Entrades

Servei per Adolescents i Famílies

Benvolgudes,

 

Com a membres de la Taula de Salut del districte de Sant Andreu ens posem en contacte per posar-vos al dia en el funcionament actual del Servei per Adolescents i Famílies (SAIF), format pels Punts Aquí T’escoltem i el Centre per Famílies amb Adolescents, en la situació d’emergència sanitària actual.

Donada la situació actual, el SAIF ha hagut de redefinir les seves tasques per tal de donar resposta a les noves necessitats d’adolescents i famílies amb fills adolescents que puguin sorgir de la situació de confinament. 

La finalitat actual i objecte de treball del SAIF és l’atenció, acompanyament al benestar emocional i psicològic dels adolescents i les famílies a través de mitjans telemàtics.

 Per aquest motiu, a part dels canals habituals que s’utilitzen en cada districte a través dels mòbils i e-mail de cada Aquí T’escoltem, s’ha activat un nou telèfon, el 601 641 056, per tal de poder acollir demandes d’adolescents i famílies durant la situació de confinament, actiu de dilluns a divendres de 10h-14h i de 16h-19h.

Reptes durant els dies de confinament

Aquests son alguns dels reptes que els nostres alumnes de 3r han fet durant els dies de confinament.

Enhorabona a tots i totes, ens heu fet passar moments fantàstics!

 

PDF La mona de pasqua – Gal·la Ripoll Jordà 3r B ESO

Sant Jordi confinat

Aquest any no podrem celebrar la festa literària de Sant Jordi de la manera tradicional.

Però hem pensat que, una diada tan important per nosaltres, no la podem deixar passar sense fer cap activitat. Per això hem proposat a l’alumnat que participi en la Diada, però des del confinament; és a dir, ja que no festejarem un concurs literari tradicional, recordarem la Festa d’una manera diferent.

Els proposem que si tenen poemes, relats… en qualsevol llengua i en qualsevol format (escrit, vídeo llegint o recitant els vostres escrits…) ens els enviïn i els penjarem al web de l’Alzina. Així, no serà cap concurs, simplement deixarem constància que, fins i tot amb confinament, el cavaller, la rosa, la princesa, el drac i… els llibres, en definitiva SANT JORDI, continua present entre nosaltres.

ÀMBIT LINGÜÍSTIC de l’Institut L’Alzina

CARTES amb COR Educació i Sanitat bateguem juntes

Benvolgudes famílies,
Us fem arribar una proposta.
Aquest és una iniciativa que neix en unes circumstàncies molt especials i en uns moments molt difícils per a tothom. Volem que les nenes i nens de totes les Escoles i que les noies i els nois dels instituts de Catalunya, des d’Infantil fins a Cicles formatius, passant per la Primària, l’ESO i el Batxillerat envieu dibuixos, poemes, vídeos, cartes als Hospitals de Catalunya per a les persones que ara hi ha ingressades en els nostres hospitals i per a tot el nostre increïble personal sanitari.

Ajudem i compartim amb les persones ingressades perquè se’n surtin al més aviat possible, per recolzar-los des del nostre confinament.

Ajudem i compartim amb tot el personal sanitari (personal neteja, infermeres, auxiliars d’infermeria, tècnics de laboratori, tècnics d’imatge, zeladors, metges, administratives i voluntaris ) que amb els seus esforços estan tirant endavant una situació fins ara mai viscuda.

Ens agradaria que les direccions dels centres educatius, els i les docents (mestres, professorat) i tothom que formi part de la comunitat educativa, escrigui una carta i demani al seu alumnat que hi faci una petita / gran aportació en situacions emocionalment difícils. Els hospitals demanen: dibuixos, cartes, poemes, vídeos,… per donar i fer més suportable aquesta situació de tensió i angoixa que estan vivint.

Fem-ho possible.

Els dibuixos, els escrits, les imatges… ens ajuden a expressar emocions i poden ajudar d’altres persones a expressar-les i a fer que tot aquest malson pugui ser portat d’una manera més càlida i acompanyada

Per fer això, necessitem una vegada més, com en tantes d’altres ocasions han demostrat, l’ajuda i solidaritat de tots i cadascun dels centres educatius d’aquest país.

