La filosofia: obrir els ulls de debò

Molts buscaran una definició a la Filosofia. Molts es preguntaran exactament què és, d’altres també es preguntaran quina finalitat té, quina és la seva funció, exactament què tracta, amb què juga, què investiga. Com ens afecta el fet de “filosofar”, què ens aporta, què és la Filosofia?

Treure en clar una simple definició és bastant il·lògic i, tal vegada, impossible. No concorda amb el que significa la Filosofia mateixa, donat que un filòsof mai no deixarà de ser crític amb les veritats absolutes. La crítica serà precisament un dels motors, un dels vents que el faci moure i volar per aquest mar de preguntes, i per aquest cel sense respostes finites. No em semblaria bé adjudicar-li unes paraules simples , donat que res en aquest món del filòsof no és simple, res no és tal i com els nostres ulls ho veuen habitualment. Potser res no és exactament com allò que la nostra primera impressió capta, els noms adjudicats als objectes, les definicions dels nostres sentiments, les nostres actuacions en relació amb la globalitat en la qual vivim perquè sovint estem ancorats a molts prejudicis i la nostra raó no és lliure. La filosofia tracta una àmplia gamma de qüestions humanes que sorgeixen en despertar la consciència, en obrir els ulls de debó, en treure’ns les ulleres que ens ceguen, i llavors, amb el seu ajut, poder escollir cap on vols mirar realment amb aquests nous ulls, sense prejudicis, sense altres opinions externes, a la recerca de sentit: estàs tu davant del món i el seu misteri.

La pregunta que molts es fan és: com despertes?

Pot ser tan simple com veure una persona somriure entre les aglomeracions que es poden ocasionar un típic dilluns al matí, pot ser també la mirada d’un nadó que de tan pura i real que et sembla, t’envaeix amb una sensació certa i viva, que et fa veure que vols viure amb aquells ulls encuriosits, vols caminar cada dia sabent que estàs viu, sabent que cada pas que facis tindrà sentit. Voldràs saber qui ets, voldràs saber. Estimar el teu cos en moviment, estimar la teva ment moguda per aquesta curiositat, cavalcar valent l’angoixa i apurar els dubtes. La incertesa, la consciència de no saber, la necessitat de coneixement, la vitalitat encuriosida i amb ganes d’aprendre i innovar, tot això serà el motor de la filosofia.

És tan fàcil com deixar de creure en la simplicitat. Aviat arribaràs a entendre que la vida no és només néixer, treballar, casar-te, estar a l’atur i morir. No. No t’hi conformes, saps que tots els sentiments que el teu cos i el teu cor guarden estan destinats a més, que la vida és un regal i tu no penses ser un número més en el banc d’un ric. Així que comences a meravellar-te per les coses més insignificants que hi ha, com un simple paisatge d’un mar i un cel, allò que en un principi et pot semblar “un paisatge bonic”, doncs arribaràs a plorar de plenitud en seure a la sorra i contemplar en ell un mar enfadat que crida a través de les fortes i violentes ones, i un cel que també enfadat fa l’amor amb ell, ocells que són la melodia d’aquella obra d’art, i un sol que es la signatura de la vida, i tú n’ets l’artista més que l’espectador. Quan practiques l’activitat filosòfica, d’alguna manera tot et meravella de tal manera que una simple ràfega de vent et fa sentir viu, et fa ser feliç per la enorme i simple raó d’estar viu. De l’admiració sorgiran totes les preguntes humanes, i de les preguntes, inevitablement altres interrogacions. Pobre d’aquell que no tingui preguntes a fer-se.

La filosofia condueix, però, a un camí arriscat i ple de pous, ple de bifurcacions i camins sense clares indicacions. Trobaràs fosc allò que per la majoria és clar. Al final del camí potser està la felicitat, creuen molts, però personalment crec que durant el camí, amb el treball esforçat de la raó, ja la coneixes, és la teva companya en aquesta ruta interminable. La sensació de trepitjar el ciment i ser conscient que sota hi ha terra fèrtil i humida; ser conscient que per molt que vivim en un quadrat on les cantonades ens ofeguen, on ens obliguen dia a dia a pensar que som part d’aquest uniformisme, que no som més que cossos amb imposicions, podem pensar; per molt que l’exactitud i el conformisme ens envoltin, sabem que el món no és un quadrat, el món és un cercle i nosaltres viatjarem per aquesta corba infinita que simbolitza la plenitut i, alhora també, el buit i el desconcert. Tan buida de respostes i tan plena de preguntes, ho és tot i alhora no és res. Això és per mi la Filosofia.