El Setè Segell

El Setè Segell, pel·lícula d’Ingmar Bergman, és una reflexió càustica i fatalista que il·lustra, d’una banda, l’estil de vida medieval i, de l’altra, qüestions filosòfiques presents des dels orígens de la humanitat.

En primer lloc tenim una reproducció prou acurada de la societat de l’Edat Mitjana. Es mencionen les Croades, la guerra santa cristiana, a les qual els joves s’enrolaven per tornar ja en l’edat madura, havent perdut la joventut en una causa vana i buida i amb plena consciència de tal estupidesa. Tenim un petit tast dels casaments de conveniència i la conseqüent visió escèptica del matrimoni de l’època, així com la persuasió per vies de la seducció; però també apareix amor autèntic, comprensiu i mutuament beneficiós.

També veiem les barbaritats i bogeries que es feien per culpa de la religió, en nom de Déu o per allunyar el Diable: autoflagel·lació pel pecat original i demanant compassió; crema de bruixes, a les quals es culpava de la pesta; donar més importància a una vida posterior d’existència dubtosa que a la present…

Cartell de la pel·lícula de Bergman

I, finalment, tenim el tema de la mort. La Mort. Ineludible i tramposa, mai no se li escapa res ni nigú i sempre se surt amb la seva. La partida d’escacs amb la Mort representa la vida. Això es fa explícit quan, cap al final de la pel·lícula, a mitja partida, la Mort se sorprèn de que el protagonista estigui feliç si sap que morirà, i ell li diu “El joc és divertit”. Això és una de les idees principals del film. Ho veiem també en el picnic de maduixes i llet, quan el protagonista diu que la companyia i la pau li fan oblidar els problemes i els dilemes filosòfics i teològics que li amarguen l’existència. La felicitat tranquil·la, l’ataràxia d’Epicur, paralitza el temps i dóna sentit a la vida breu i passatgera. Els personatges s’encomanen a la religió amb pànic al final i es preocupen per la vida al més enllà i no s’aturen a pensar realment en l’ara i l’avui. Carpe diem treu el cap.

I aquí tenim un altre assumpte cultural importantíssim de l’Edat Mitjana, el dilema nascut un mil·leni abans entre logos i mite (λόγος i μύθος). Mentre que la majoria de personatges es cenyeixen a la religió en la desesperació i la ignorància, algun arriba a la conclusió de que Déu és només una personificació del fat mortal inevitable, i el cel i l’infern contes de fades. Hi ha els qui creuen per por i els empiristes que no creuen en res que no es demostri.

Així doncs, la partida d’escacs és la vida: una dansa amb la mort, intentant evitar-la, endarrerir-la, però sense poder-la aturar perquè ja sabem que la partida està perduda. Però si gaudim de la partida, haurà valgut la pena.

Guillem Llort, 1r de Btatxillerat