Brutícia, no gràcies!

No caldrà massa estona perquè aquest paisatge canviï del tot. Només amb tres o quatre hores de presència d’alumnat en les seves diferents matèries l’aula haurà canviat completament d’aspecte. Aleshores tindrem un terra ple de papers, retalls, avions que han volat d’un seient a un altre, bosses de plàstic, taps de bolígrafs, embolcalls de xiclets i caramels, guixos, motxilles escampades, taques de típpex i tinta, restes de pa i embotits, fins i tot mocadors de paper farcits dels nostres mocs, en definitiva un paisatge desastrós i poc propici per gaudir d’una bona classe.

Si hem d’anar al lavabo la cosa no és millor. Paper higiènic pel terra, aigua per tot arreu com si hagués plogut, a vegades orina pel terra, fins i tot compreses obertes en llocs inversemblants. Tot això en un ambient on un tuf repugnant fa difícil respirar.

A l’estona d’esbarjo és habitual ensopegar amb restes de bocata, embotits, envasos de sucs, canyetes de plàstic, paper d’alumini i alguna pell de plàtan, poma o mandarina (tot un luxe pels coloms que esperen impacients que soni el timbre). Mentre les papereres són mig buides, el terre del voltant està plagat de porqueria. Coses de la punteria… En abandonar el pati, talment es diria que hi ha hagut una batalla campal.

Per si la cosa no fos prou greu, moltes aules fan molta pudor perquè no obrim regularment les finestres, a vegades ni un minut en tot el matí.

Aquesta imatge no diu res de bo de nosaltres els alumnes, ni dels professors, ni de l’institut en general. De nosaltres perquè mostra la nostra manca de respecte, impedint que el propi ambient on som llargues hores sigui comfortable i predisposi a l’estudi; del professorat perquè segurament no vigila prou, no posa els càstigs adients i comencen a explicar quan hi ha brutícia, com si no anés amb ells; de l’institut, perquè no considerar aquest fet com un greu problema fa que la seva imatge quedi molt malmesa.

Si els pares (al menys aquells qui han ensenyat als seus fills normes elementals de respecte i higene) veiessin per un foradet com els seus fills embruten la classe sense miraments se sentirien avergonyits. De fet, mai no haurien portat als seus fills a un institut on pensessin que algunes classes es feien en aquestes condicions. I per això, ens fem unes preguntes:

Què passaria si trobéssim cada mati les classes brutes, les taules i les cadires a qualsevol lloc, xiclets enganxats pel terra, papers arreu, closques de pipes, pintades i taques als seients, una forta pudor desagradable en entrar a l’aula? Ens queixeríem de forma visible, posaríem el crit al cel afirmant que no hi ha dret, que les senyores de la neteja no treballen com cal, que el centre no atén les seves obligacions, que així ningú no hauria de fer classe! En definitiva, que no ens mereixem això.

Molt bé, doncs, si això és vertitat i no ens mereixem això, aprenguem la lliçó! Altrament haurem d’admetre que ho mereixem i que la brutícia del centre serà la carta de presentació del nostre nivell d’educació.

A nosaltres també ens agrada trobar-ho tot net, agraïm la feina de les persones que cada dia ens preparen l’aula, els lavabos i dependències del centre pel seu millor ús, i per això pensem que la nostra millor mostra d’educació i respecte és mantenir tant com sigui possible un bon ambient de treball, net i agradable. Per tant, des del nostre punt de vista, com es pot millorar aquesta situació?

Si cadascú posés només una miqueta de la seva part la situació milloraria clarament. Primer de tot, cal recordar que ningú no té dret d’embrutar un espai que és de tots i que tothom té dret a gaudir d’un espai lliure de brutícia. Si cap de nosaltres faria això a casa seva, per què ho hauria de fer a un lloc on passa moltes hores al dia i que, d’alguna manera, també és el seu? O és que potser la resta de companys no mereixem el mateix tracte que els membres de la família a la llar particular?

Quan la sensibilitat o la consciència no són suficient, aleshores cal aplicar les sancions oportunes. Creiem que no seria mala idea que els alumnes o els grups que no respecten prou la seva aula o els espais comuns siguin castigats a rentar-los ells mateixos. Tampoc no estaria malament que una classe maltractada expressament o que ha estat objecte de vandalisme premeditat no sigui rentada ni ordenada aquell dia. Potser així els pitjors alumnes rebrien una lliçó inoblidable que els frenaria de fer-ho més. També creiem que cap professor hauria de fer classe si l’aula no està en bones condicions. Mai un professor no hauria de mirar cap a un altre cantó, per respecte a si mateix, a la seva professió i al propi grup d’alumnes. No és el mateix fer classe en un ambient ordenat, net i predisposat que enmig d’un abocador. No dir res, no fer res, és donar per bona la situació i nosaltres no volem acceptar-la. No podem convertir en normal allò que no ho és.

Sabem que la brutícia i la mala educació són un fenomen global, fins i tot contagiós. Només cal mirar els nostres carrers plens de deixalles, excrements o pintades, places i espais públics malmesos, trencats per vàndals, on fa pena i fàstic passar. Això no ens consola. Voldríem que el nostre centre fos si més no un oasi en aquest problema global i un lloc on aprenguéssim a conviure millor i a formar-nos com a ciutadans, on les regles tinguessin valor i ens fessin a tots més exigents amb la neteja i cura de l’entorn. Si sabem mantenir el nostre institut en condicions, sabrem actuar amb més respecte en el nostre entorn ciutadà.

Esperem que aquest article ens faci reflexionar a tots perquè tots som responsables del que passa al centre, també de la seva imatge i del nostre benestar. Volem sentir-nos orgullosos i no avergonyits. Ens agradaria començar, abans d’altres problemes afegits, per augmentar la sensibilitat cap a la neteja del centre, bàsicament per respecte a nosaltres mateixos. No estem a qualsevol lloc, estem a L’Alzina!

L’equip de redacció