Invisibles / Camí a l’escola

Oferim aquí dues reflexions d’alumnes de tercer d’ESO a partir de les pel·lícules Invisibles i Camino a la escuela que esperem us resultin interessants.

INVISIBLES (Buenas noches, Ouma), per Anna Gámez.

Títol: Invisibles

Direcció: Wim Wenders, Isabel Coixet, Mariano Barroso, Javier Corcuera, Fernando León de Aranoa

País: España

Any: 2007

Durada: 95 min.

Gènere: Drama, Documental

Repartiment: Lia Chapman, Isabelle Stoffel

Web: www.sogecine-sogepaq.com/invisibles

Invisibles és una pel·lícula documental del 2008 que va obtenir el Premi a la millor pel·lícula documental en la XII edició dels Premis Goya.

Cinc directors homenatgen el vintè aniversari de l’ONG Metges sense Fronteres. A través de diverses històries es retrata a persones que viuen enmig de guerres i conviuen amb epidèmies. Aquesta historia dirigida per Fernando León de Aroa es diu ‘Buenas noches, Ouma’ i, després d’haver vist la vida de les dones d’Uganda a les altres històries, ara ens mostra la dels homes, o més ben dit, la dels nens.

Des de 1986 hi ha una guerra a Uganda, per això, per les nits, els ‘Rebels’ segresten nens, se’ls emporten al bosc i els converteixen en nens soldat. Prefereixen als nens perquè a més de que no saben tornar a casa, aprenen molt ràpid. Quan els segresten, els obliguen a matar a algú, sigui el seu pare, la seva mare o el seu germà, ho han de fer perquè si no els maten a ells. Alguns aconsegueixen escapar i tornen al poble, a vegades els insulten quan arriben, però acaben integrant-se. Després d’haver estat segrestats, els nens ho passen molt malament, tenen malsons constantment i viuen amb la por de tornar a ser segrestats, ja que, alguns ho han estat fins a quatre vegades. Perquè això no passi, construeixen refugis com l’Arca de Noé (que es diu així perquè és un refugi que protegeix el seu poble igual que l’arca de Noé) i el Bus Park. Aquests refugis estan protegits i vigilats durant tota la nit pels homes que hi són allà i tenen molts llits perquè els nens que vinguin cercant un refugi puguin dormir còmodes i tranquils. Normalment els nens se’n van a dormir a dos quarts de deu i s’aixequen a la matinada per tornar a les seves cases.

Em sembla molt bé que construeixin refugis per protegir els nens però això no fa que deixin d’haver segrestos, potser haurien de construir-ne més i disminuiria el nombre de segrestos però penso que els països més desenvolupats són els que haurien d’ajudar en aquest cas i frenar per fi el fenomen dels nens soldat.

EL MEU CAMÍ A L’ESCOLA per Ian Vázquez.

Títol: El camino a la escuela

País:
Francia

Any:
2013

Durada:
75 min.

Director:
Pascal Plisson

Guió:
Marie Claire Javoy
Pascal Plisson

Fotografia:
Emmanuel Guionet

Música:
Laurent Ferlet

El meu camí a l’escola no és gaire especial, no es un camí llarg, tampoc és dur, no té cap obstacle que superar, no té lleons ni res per l’estil. Potser el més perillós que té el meu camí cap a l’escola són els cotxes.

Segons he mirat són 1,4 Km, no és gaire llarg, trigo uns dotze minuts des de casa, a peu, és clar. Surto de casa i vaig cap a una plaça, bastant petita però acollidora, que transmet una sensació de pau, després, creuo un carrer fins al parc de la Pegaso. Em sembla un bon lloc on passar a les vuit del matí, també molt tranquil, i s’hi poden sentir les fonts que té si hi pares prou atenció.

Aquesta calma és trencada de cop quan es comença a sentir el carrer més gran que haig de creuar, la Meridiana, vuit carrils en total, quatre per cada banda, enorme. Passat això hi ha una sèrie de petits carrers que m’encanten, i més d’una vegada m’he dit a mi mateix: “Deixa el mòbil per una vegada i para’t a mirar per on passes”. Em van sorprendre tots els petits detalls que em perdia, que en el fons, són els que fan que una cosa sigui bonica.

Camino un parell de centenars de metres fins arribar a La Plaça del Congrés, on ja es nota que és l’hora d’entrar a l’institut. Esquivant gent, vaig per tota la plaça fins a poder creuar l’últim gran carrer, Felip II, una vegada creuat el meu camí ja està acabat.

Dit tot això, què hi ha d’interessant en el meu camí? A simple vista res però com he dit abans la diferència està en els petits detalls, com per exemple, mirar si, com sempre trobes aquella persona al lloc on sempre. Si el propietari d’aquell bar obre com sempre, deu minutets abans, o fins i tot, mirar quina oferta diferent tenen en aquella peixateria.

Són aquests petits detalls els que a mi em fan valorar les coses, recordant-me que a simple vista el món és avorrit però no quan el mires amb atenció.