De moment, els Hospitals que ja han obert un mail són:

Hospital del Mar i l’Hospital Clínic de Barcelona

Els e-mails són els següents:

Sílvia Gelabert e-mail: silencimatge@gmail.com Sílvia Gelabert Professora d’un CFGS, i tècnic en diagnòstic per la imatge.

Adreça Twiter @imatgedesilenci

I quan tornin a classe, què?

En aquest retorn caldria considerar mesures excepcionals, com ara les promocions automàtiques de curs, l’aprovat general en la universitat –no seria la primera vegada que passa– o la supressió de les proves de selectivitat, donant per bona la nota mitjana del batxillerat.

1. Escola a casa

Recordo –d’això fa ja un parell de dècades– que vaig tenir ocasió de fer un parell de reportatges a fons sobre aquesta modalitat educativa, molt minoritària al nostre país, però bastant estesa en altres llocs com els Estats Units. La visita va suscitar enormes debats sobre la legalitat d’aquesta iniciativa: sobre si es garanteix el dret a l’educació (no a l’escolarització, per descomptat). Un altre interrogant que es plantejava en el reportatge era fins a quin punt aquests nens i nenes compensaven aquest tancament solitari amb altres formes de socialització en el temps extraescolar i d’oci.

Però no és això el que avui em ve a la memòria sinó qui eren aquests educadors i com organitzaven el procés d’ensenyament. La tipologia d’aquestes i altres famílies responia a un perfil molt definit: persones de classe mitjana, amb estudis i un considerable nivell cultural, que ja llavors exercien el teletreball o es dedicaven a tasques relacionades amb l’àmbit artístic i artesanal. Vaja, que la parella podia combinar perfectament el seu treball amb l’acompanyament educatiu intensiu, A més, disposaven d’amplis i amables espais tant interiors com exteriors. Em va sorprendre l’ambient relaxat, com aquests nens podien treballar amb autonomia, la quantitat de recursos de què disposaven i com es movien per diferents espais: ara prenien un llibre de la biblioteca i es posaven a llegir, en un altre moment comentaven un documental sobre la naturalesa o feien ciència a la cuina o observaven les temperatures i els canvis del temps, i fins i tot col·laboraven en algun treball artesanal del pare o de la mare.

¿Seria possible aquesta educació en llars de tot just quaranta o cinquanta metres quadrats, on a penes penetren els raigs de llum i sense cap espai exterior, i on de vegades conviuen tres generacions o en el qual nens o adolescents estan a càrrec d’un sol membre familiar? En habitatges sense connectivitat ni amb un sol llibre. I amb mares i pares sense tot just estudis, que durant el curs les passen de tots colors per ajudar als seus fills en els deures i tasques escolars, sense capacitat ni recursos, amb dificultats insalvables per exercir el teletreball, quan disposen d’aquesta possibilitat, o que són acomiadats temporalment amb l’ansietat i incertesa que els tornin a contractar quan acabi aquesta pandèmia.

Penso aquests dies en aquesta àmplia diversitat de famílies: en com les que pertanyen a les classes mitjanes –on pesa tant o més el nivell cultural que la posició econòmica– es reinventen creativament amb aquesta extraordinària pluja d’ofertes culturals i escolars tecnològiques virtuals –moltes de gran qualitat– a les quals ja estan acostumats, encara que ara es disparin exponencialment i amb caràcter gratuït. I penso en les famílies treballadores, sobretot en les que pateixen o freguen la pobresa i l’exclusió social, per als quals el coronavirus no fa sinó visibilitzar i intensificar encara més les seves habituals situacions de sofriment, vulnerabilitat i desigualtat: aquesta depèn amb freqüència del codi postal. Sí, la desigualtat va per barris i s’eixampla en èpoques de crisis, epidèmies i altres desgràcies col·lectives. Plou sobre mullat.

2. Un retorn a les aules lent i diferent

Alguns estudis mostren que la bretxa en el rendiment educatiu creix durant les vacances d’estiu, pel fet que les nenes i nens de classe mitjana i alta participen en activitats culturals i lúdiques més estimulants que la infància de la pobresa, amb la pertinent intervenció, acompanyament i ajuda familiar. Molt probablement també això succeirà quan l’alumnat torni als seus centres.

