Invisibles / La veu de les pedres

BONA NIT, OUMA

Aquest és un dels 5 documentals que conformen la pel·lícula “Invisibles”, produïda per Javier Bardem. El director d’aquest en concret és Fernando León de Aranoa.

Se situa al nord d’Uganda, a l’estiu de 2006. Cada nit, milers de nens caminen cap a les ciutats en busca de protecció. Fugen de la guerra que mantenen els rebels del LRA (Lord’s Resistance Army) en oposició contra el Govern d’Uganda, des de 1986. En aquest documental es narren les històries de diversos nens que han sigut segrestats per aquests soldats rebels, que han vist com mataven la seva família o que han hagut de matar-la per viure, que han habitat anys en el bosc, combatent i morint en guerres i guerres, sense poder escapar. És per això que els segresten, no poden escapar i els transformen en nens soldat: com que són molt petits no saben tornar a casa, encara són ingenus i per tant manipulables, no tenen por a lluitar, i a més, són amenaçats amb la mort en cas de fuga (si s’escapen, no només els maten a ells, als demés també).

Per sort, s’han creat recintes d’allotjament i reinserció, on els nens atemorits poden anar a dormir diàriament i on els ensenyen i ajuden a superar els traumes provocats per la guerra. L’exemple d’un centre especialment habilitat per la seva protecció és “L’Arca de Noé”, que rep aquest nom perquè igual que Noé va protegir el seu poble perquè Déu s’ho va dir, l’home que ho va fundar havia se salvar aquells nens dels perills de la nit. Un altre centre era Lalogui, on es feien tallers per a la reinserció de nens soldats. Hi predominaven el cosir i el teatre. En aquest últim els nens feien una obra on representaven el seu segrest i el seu patiment per intentar eliminar-lo. També cantaven per transmetre al món el seu dolor.

Personalment, és el documental que més m’ha impactat dels que hem vist. Em sembla una cosa tan increïble, de pel·lícula, que no ho puc interioritzar, no sóc capaç de creure’m que això ha passat i continua passant de veritat. A més, quan m’intento posar en la seva pell, quan penso que potser hauria de matar la meva família o qualsevol altre persona, a l’única conclusió a que arribo és que no aguantaria res allà, que no trigaria a morir, no podria fer-ho. Espero que aquest documental s’estengui arreu del món, que conscienciï a la gent i que s’adoptin mesures per garantir la seguretat dels nens, que es posi fi a la guerra, i sobretot, que les persones com jo, de països desenvolupats i amb un bon nivell de vida, que valorem les oportunitats que tenim i els ajudem a que també les tinguin, com ens demanen al final del film.

LA VEU DE LES PEDRES

Aquest és un dels 5 documentals que conformen la pel·lícula “Invisibles”, produïda per Javier Bardem i estrenada el 2007. El director d’aquest en concret és Javier Corcuera.

Se situa a Colòmbia, on a causa de la guerrilla colombiana començada el 1948, milions de famílies que van haver de desplaçar-se o d’exiliar-se pel conflicte armat han decidit retornar a la seva terra. El pensament de molts era que fugint de la violència instal·lant-se en altres llocs trobarien la pau, però per desgràcia, en aquests llocs també trobaven violència. Cinquanta anys després de la guerra, molts dels camperols que van ser expulsats de les seves terres a la força a base de bombes i metralletes, volien regressar a elles.

En Altos de Cazucá, Bogotà, diversos desplaçats que volen tornar a la regió formen assemblees per analitzar els pros i contres del seu viatge de tornada. A més, aquestes assemblees tracten temes psicològics, perquè els participants expliquen com van arribar allà, el sofriment i dolor que van patir, les persones que van perdre, etc.; de manera que poden compartir la seva experiència amb altra gent que ho comprengui.

Així doncs, emprenen el seu viatge a la regió, que és una zona humanitària. Aquí és l’únic lloc on poden declarar-se civils, on poden dir no a les armes, no als grups armats tan legals com il·legals, defensar la vida, la terra i tornar a les finques. Quan arriben ho veuen tot destrossat, com si en canvi de quatre anys haguessin passat quatre-cents: les vies de circulació són plenes d’herba, les cases destruïdes… Han de tornar a començar de zero.

La comunitat ha buscat la manera de deixar símbols per fer memòria a les víctimes, la majoria d’elles innocents, capturades, torturades, assassinades…; i ho han fet per mitjà de pedres, escrivint el nom de les persones perdudes en elles i col·locant-les en un espai determinat i únicament dedicat a això. Encara que els van treure la vida, les seves idees els seus somnis i els seus objectius es mantindran a la comunitat; això no ho poden eliminar. Aquesta és la explicació del nom del documental.

Carlota Ontangas, 3r ESO B