El Rei Lear

EL REI LEAR, DE LLUÍS PASQUAL

Són les nou de la nit. La funció ja s’ha acabat i els actors surten a saludar entre els aplaudiments del públic. Una vegada. I una altra. I una altra. És el colofó perfecte per a reconèixer l’extraordinari treball del Teatre Lliure en la seva producció d’El rei Lear, dirigida per en Lluís Pasqual.

El rei Lear és una tragèdia escrita per en William Shakespeare a principis del segle XVII i que transcorre a l’Anglaterra preromana. El seu missatge i les emocions i passions que s’hi reflecteixen, però, són atemporals: els actors portaven roba del segle XXI, però l’obra seguia tenint sentit. Ni tan sols es va haver de canviar el marc temporal: el bufó diu que viuen “abans del temps de Merlí”.

Els actors han estat absolutament genials. La Núria Espert transmetia la decadència i fragilitat de Lear, que havia estat poderós a la joventut, a la perfecció. En Julio Manrique feia de Edgar disfressat del “pobre Tom”, un boig, de forma tan convincent que al principi no estava segura si l’Edgar s’havia tornat boig de debò o només fingia. La Teresa Lozano s’ha guanyat tot el públic com a bufó, divertidíssima. El monòleg de l’Edmund sobre el fet de ser bastard va ser un dels millors moments de la nit, gràcies al David Selvas. I… bé, no continuo perquè hauria de fer una llista amb tots els actors i actrius i són gairebé trenta!

Hi ha moments on el realisme és massa, com la cruenta escena on arrenquen els ulls al comte de Gloucester i taquen el terra de sang, però en general l’acció versemblant hi és i s’agraeix. L’obra és dramàtica (al cap i a la fi, es tracta d’una tragèdia), però sense caure en l’afectació i l’exageració.

La posada en escena també ha contribuït notablement a l’èxit de la funció. L’escenari a dues bandes amb plataformes mòbils permetia un canvi d’escenari instantani, sentir els actors més pròxims (i amb això, una major immersió en la història) i representar escenes com la caiguda del comte de Gloucester del “penya-segat” amb més realisme. El Lliure és dels pocs teatres d’Europa que utilitza aquestes plataformes, mogudes per Spiralifts ™, i a El rei Lear les utilitza per portar la funció a un altre nivell.

Els efectes especials (il·luminació, música i altres efectes sonors) també estan molt aconseguits. Les torxes autèntiques i els trabucs a l’inici de la funció impressionen, els cantants donen el punt de misteri i intriga just al llarg de l’obra, i els músics creen una gran tempesta. L’únic que no acaba de quedar gaire bé es que es vegin els músics, però el bufó ho soluciona incloent-los en l’obra, adreçant-se a ells: “Això que és, l’apocalipsi final?”

Tot s’ajunta per a donar vida al gran text de Shakespeare, on l’amor, la traïció, la família, la ceguesa i la bogeria són temes explorats en tots els aspectes, tant positius com negatius. El rei Lear és una obra atemporal que recordaré durant molt de temps, i que recomano a tothom.

Laia Fernández, 1r de Batxillerat