Entrevista amb…

FREDERIC LLORET

El professor Frederic Lloret rep les nostres companyes Bea, Beth i Ruth al laboratori de Ciències Naturals. Davant de la seva imminent jubilació i marxa del nostre centre, volíem entrevistar-lo i conèixer-lo més de prop. Amb el seu habitual somriure i bon tarannà contesta les nostres preguntes:

Quan de temps com a professor de naturals?

35 anys.

Quan de temps treballant a l’Alzina?

10 anys.

On va donar la seva primera classe?

A Barcelona, a un col·legi de monges.

Com es deia?

Amor De Dios.

En quina escola ha estat més temps?

A Sant Adrià Del Besòs, 20 anys.

Sempre ha donat ciències naturals?

Naturals, sempre. Biologia i Geologia però també he donat Matemàtiques, he donat Física i Química, fins i tot he donat una matèria què és deia Ètica.

Dins d’aquestes ciències té alguna àrea preferida? Per què?

Home, per la meva formació acadèmica diria que en principi la Geologia, perquè sóc llicenciat des de jove. M’agrada molt la Geologia.

Com a professor de Naturals, creu que el planeta està amenaçat a curt termini?

Sí.

Respecte al canvi climàtic, creu que hi ha prou evidències?

De sobres.

Es ja un fet?

És un fet.

Què cal esperar?

Bé, el problema no és tant nostre, jo diria que no és un problema immediat en els éssers humans, però a curt termini el problema més gran que tenim per causa del canvi climatic és un problema mediambiental. No dic que això pugui posar l’espècie humana a punt de desaparèixer però sí que li donarà una bona sobtada. Pel camí hi haurà espècies que en pocs anys desapareixeran.

Vosaltres, per exemple, podeu ser de les últimes generacions que puguin conèixer espècies tan corrents, tan boniques, com l’ós polar en llibertat perquè dintre de poc s’haurà extingit. Si no afirmem que el canvi climàtic està aquí, doncs no podem fer res. Jo crec que, evidententment, podem fer moltes coses però l’assumpte se’ns ha anat molt de les mans. Ho hem consentit tot i hem negat massa evidències durant molts anys. El que resulta molt difícil és revertir un procés i un procés que possiblement podríem ser capaços d’aturar. Malgrat que la ciència digui una cosa, sempre hi ha una instància que mana, que és l’economia i la política econòmica, i això fa que qualsevol cosa a fer sigui molt difícil o impossible.

L’espècie humana està en risc pròxim d’extinció?

Jo no sé si de vegades dir “malauradament no” perquè el mal que estem fent al medi ambient és realment impressionant. El canvi climàtic ens pot portar i ens està portant encara que no ho sembli, per exemple, a que cada vegada les malalties que estaven molt acotades en un determinat clima, les malalties tropicals com la malària, per exemple, amplien la seva àrea d’extensió. Malalties en molts casos mortals, doncs, poden arribar a llocs molt més al nord molt més al sud, àrees noves on abans el mosquit no arribava. L’escalfament del planeta i el canvi en el clima provoca això. D’altra banda, també els correus estan patint. Les sequeres i les superfcies de desert que hi al món cada vegada són més grans. Per tant, la quantitat de superfície per poder plantar i recollir, la sed que estem passant a moltes parts del món, això s‘està veient incrementat. Per tant, no és un patiment solament pel medi ambient, nosaltres directament ho estem començant a patir. El que passa és que normalment els poders polítics no reaccionen de manera ferma, com està passant a gran part d’Àfrica o d’Amèrica, també d’Àsia.

Un animal?

El guepard.

Un vegetal?

L’alzina!

Un mineral?

El quarz.

Es jubila aquest hivern. Com afronta aquesta nova etapa?

Com un repte, un repte per fer coses noves. La meva intenció és fer d’avi.

Ja té pensat algun projecte concret?

Sí. Em vull dedicar al voluntariat. He parlat amb gent i penso fer-ho. Em vull bàsicament dedicar a dues coses: acompanyar a gent gran (hi ha molta gent a Barcelona que viu sola en situacions no gaire agradables) si la meva salud m’ho permet i també ajudar noiets amb dificultats normalment per causa de famílies desestructurades o per problemes d’aquest estil. No m’estaré a casa.

Amb la seva experiència docent acumulada, algun consell que vulgui donar a estudiants i professorat de L’Alzina?

Paciència! (somriure). Em penso que una de les coses més importants per al professor, un dels secrets per a ser bon professor és tenir empatia. L’empatia no és una cosa solament pel jovent, sinó també per la gent gran, de tal manera que difílment pots transmetre coneixements a un alumne si no estableixes pròpiament vincles d’afecte amb ell. Malauradament això no s’aprén a cap escola. Jo diria que el que es volgués dedicar a ser profesor, si no tingués aquesta capacitat d’empatia, s’hauria de dedicar a una altra cosa, fins i tot a plantar cols.

En la seva trajectòria professional, on ha estat més de gust? Potser a L’Alzina?

No m’he plantejat mai aquesta pregunta… En alguns aspectes, també per l’edat, potser vaig ser feliç els meus primers anys a Lleida, també en alguns dels vint anys que vaig passar a Sant Adrià del Besós i algunes èpoques, és clar, aquí a L’Alzina. En alguns llocs les relacións amb els alumnes han sigut millor que en d’altres, en d’altres la relació entre els companys ha sigut més forta… L’Alzina és un bon institut, sens dubte teniu la sort d’estar en un bon institut.

