada una mica més freda, més distant. Potser és només que la flama de la passió s’ha anat esmorteint, una evolució natural de la relació? Cada vegada està més malhumorat, i et sap greu veure’l tan rondinaire. Ell, que desbordava alegria, ara ho critica tot. Al principi intentaves que veiés el costat positiu, però has après que és millor esperar pacientment que es calmi pel seu compte.

Abans tot anava d’una altra manera. Encara recordes aquelles primeres cites meravelloses. Per celebrar el primer mes junts et va portar al teatre a veure un ballet, i després va comentar que t’assemblaves als cignes que ballaven sobre l’escenari. Tan gràcil, tan delicada, tan… bonica. Quant fa que no et diu “bonica” sense que soni sarcàstic? Però encara t’estima, t’estima de veritat. Una mala temporada la té qualsevol, l’amor pot més que això. I potser, amb un parell de retocs al teu armari perquè no s’alteri tant i enviant-li més missatges perquè no es preocupi (és tan patidor, pobre!), tornareu a la felicitat del començament. A aquell moment en què eres una princesa de conte i ell, el teu cavaller amb qui viuries el “feliços per sempre més”.

La família està preocupada, diuen que sembles més prima i que els teus ulls ja no tenen la lluïssor d’abans, cosa que no entens. Els ulls brillen quan plores, o sigui que hauria de ser un fet positiu que no ho facin, oi? I ja no plores, perquè ell aleshores se sent culpable i això et sap encara més greu. A més, el pare ja et va ensenyar que les dones fortes no són ploramiques, i s’enduria un bon disgust. Les amigues ja estan disgustades, però és que són unes alarmistes, van a xerrades i discuteixen sobre no sé què de gènere i piràmides i icebergs. Exageren. Parlen com si t’hagués pegat, però només és una mica brusc de tant en tant. En fan un gra massa.

Just aleshores la porta del pis s’obre d’una revolada i ell entra, esveradíssim. Ja des del balcó sents la fortor a tabac i cervesa del seu alè, que et fa dubtar sobre si apropar-t’hi o no. Potser seria millor deixar-lo tranquil… En aquest moment, però, et crida. Seria de molt mala educació no anar-hi, a més, et guanyaries encara més retrets, que estàs farta de sentir, o sigui que et fiques al menjador per rebre’l. El neguit et fa avançar lleugerament encorbada, com imitant el coll del cigne al qual t’agrada tant assemblar-te.

-Es pot saber què li expliques a ta mare perquè em vingui amb interrogatoris?

No entens què està passant, perquè li vas dir a la mare que tot anava perfectament, que mai millor ni més contenta, tot i que hi va insistir força, perquè l’últim que vols és que et miri amb cara de llàstima. Les amigues ja ho fan massa, i l’únic que aconsegueixen és que et sentis més fracassada. No és just que es vantin de les seves relacions suposadament perfectes, que tu també en saps, d’escollir nòvio, què en sabran elles: el xicot de la Marina no té ni treball ni estudis ni res, com vol pretendre que sigui millor que el teu, i el de la Carme mai no l’ha comparada amb un cigne ni res poètic. Elles no senten dir que tenen la gràcia d’una ballarina. A més, sempre s’estan ficant en els teus assumptes quan no toca, en això ell té raó.

– Contesta, coi!

Dónes un pas enrere de forma instintiva. La vena del coll se li està inflant perillosament i sembla a punt de treure foc pels queixals. Més que un home, sembla un drac. La bèstia ferotge et clava les urpes al braç, furiós, i penses que ja no vols ser princesa si aquest és el preu a pagar. El cervell et va a mil, i intentes trobar algun argument per apaivagar la seva ira, o un crit per demanar ajut, el que sigui. Però la por t’ha paralitzat, i ets incapaç d’articular cap so.

Està científicament comprovat: els cignes no canten abans de morir.

Laia Fernández, 2n de Batxillerat

Leave a Reply

Your email address will not be published.