Aquest és un relat fabricat de forma conjunta pels alumnes del primer B d’ESO. Esperem que us agradi. Més enllà del text que us oferim a continuació, teniu aquí l’adreça on podeu veure el video corresponent:

https://drive.google.com/file/d/0B9pSqTIb319SVHBEVXB3NkJTWlU/view?ts=58f9b41f

La merla

Un dia molt allunyat del present, va néixer la protagonista d’aquest conte, una petita i dolça merla. Una merla com cap altra: tot i que els seus pares, els pares dels seus pares i els pares dels pares dels seus pares eren merles comunes de plomatge negre, aquesta era tan blanca com la neu. Els pares no sabien avenir-se’n, la veien tan estranya que van arribar a pensar que no era cria seva. Havien post sis ous i ara comptaven: una, dues, tres, quatre i cinc merletes fosques com la nit i una blanca com la lluna. Una llarga generació de merles honorablement negres s’havia vist trencada per un espècimen que no s’havia vist mai!

Els pares, desconcertats, secretament decebuts tot i que resignats, varen acollir en el seu niu i van nodrir la petita merla amb la màxima naturalitat. Quan per primera vegada els seus germans van obrir els ulls, es van mirar un per un i es van reconèixer com a germans. Sí que la merla els va cridar l’atenció,  ja que no era ben bé com ells, totes eren negres com la xocolata negra i ella era més blanca que la llet; però tant se val, van pensar, fos més fosca o més clara de semblança, era la seva germana. Cada matí, havent esmorzat, jugaven totes plegades sense parar, com fan i han fet sempre tots els germans. Però, com acostuma a passar entre germans, es produeixen petites baralles causades per l’enveja i per la competició en els jocs. La més rabiüda de les merletes, a qui no agradava gens perdre, va empènyer fora del niu la germana blanca dient:

 —Fora! Merla blanca! —va cridar sense ser gaire conscient del mal que acabava de fer. L’efecte de les paraules sobre els éssers vius els pot donar la vida, o els la pot treure. La rabiüda tan sols reproduïa paraules de les venerables caps de l’estol.

Caiguda i arrossegada pel corrent de les perilloses aigües del riu, que fluïa sota l’alzina on ella havia nascut, la Blanca se sentia desorientada i espantada. «On sou pares?», grallava dominada pel pànic. Però ningú no podia escoltar-la perduda en aquell riu tan ample. Tenia les seves tendres ales paralitzades pel perill desconegut en què es trobava i per una sobtada consciència: s’acabava d’adonar de la seva diferència. «Perquè m’heu fet així pares?!»

Mentrestant, al niu, tornen els pares amb el bec ple de cucs per alimentar les cries, però troben el niu inacostumadament silenciós i les petites criatures tremoloses, estarrufades i desganades; les volen péixer i no poden menjar. Ben aviat s’adonen de la situació: falta la Blanca!

—On és la Blanca? —pregunten amb veu trencada imaginant el pitjor. —Què ha passat?

Totes les merletes miren en direcció al riu, i amb un fil de veu, la Rabiüda diu:  «Ha intentat volar i ha caigut a l’aigua». Les mirades glaçades i petrificades i els sanglots de les filles fan entendre la situació als pares que surten sobrevolant el riu a la cerca de la Blanca, emetent el gran crit instintiu que alerta els ocells del perill. Però que petites són les merles en la immensitat del riu! Això també ho sap el falcó que vigila els seus dominis fluvials i que amb la seva aguda vista ha detectat l’au indefensa. En el temps d’un pensament i amb una ràpida caiguda vertical l’aferra amb les poderoses urpes tot pensant «avui soparem merla a l’allet».

Ignora el falcó que hi ha una llei no escrita que contravé els dictàmens de la naturalesa que diuen que cal fugir dels depredadors o de l’animal més fort: l’amor per una cria.

L’impacte fou tremendament violent. El merlot, sortit del no-res, fa un placatge al falcó que, atuït, giravolta desorienta en l’aire i deixa caure la petita merla blanca. Atenta i veloç, la mare plana en el cel blau per rescatar la Blanca abans no impacti contra les pedres de la ribera. No sap encara el falcó què se’n va fer del seu sopar, i és veritat que el pare merla va passar un mes sencer escruixit (li feia mal tot! De que coi estan fets els falcons?), però podem dir, ara que ens aproximem al final del conte, que aquella família d’ocells va trobar la felicitat que els semblava destinada a perdre’s. Els pares van entendre el perill del prejudici i no van voler sentir mai més a parlar de les diferències que ens enfronten i ens provoquen malestar. Si us pregunteu per la germana morruda i mentidera, heu de saber que cap dels altres germans va cuidar i estimar la merla blanca com ho va fer ella.

 

Leave a Reply

Your email address will not be published.