Córrer, cara i creu

Molta gent pensa que el simple fet de posar-se a córrer en escoltar un tret de sortida és fàcil, però també és molt fàcil jutjar alguna cosa sense conèixer-la. Bé ja et puc dir que no, i menys si només tens vuit segons per fer-ho el millor possible.

Fa temps, quan era petita, tots les meus companys i amics ja tenien el seu “lloc” definit, és a dir, alguns feien futbol, altres anaven a música, bàsquet, ball, patinatge, etc. Tothom tenia allò que se’ls donava bé i s’hi podien lluir (o no, però els agradava), jo en canvi no. Sí que és veritat que m’agradava jugar a tot, cada dia alguna cosa diferent, però no era allò que m’omplís del tot.

Al meu barri, i suposo que com a molts d’altres, a les festes de cada any celebraven una carrera dividida per edats. Recordo que els meus pares em van apuntar, com si fos una tradició ja que no em van ni preguntar si la volia fer-ho. Doncs sí, la vaig guanyar, i quan la vaig acabar i em vaig veure al podi primera, el somriure que tenia m’arribava de una orella a l’altra, i no era perquè hagués quedat primera, sinó per el simple fet de sentir-me feliç. Aquest fet va fer que volgués apuntar-me a atletisme (farà uns 10 anys) i per fi intentar trobar el meu “lloc”.

Després de força anys de preparació, tu decideixes a quina especialitat et vols dedicar més a fons i jo des del primer moment ho tenia clar, la velocitat. La velocitat requereix un esforç brutal tan físicament com psíquicament, tant que pot arribar a un extrem de superació, estrès i frustració. Des del primer recolzament del peu amb el tartan fins la meta, cada moviment i cada gambada són essencials per dur a terme una bona carrera, són la clau d’un bon temps, i per tant d’una bona marca.

Si es tracta d’algú personalment exigent, ser velocista comporta força complicacions i decepcions, com la vida, però si realment estàs fent això és perquè t’agrada, ho gaudeixes, t’omple, et fa créixer i aprendre dels errors, però com tot, suposo que sempre hi ha un final. Mai no saps que et depararà la vida i com acabaràs, però el que sí que pots decidir és el que fas en el present, ets tu qui ho decideixes i no una altra persona. És per això que en un moment donat de la teva trajectòria tot se t’acumula, i vius en un tipus de pressió constant, per una part, estudis, per l’altra entrenaments insatisfets, problemes personals, i et veus realment superada. Suposo que al final un cúmul de tot això em va fer abandonar, tirar la tovallola, i quant més penso en aquesta decisió, més mal em fa. Sí que és cert que les darreres temporades que vaig estar practicant atletisme no eren prou satisfactòries per mi, estava tan col·lapsada per tot que fins i tot vaig deixar de sentir allò que sentia abans per aquest esport.

Tot el meu recorregut com a velocista ha estat bo, molt bo, i gràcies a ser-ho he pogut viatjar per molts llocs d’Espanya, superar-me, conèixer gent meravellosa, i conèixer una petita part de mi. És difícil pensar que un esport et pot aportar tant però quan ho vius, és converteix en un record per mi inoblidable, únic. Gràcies a l’atletisme per fer-me entendre i acceptar que les coses no surten per si soles, i que si de veritat vols alguna cosa, has de treballar-ho i no tirar la tovallola.

Núria Solsona, 2n de Batxillerat