A propòsit de Cyrano de Bergerac Pocs personatges han tingut al llarg de la història l’honor i el destí de ser recreats més enllà de la seva vida i la seva època. Cyrano és un d’ells. Hercule-Savinien de Cyrano de Bergerac, conegut com Cyrano de Bergerac va ser un poeta i dramaturg parisenc llibertí, provocador i irrespectuós vers les institucions religioses. Va ser un personatge influent del s. XVII francès i fins i tot es considera que va ser el precursor del gènere literari de la ciència ficció amb la seva obra satírica L’autre monde. Us oferim a continuació la nostra reflexió després d’haver vist la pel·lícula basada en la seva vida i seguint el guió de Rostand, a classe de Filosofia de 4t. FITXA TÈCNICA Títol: Cyrano de Bergerac Direcció: Jean-Paul Rappeneau País: França Any: 1990 Durada: 137 min. Gènere: Drama, Romanç, Comèdia, Històric Repartiment: Gérard Depardieu: Cyrano de Bergerac Anne Brochet: Madeleine Robin, anomenada Roxanne Vincent Perez: Christian de Neuvillette Jacques Weber: el comte de Guiche Premis i guardons obtinguts: 1990:Premi a la interpretació masculina, per Gérard Depardieu 1990:Grand Prix de la Comissió superior tècnica per Pierre Lhomme, per la fotografia 1991:Oscar al millor vestuari per Franca Squarciapino 1991:Globus d’Or a la millor pel·lícula de parla no anglesa 1991:César a la millor pel·lícula 1991:César al millor director per Jean-Paul Rappeneau 1991:César al millor actor per Gérard Depardieu 1991:César al millor actor secundari per Jacques Weber 1991:César a la millor música escrita per una pel·lícula per Jean-Claude Petit 1991:César a la millor fotografia per Pierre Lhomme 1991:César al millor decorat per Ezio Frigerio 1991:César al millor vestuari per Franca Squarciapino 1991:César al millor muntatge per Noëlle Boisson 1991:César al millor so per Pierre Gamet i Dominique Hennequin 1992:BAFTA a la millor banda sonora original per Jean-Claude Petit 1992:BAFTA a la millor fotografia per Pierre Lhomme 1992:BAFTA al millor vestuari per Franca Squarciapino 1992:BAFTA al millor maquillatge per Michèle Burke i Jean-Pierre Eychenne Andrea Luna ALTRES VERSIONS DE L’OBRA De Cyrano de Bergerac, la famosa obra de Rostand, es van fer varies adaptacions, a part de l’adaptació cinematogràfica del 1990 protagonitzada per Gerard Depardieu que hem pogut veure a classe. Les adaptacions són les següents: –Cyrano de Bergerac: és una pel·lícula dirigida per Augusto Genina i estrenada al any 1927. -Cyrano de Bergerac: és una pel·lícula estatunidenca dirigida per Michael Gordon estrenada el 1950 amb la intervenció destacada de José Ferrer, qui va guanyar l’Òscar per la seva interpretació. -Roxanne: és una pel·lícula estatunidenca dirigida per Fred Schepisi, estrenada el 1987. Tracta d’un un bomber intel·ligent i sensible, amb un gran nas, que s’enamora de Roxanne, astrònoma, però no s’atreveix a abordar-la. El seu nou soci, seductor però superficial, cau igualment sota l’encant de la jove i li demana ajuda per seduir-la. –Whatever It Takes: és una pel·lícula de l’any 2000. Va ser dirigida per David Raynr. Ryan està enamorat d’Ashley, una molt popular i atractiva noia de la seva escola. Chris, el seu cosí, proposa a Ryan fer-li de celestí perquè pugui aconseguir l’amor d’Ashley. L’única condició és que Ryan l’ajudi recíprocament per guanyar l’afecte de Maggie. Andrea Ramos SINOPSI Cyrano de Bergerac és un poeta, dramaturg i pensador francès, que està enamortat d’una cosina seva llunyana anomenada Roxanne. Però aquesta estima a Christian de Neuvillette (al qual Cyrano li ha jurat lleialtat), un jove molt atractiu. A partir d’aquest moment Cyrano ajudarà a Christian a