EL NOSTRE RECORD PER L’ABEL MARTÍNEZ OLIVA, PROFESSOR ASSASSINAT EL DILLUNS, DIA 20 D’ABRIL. NO T’OBLIDEM.

Paraules llegides en l’acte de condol del dia 21 d’abril de 2015:

Davant d’actes com el d’ahir, les paraules esdevenen insuficients. La barbàrie, la llavor de violència, el desvari ens deixen sense comprensió. Es fa difícil per a un professor de literatura dir als seus alumnes que s’ha quedat sense paraules o que hi ha moments en què les notem inservibles. Tanmateix, estimats alumnes, estimats companys, de vegades cal construir sobre la base precària de les paraules mateixes. Si avui ens hem congregat en aquest pati és per omplir de mots la desolació, si avui som aquí és per dir-vos als companys del Joan Fuster, sigueu professors o alumnes, que “us acompanyem en el dol”. No els sentiu vans, aquests mots. Hem creat les fórmules per trencar abismes, per salvar el silenci de la insuficiència en aquelles situacions en què sentim que les paraules són un cos gramatical buit.

La poesia és l’altre gest verbal de què ens servim en aquesta lluita descompensada contra l’absurd. La poesia ens inquireix, ens formula, furga en el nostre fons com no ho fa cap altre llenguatge. Potser perquè el poeta és inconscient com un nen encara troba algun interstici de confiança en el seu instrument mancat. Aquest poema d’un escriptor rus que us llegirem s’interroga sobre quina cosa és un ésser humà, sobre la impossibilitat d’interpretar els actes que el defineixen, que el fan i el desfan, sobre el buit que ens deixa una mort. Avui que els nostres valors han quedat ferits i exposada la nostra fragilitat; avui que la necessària confiança que hi ha d’haver entre un professor i un alumne ha quedat tocada, em sembla necessari dir aquest text acompanyat de les vostres veus joves, com un homenatge al mestre mort, als ferits, a les famílies que han quedat malmeses i a tots aquells nois i noies del Joan Fuster que ahir van perdre abruptament la seva innocència. També vull que sigui llegit així, una veu de professor subratllada per la de l’alumne, per mostrar la voluntat que no sigui trencada la cadena que creem quotidianament: en diem cultura, d’aquest vincle; en podríem dir humanisme, i encara, amb més exactitud, humanitat. Malgrat tot.

Abraham Mohino i Balet

GENT

No existeixen homes poc interessants.

Els seus destins són com històries de planetes.

Cada un és únic, sol, ell sol,

no n’hi ha cap altre que s’hi assembli.

 

I si algú ha viscut en silenci,

feliç en el seu racó,

la seva mateixa insignificança

l’ha fet interessant.

 

Cadascú té un món secret, ben seu,

on s’amaga el millor instant,

on s’amaga l’hora més terrible.

Però nosaltres no en sabem res.

 

I si un home mor,

mor també la seva primera nevada,

i el primer petó, i el primer combat…

La mort tot s’ho emporta.

 

Sí, queden llibres i ponts,

màquines i teles de pintors;

sí, moltes coses han de restar,

però alguna cosa fuig!

 

Així és la llei d’aquest joc sense pietat.

Desapareixen mons, no persones.

Els homes, pecadors i terrenals, els recordem,

però, en realitat, què en sabíem, d’ells?

 

Què en sabem nosaltres, dels germans, dels amics?

Què en sabem, de la nostra estimada?

Fins del nostre pare,

coneixent-ho tot, no en sabem res.

 

Se’n va la gent, no la podem retornar.

No podem fer renéixer els seus mons secrets.

I cada vegada,

tinc ganes de xisclar davant d’aquesta impotència.

Ievgueni Ievtuixenko (trad. Josep M. Güell)

PALABRAS PARA JULIA

Tú no puedes volver atrás

porque la vida ya te empuja

como un aullido interminable.

Hija mía es mejor vivir

con la alegría de los hombres

que llorar ante el muro ciego.

Te sentirás acorralada

te sentirás perdida o sola

tal vez querrás no haber nacido.

Yo sé muy bien que te dirán

que la vida no tiene objeto

que es un asunto desgraciado.

Entonces siempre acuérdate

de lo que un día yo escribí

pensando en ti como ahora pienso.

La vida es bella, ya verás

como a pesar de los pesares

tendrás amigos, tendrás amor.

Un hombre solo, una mujer

así tomados, de uno en uno

son como polvo, no son nada.

Pero yo cuando te hablo a ti

cuando te escribo estas palabras

pienso también en otra gente.

Tu destino está en los demás

tu futuro es tu propia vida

tu dignidad es la de todos.

Otros esperan que resistas

que les ayude tu alegría

tu canción entre sus canciones.

Entonces siempre acuérdate

de lo que un día yo escribí

pensando en ti

como ahora pienso.

Nunca te entregues ni te apartes

junto al camino, nunca digas

no puedo más y aquí me quedo.

La vida es bella, tú verás

como a pesar de los pesares

tendrás amor, tendrás amigos.

Por lo demás no hay elección

y este mundo tal como es

será todo tu patrimonio.

Perdóname no sé decirte

nada más pero tú comprende

que yo aún estoy en el camino.

Y siempre siempre acuérdate

de lo que un día yo escribí

pensando en ti como ahora pienso.

José Agustín Goytisolo.

Leave a Reply

Your email address will not be published.