Quines virtuts i amenaces veu en el nostre institut?

L’institut és una cosa molt complexa, no només són les parets. Això que diem la comunitat educativa és una cosa màgica. Tu tens un edifici molt ben dotat, amb el material i espais que tu vulguis, en escreix, però si no tens un bon equip humà de professionals i entre ells molt bones relacions, la cosa no rutlla. Si això no està liderat o portat per un equip directiu que sigui capaç de donar joc a tots els professors perquè estableixin uns vincles d’afectivitat amb l’alumnat, la cosa tampoc rutlla. I finalment, hi ha un element que és molt important, potser d’aquelles coses que em preocupen més, i és la sensació de que la relació amb les families és un factor molt important i que s’ha de mimar molt més. S’ha avançat en aquest aspecte en els darrers anys però s’ha d’ha avançar encara més. També cal que el món de la secundària i el món de la primària s’estreti molt més.

D’altra banda, una cosa que veig no solament a L’Alzina, sinó en tot el sistema educatiu com una gran amenaça és, amb perdó de l’expressió, que continuï fent el gilip… la gent que menys entén d’educació: la classe política d’aquest país. Cada cop que una classe política accedeix al poder el que intenta és posar les normes del joc del sistema educatiu. El sistema ha d’estar per sobre d’aquestes lluites, que si religió no, religio sí; que si defenso l’escola pública, que si la concertada… Crec que aquestes qüestions a Europa ja estan molt repassades. Fins que no ens posem d’acord això no funcionarà.

Virtuts?

Crec que hi ha un clima que afavoreix el treball encara que sou molt sorollosos, sou molt, escandalosos, les de segon sobretot (je,je). Crec que és un lloc per mi molt entranyable.

Què opina de la nostra revista?

M’encanta!

Col·laboraria vostè en el futur?

Sí, i tant. Espero fer-ho.

Un ocellet ens ha dit que és vostè un sofert perico? Què tal ho porta, això?

Jo fantasticament, millor que el Xavi (somriure, altre cop). Segons em diuen els culés de la casa, que són la majoria, diuen que sóc un perico bo. Suposo que perquè no poso a parir als del Barça, que a mi no em serveix de res. El meu avi era periquito, el meu pare era periquito, com ho era tota la meva família. Ara bé, tinc dues ovelles negres, que són els meus fills, que són de l’altre equip de la ciutat, no tot pot ser perfecte…

Ens destacaria alguna anècdota escolar en tots aquests anys?

Moltes! En 35 han passat de tots colors. Una de curiosa: imagineu-vos, estar literalment perdut a una classe de Berlín a l’estiu, no saber ni parlar l’alemany i sentir al darrera teu: “hola, profe”. Era un alumne! I això m’ha passat més d’una vegada! “La mare del Tano, què fas per aquí? –vaig dir-. “El mateix que tu” –va contestar-me.

Anedotes molt divertides em van passar a Sant Adrià del Besòs. Em van convidar uns gitanets a una boda gitana i pensava que era una boda normal. La boda aquella va durar dos dies! I és que no ho entenc: dos dies aguantant! Tots “primos”, tots convidats. Els paios no estem gaire acostumats a això…

Quin seria el seu missatge de comiat a la comunitat educativa del nostre centre?

Jo no me’n vaig, em jubilo. Continuaré lligat al centre i intentaré fer coses pel centre, mediació, sortides, etc. M’agradaria que la línia de treball que s’està portant fins ara segueixi, malgrat la incorporació de nous professors (al més de gener al meu lloc hi haura un nou professor). Suposo que en el termini de dos o tres anys molts professors de la casa que han estat molts anys hauran de marxar també per jubilacio, però s’ha de procurar que la línia de treball que es porta funcioni igual o millor.

Preguntes ràpides, l’ALUZINATEST:

Vinga…

Un lloc per perdre’s?

Un desert.

La millor fotografia seria…

Un cim del Pirineu a l’estiu, al costat d’un llac del Pirineu.

Una música?

En tinc moltes de preferències, el Bruce Sprignsteen per exemple.

Un llibre o autor literari?

Miguel Delibes i també els clàssics, per exemple el Quixot de Cervantes, un llibre que potser no acabes de gaudir quan ets molt jovenet però que et convenç molt quan ets adult.

Un menjar?

M’encanta la cuina: Una calçotada, paella, un suquet de peix… m’ho menjo tot.

Algú a qui admirar?

No puc destacar alguna persona en particular. Alguna persona que faci el bé i no es fiqui en baralles.

Una cosa que no suporta és…

La mentida, la traïduria, la falsedat.

Tres coses per endur-se a una illa deserta:

La meva dona, els meus fills. Si parlem d’objectes, canya de pescar, pedra per fer foc i un barret.

En què es gastaria avui 100€?

En convidar als amics a alguna cosa.

Quants contactes té al seu mòbil?

Potser uns cinquanta. De bons, deu o dotze.

Un somni per complir?

Anar a Austràlia, viatjar, veure món… i tenir salut per gaudir-ho!

Ja està. No hi ha més preguntes. Ha estat vostè molt amable.

Perfecte. Gràcies.

Aquí finalitza la nostra entrevista. Estem molt contents. Mentre editem les respostes encara recordem el somriure afable del professor Frederic Lloret convençuts de que les seves paraules seran recordades en el nostre centre. Molta sort en tot allò que emprengui, estimat professor!

El comité de redacció.