conquistar a Roxanne, a través de poemes i cartes d’amor que ell escriu o li dicta. El que no sap Cyrano és que allò que fa que Roxanne estigui enamorada de Christian no és tant la seva bellesa, sinó els seus escrits. Irene Blázquiz EL PERSONATGE CYRANO Cyrano és un poeta noble i cínic. Els seus tresors són la seva insubornable llibertat i la seva aguda intel·ligència. És exigent amb si mateix però no pot evitar ser un llunàtic somiador. Intenta ser cortès però sense poder evitar-ho acaba sent un busca-raons fanfarró insolent a la mínima provocació. El seu defecte és no tenir bellesa per tenir un enorme nas i per això renuncia a mostrar el seu amor més profund. És l’única derrota que pot admetre. El seu gran amor secret és Roxanne, una de les seves cosines llunyanes, dotada d’una gran bellesa. Per desgràcia el seu amor no va poder ser celebrat mai, ja que ella només va tenir ulls per al jove i ben plantat Christian. O potser sí, potser en el moment mateix de la mort, quan ella reconeix que era el cor de Cyrano el que bategava en totes i cadascuna de les cartes rebudes, quan sap per fi que cada paraula que cremava en cada línia era fruit de la seva passió oculta. Roxanne reconeix a la fi que allò que veritablement la va enamorar van ser aquelles paraules d’amor i no el sol aspecte exterior del jove cadet. Realment a qui estimava sense proposar-s’ho ni adonar-se’n era al propi Cyrano. Leonor Qüesta FRAGMENTS ESCOLLITS He escollit aquesta escena, la primera de la pel·lícula, perquè és la que més m’agrada. Però a més d’això em sembla que és la més important, ja que és quan Cyrano i el seu caràcter es presenten, igual que el seu gran enginy: VALVERT. ¿Qué os ocurre? CYRANO. ¡Siento en mi espada un hormigueo! VALVERT. (Sacando la suya.) Si lo queréis, ¡sea! CYRANO. Voy a daros una estocada sorprendente. VALVERT. (Con desprecio.) ¡Poeta!… CYRANO. Decís bien… ¡poeta!… y tan grande que, mientras combatimos, improvisaré en vuestro honor una balada. VALVERT. ¿Una balada? CYRANO. ¿Acaso no sabéis en qué consiste? (Recitando como si se tratase de una lección.) La balada se compone de tres coplas de ocho versos… VALVERT. (Riéndose.) ¡No sabía!… CYRANO. (Continuando.) …y de un envío de cuatro… VALVERT. Vos… CYRANO. Compondré una mientras me bato, y tened por seguro que en el último verso seréis tocado. VALVERT. ¡No podréis! CYRANO. ¿No?… (Declamando.) «Balada del duelo que, en el palacio de Borgoña, sostuvo, con un importuno, el señor de Bergerac.» V ALVERT. ¿Podéis decirme que es eso? CYRANO. ¡El título! VOCES DEL PÚBLICO. (Muy excitado.) ¡Dejadme sitio!… ¡Esto se pone divertido!… ¡Colocaos en fila!… ¡Silencio!… (Cuadro. Círculo de curiosos en el patio. Los marqueses, y los oficiales se mezclan a los ciudadanos y gentes del pueblo; unos pajes se suben sobre los hombros de otros para ver mejor la escena. Todas las mujeres se ponen de pie en sus palcos. A la derecha, De Guiche y sus gentilhombres. A la izquierda, Le Bret, Ragueneau, Cuigy, etc.) CYRANO. (Cerrando un momento los ojos.) Esperad… estoy escogiendo las rimas. ¡Ya está! (Uniendo la acción a la palabra.) Tiro con gracia el sombrero y, lentamente, abandonada dejo la capa que me cubre para después sacar la espada. Brillante como Céladon y como Scaramouche alado, os lo prevengo, Myrmidón: ¡ al final vais a ser tocado! ¡Mejor os fuera ser neutral! ¿Por dónde os trincharé mejor? ¿Tiro al flanco, bajo la manga, o al laureado corazón? ¡Tin, tan! suenen las cazoletas; mi punta es un insecto alado; a vuestro vientre va derecha. Al final vais a ser tocado. ¡Pronto, una rima! ¡Se hace tarde! ¡Vuestra cara esta demudada… Me daias el consonante: ¡Cobarde! ¡Tac! Ahora paro esa estocada con la que ibais a alcanzarme. Abro la línea. La he cerrado, ¡Afirma el hierro, Laridón, que al final vais a ser tocado! (Anuncia solemnemente.) Aina Rey En aquest fragment l’heroi fa una declaració dels seus principis morals, que li impedeixen baixar el cap davant l’opressor, davant el deshonest: ¿Qué queréis que haga? ¿Buscar la protección de un hombre importante y, como una enredadera, trepar por un árbol y no resistir yo solo? ¡No, gracias! ¿Ser un mandril con la vil esperanza de obtener la sonrisa de un rostro frío? ¡No, gracias! ¿Desayunar un sapo todas las mañanas? ¿Arañarme las rodillas y doblar mi columna vertebral para arrastrarme haciendo contorsiones? ¡No, gracias! ¿Que mi mano izquierda rasque la espalda de algún potentado para poder conseguir una moneda mientras la mano derecha muerde el polvo y recibe la recompensa? ¡No, gracias! ¿Usar los dones que Dios me ha dado para quemar incienso todo el día? ¡No, gracias! ¿Luchar para insinuar mi nombre en las columnas de la Gaceta, intrigar, maquinar, tener miedo, temer que no aprecien mi talento, ser adulador, distribuir mil cumplidos? ¡No, gracias! ¡No, gracias! ¡Y otra vez no, gracias! En cambio, ¿cantar, reir, caminar a mi modo, soñar, libre para ver las cosas como son, una voz que es virilidad, poder ir donde desee, una palabra, un sí, un no, componer o luchar! Más nunca escribir una línea sin haberla escuchado en mi corazón. Recorrer cualquier camino bajo el sol, bajo las estrellas, sin pensar que hay una fortuna al llegar al final. Y con tanta modestia, decir a mi alma que le bastan las flores, la hierba, con espinas tal vez, que crezcan en un jardín que puedas llamar tuyo. En resumen, soy demasiado orgulloso para ser un parásito y si mi inteligencia crece hacia el cielo como un pino de montaña, quizá no sea muy alto, pero estoy solo. -Solo sí, pero por qué ese empeño en hacer enemigos? Veo como otras gentes hacen amigos, en todas partes, como un perro hace amigos. Y cuando contemplo tanta cortesía canina me digo: “Aquí viene, gracias al cielo, otro enemigo” Natalia Catalá Lectura i record de la carta de Christian a Roxanne, escrita en el seu moment per Cyrano de Bergerac, just abans de morir aquest i descobrir-se que era ell l’autor de totes les cartes rebudes: Adiós Roxana, porque hoy moriré. Sé que voy a morir hoy mi dulce y tierna amada. Mi corazón rebosa de un amor que no te he expresado. Y hoy moriré sin expresártelo Jamás ya mis ojos beberán tu imagen como un vino. Jamás ya te besarán mis ojos. Anhelo tu dulce presencia. Recuerdo ahora tu forma deliciosa de apartar de tu frente un mechón rebelde. Y mi corazón grita Grita una vez y otra: “Adiós mi amor, mi reina mi dulce corazón, mi corazón, mi amor” Jamás estoy lejos de ti Ni aún ahora te abandonaré En un mundo distinto seguiré siendo el que te ama más allá de toda medida Más allá de… Gisela Fabregat OPINIÓ PERSONAL La pel·lícula Cyrano de Bergerac m’ha semblat molt entretinguda, una pel·lícula on estàs tota l’ estona ficada en la trama i on et quedes encisada pels versos que reciten els actors. Els versos estan molt ben redactats i van d’acord amb cada situació representada a la pel·lícula. Em sembla que la pel·lícula està molt ben feta, els personatges estan molt ben trobats i els actors interpreten molt bé cada personatge. Sincerament no m’esperava que aquesta pel·lícula pogués arribar a agradar-me però en veure-la em vaig quedar perplexa amb cada escena i em va acabar agradant molt. Aina Elies REFLEXIÓ SOBRE ALGUNS TEMES DE LA PEL·LÍCULA EL PODER DE LA PARAULA: Com hem vist a la pel·lícula, és molt important el lèxic i el