La hora del cambio (L’ora legale)

BREU COMENTARI I ANÀLISI DEL FILM “LA HORA DEL CAMBIO”

Salutacions, companyes i companys. He volgut compartir aquest breu article amb vosaltres a través de la revista de l’institut, Aluzina. Reconec que no sóc un lector assidu però sempre que és possible procuro donar un cop d’ull a veure que hi ha penjat en aquest racó de la web del centre. Per això pretenc, en part, oferir un material que espero sigui del vostre grat i estigui mitjanament a l’alçada i bon nivell del que hi circula per aquí. Feta aquesta petita salutació, m’agradaria obrir l’article en si presentant la pel·lícula protagonista del text que ens ocupa, “La hora del cambio” (L’ora legale.)

Dirigida por Ficarra Picone en el 2017, recomanable si hom vol passar una estona divertida, presenta un argument senzill i juganer. L’acció té lloc a un poble sicilià “típic”. El caos impera arreu i la norma és saltar-se les normes. Arriba un moment en el que els habitants del municipi, farts de la situació, comencen a titllar l’alcalde, governador del poble des de fa uns vint anys, com a màxim responsable. La seva indignació ja es veu totalment justificada quan se l’imputa per un escandalós cas de corrupció. No obstant, el descontent es converteix en certa esperança quan un professor d’institut es presenta com a candidat a les eleccions municipals. Amb un programa carregat de bones intencions i reformes, derrota de manera inapel·lable l’antic govern i es fa amb l’alcaldia, justament un dia de canvi horari. Figuradament i realment, l’hora ha canviat.

Ningú no espera res de nou. Un altre que farà el de sempre, pensen uns. Més promeses que no es compliran, auguren molts altres. El cas es que el nou alcalde sí que compleix totes i cadascuna de les promeses recollides al programa electoral. El tràfic funciona com hauria de ser, hi ha lloc per aparcar a la plaça major, la gent recicla… a més d’un seguit de mesures que no diré, per què això ja seria un espòiler tan gran com una sequoia. En definitiva, tot va com cal, però els ciutadans i ciutadanes veuen com el seu món s’ensorra. Els tractes de favor desapareixen, igual que la llibertat dels veïns i veïnes de fer el que volen i com volen. En rebel·lia tots protesten i s’alcen per tal de fer fora del consistori al responsable nouvingut. Coi, han de recuperar el seu vell estil de vida, el que agradava a tots!

Un moment, que baixo una mica l’accelerador. La sinopsi cinematogràfica, millor la deixem una mica de costat i la crítica pels crítics de cinema, que tindran més a dir que servidor.  Què passa en aquesta història us toca descobrir-ho a vosaltres. Prefereixo analitzar el rerafons de la peça, l’ombra que planeja constantment durant la seqüència dels fets.

Vaig una mica al terreny personal. Com molta altra gent que habita Catalunya, sóc descendent d’immigrants de la resta d’Espanya. Concretament, els meus avis paterns van venir de la seca planúria de Conca i els materns, de l’infinit mar d’oliveres de Còrdova. Com molts més, arribaren joves als anys seixanta, cercant un futur millor per si mateixos i les properes generacions. Futur que només podien entreveure, tot s’ha de dir, treballant durament en feines summament sacrificades, sobretot a la indústria catalana o al sector domèstic. Un esforç colossal, tot ell per brindar a una prole sovint nombrosa oportunitats que als seus llocs de procedència no trobaven.

Analitzem la situació actual de, per exemple, les Comunitats Autònomes de Múrcia, Andalusia, Extremadura i Castella la Manxa. Òbviament no trobem una situació de postguerra campestre com llavors, però ens adonem que aquests territoris segueixen a la fila de la industrialització a Espanya, amb forts nivells d’atur i un PIB més baix que a la resta d’indrets peninsulars. Les diferències resulten molt acusades entre el seu conjunt i altres regions com ara la Comunitat de Madrid, País Basc o la ja mencionada Catalunya. El que més sorprèn és que el brutal contrast entre nord i sud a Espanya també es produeix a Itàlia (incloent Sicília, el lloc que ens mostra la pel·lícula) o a la zona dels Balcans.