llenguatge. Pots demostrar més amb audàcia i intel·ligència que amb força i ràbia; és millor un argument amb paraules cultes i sentit que unes quantes fal·làcies amb insults. Cyrano utilitza el seu cervell per crear versos que, amb les seves paraules, humilien als seus contrincants, critiquen obres literàries o teatrals de mal gust i ajuden a l’amant de Roxanne a conquerir el cor de qui estima. En aquesta pel·lícula, en el moment en que Cyrano ajuda a Christian es veu com les paraules són les que enamoren de debó a Roxanne, no la bellesa del noi; podem deduir, llavors, que el poder de la paraula és molt més important que qualsevol virtut física. Marc Sistilli AMOR I BELLESA: Un dels temes centrals de Cyrano de Bergerac és la bellesa física. Cyrano no la té, donat que té un nas monstruós i grotesc que l’allunya de la passió de les dones. Aquest tret és la barrera invencible que l’impedeix declarar el seu amor a la seva cosina Roxanne. En canvi, el jove cadet Christian és extremadament atractiu i aconsegueix l’interès de Roxanne. En canvi, aquest últim és incapaç d’expressar amor perquè només té desig. Cyrano acaba essent la paraula que li falta, el sentiment pur que parlarà en els seus llavis per arribar a la fi al cor de l’enamorada… Arribats al segle XXI la cura de l’aparença exterior sembla haver-se convertit en una necessitat. Vivim i ens ofeguem en un mar de complexos, desitjos i temors. “Sóc prou bonica?” Aquesta és la pregunta que marca els nostres dies. El mirall es converteix en el nostre pitjor enemic, no ens reflectim voluntàriament a vegades i quan anem pels carrers esperem arribar a ser invisibles per no rebre mirades “despectives”. No és culpa nostra, la bellesa s’imposa com una nova tirania en temps de suposades llibertats. Podríem fer un salt a un passat imaginari, als temps en què potser la bellesa física no ho era tot, en els dies en què realment hi va haver enamorats pels qui allò invisible als ulls era alhora allò més sensual. “El millor dels temps” dirien molts, quan tot era real, quan es podia veure la bellesa dels gestos i paraules, també en paraules no dites. L’art de ser fràgil sense la por de trencar-se, per viure amb el cap ben alt sense haver de sentir-se inferior. Però la bellesa, no es pot oblidar, no hem d’actuar com hipòcrites, té un paper en la relació. El que ens crida l’atenció en un primer impacte és l’aspecte físic, uns ulls, un rostre, un cos. Ens atrau el desconegut i una cara bonica ens captura i volem saber si hi ha “més” darrere d’aquesta màscara. Ens sorprèn la cara però potser no és el que ens fa caure en l’amor. Necessitem més, volem saber més. De l’atracció a l’amor hi ha molts passos, els que van del desig a l’interès. Sovint, la bellesa interior és subestimada, com si només comptés el nostre embolcall, com si el nostre cos, les nostres característiques físiques ens definissin i nosaltres fóssim només això. Hem de deixar d’idolatrar la bellesa exterior, ser tan superficials de veure només un cos com a objecte i no com la façana exterior d’una persona que allí hi habita. Hem d’estimar-nos més per estimar de veritat al nostre proïsme, per tenir una millor comprensió de nosaltres i dels altres. Tots som iguals, tots sentim i patim, no hi ha excepció. Hem d’armar-nos amb la cultura, madurant la nostra sensibilitat, i començar a veure més enllà del embolcall, aixecar el vel i estimar el ser humà per la seva essència i no pel seu continent. Milena Cravosio Leave a Reply Cancel ReplyYour email address will not be published.CommentName* Email* Website Desa el meu nom, correu electrònic i lloc web en aquest navegador per a la pròxima vegada que comenti.