És, potser, responsabilitat de la dieta mediterrània, de la xafogor, o de la fogositat dels locals? Crec que la resposta és una altra, no present com els tòpics anteriors tan comuns als anuncis de l’Estrella Damm. La resposta, la màxima causant de la situació, penso que és la corrupció dels sistemes imperants ja des de fa segles, com diria Serrat “de Algeciras a Estambul”.

Per una banda, els governants són evidentment una peça important del trencaclosques. A Andalusia, la figura dels clàssics terratinents dels latifundis, propietaris al cap i a la fi de les enormes extensions rurals de la regió, o a Campania l’antiga silueta de la màfia, movent els fils de tot, són bons exemples de la corrupció i l’abús al marge de les autoritats democràtiques per imposar la llei del més fort. Oligarques sense escrúpols, incansables profanadors d’allò públic. Bé, a vegades els polítics de la zona pacten l’existència d’aquests privilegis quasi feudals per tal d’arribar al poder i que tot quedi ben controlat.

D’altra banda, podríem pensar com és possible que aquest llast perduri avui dia en múltiples formes. Afirmo que, molt probablement (i és on entra de nou en joc el film) una societat no és corrupta si els ciutadans no són amics de la corrupció. Als sistemes democràtics de veritat, on hi ha un sufragi universal i la possibilitat de fer fora a qui no t’agrada o no et beneficia és ben senzill. En casos més extrems, les revolucions de diversa índole que han tingut lloc al llarg de la història, demostren que una acció ja més radical pot ensorrar definitivament un sistema que es creu més injust que un altre. El que crec que ocorre, és que sempre hi ha algú, una part de la població, beneficiant-se de la situació: Ara et dono un càrrec a canvi de tal favor, et deixo construir aquesta casa aquí mentre em paguis tal cosa… Dit així sembla molt extrem però amb aquesta via, per esmentar algun cas, es repartien places de funcionaris als votants fidels a certs partits a Grècia.

En conjunt, ens topem amb una realitat molt més dura que la tirania d’un grapat de pocavergonyes. El conegut amiguisme ajuda sempre al més fort. Per primitiva avarícia algunes persones han vist una oportunitat de fer negoci, no de manera inusual, amb l’ús de diner negre. Altres, conscients de la injustícia d’una actitud parcial i totpoderosa, s’abstenen de dir res per por de ser coaccionats, assenyalats o no ser tinguts en compte. Tenim un enorme grup de gent atemorida i un altre sector interessat en seguir fent negoci impunement, per omplir les seves arques personals, prometent el que mai arriba i desgraciadament realitzant una descomunal inversió de diner públic en causes inútils i d’estil faraònic.

Abans d’acabar, m’agradaria tornar a recordar que la motivació d’escriure aquest comentari és la pel·lícula “La hora del cambio”. És, si l’analitzem bé, un retrat cru de la realitat de les contrades segurament més desfavorides d’Europa. Però no deixa de ser una comèdia. Rius de les rocambolesques situacions, de la famosa gesticulació italiana dels protagonistes, dels acudits i de la curiosa història d’aquest petit poble a la vora de la mediterrània. El flamenco, la tarantella, el sirtaki, són estils musicals en un principi sense cap relació. Comparats, per contra, venen a representar la festa i l’alegria característica d’un estil de vida i una manera de ser.

La corrupció política, l’usurpació del que és de tots i el fre al progrés s’eradiquen, penso, amb ciutadans ben educats en el que és la democràcia i disposats a fer un canvi real, gent afortunadament cada cop més disposada a dir la seva sense caure en manipulacions, a respectar la llei com a única garantia de convivència i a posar en marxa projectes sense perdre el somriure en favor de la igualtat de les persones i no dels privilegis d’uns quants.

Si voleu, podem seguir parlant del tema mentre mengem unes braves i fem el vermut, què em dieu?

Dani Mota, 2n de Batxillerat.