Quan i com serà aquest retorn? La meva ignorància i la imprevisibilitat no m’autoritza a dir res sobre aquest tema. Però sí que penso que és recomanable rebaixar la pressió sobre el que convé recuperar per compensar el temps perdut i sobre les avaluacions. A les criatures i joves, i a les seves mares i pares, se’ls han demanat molts sacrificis, amb bastant sofriment i amb mesures excepcionals. També en aquest retorn caldria considerar mesures excepcionals, com ara les promocions automàtiques de curs, l’aprovat general en la universitat –no seria la primera vegada que passa– o la supressió de les proves de selectivitat, donant per bona la nota mitjana del batxillerat. La llista de propostes és llarga i es presta a tota mena d’adaptacions i interpretacions. En qualsevol cas, no és el moment de tornar a les rutines convencionals en situacions normals, perquè la normalitat s’ha trencat pels quatre costats.

Què entenc que és prioritari? Atendre amb la màxima tendresa i eficiència tres de les funcions que, històricament i en l’actualitat, compleixen les millors escoles renovadores per atendre l’alumnat després d’esdeveniments especialment dolorosos: la cura, la conversa i la solidaritat. El primer és l’acolliment de l’alumnat, un acte de celebració acompanyada d’abraçades i d’aproximacions massa temps reprimides, mitjançant un “Com us trobeu?” col·lectiu, i un “Com estàs” individual, perquè les vivències han estat diferents. I, després de l’acolliment, la conversa, en cercle, oberta, lliure i espontània, amb molta escolta, respectant els silencis. Dins de l’aula, i si pot ser al pati o fent una passejada o en ple bosc, tan millor. És el moment d’expressar i compartir pors, angoixes, estats d’ànim, tensions, incerteses, els seus moments feliços i els més durs. I un munt d’experiències viscudes. Que cada persona expliqui el seu temps subjectivat. El moment de generar empatia i estrènyer vincles.

I, és clar, és el moment de les preguntes, d’interrogar-se, sempre en funció de cada etapa educativa, què ha passat, per què ha passat, si les mesures que s’han pres eren les més adequades, quines conseqüències ha tingut, com han actuat tant les administracions com la ciutadania, quines són les necessitats bàsiques i quins les prescindibles respecte al consum, com s’han gestionat els conflictes, quins hem après en tots els sentits, i quins horitzons de futur s’obren. Especialment interessant, més enllà de les estadístiques del dolor, és visualitzar les iniciatives solidàries i d’ajuda mútua que han sorgit durant aquests dies, posant el focus en aquelles novetats que es puguin promoure com a col·lectivitat, en les quals l’alumnat pot participar, activant la col·laboració i ajuda mútua.

Els nous hàbits obligats del confinament han creat noves formes de vida, amb quotidianitats familiars més pròximes, saludables, alentides i humanitzades –no sempre, perquè ja he dit que les situacions són variades i algunes potser s’han convertit en un infern–, amb una disminució extrema de la contaminació.

Hi ha dos llibres que, arran del confinament, he rellegit parcialment, perquè em semblen extraordinàriament oportuns, ara més que mai: Elogio de la lentitud, de Carl Honoré, i Elogi de l’educació lenta, de Joan Domènech. Dues obres belles i complementàries que posen el focus en la tensió entre el cronos –l’obsessió per la celeritat, el mesurament i la urgència– i el kairós, un altre model de vida que aposta per la pausa, la reflexió i la vivència intensa del present, que tracta de resistir a la pressió que exerceix ja des de la primera infància el consum veloç i precoç d’una oferta sobrecarregada d’estímuls, continguts, oportunitats i béns de tota mena. És el moviment slow que aconsegueix alliberar el temps segrestat i que ens recorda, per exemple, que en educació, menys és més, que cal retornar temps a la infància o que hem de repensar el temps de les relacions entre les persones adultes i la infància i adolescència.

3. Reforçar l’Estat del Benestar, les xarxes de solidaritat i la cohesió del professorat

Em ve també a la memòria l’esplèndid documental de Ken Loach El espíritu el 45, que explica com a Gran Bretanya, després de l’emergència generada al final de la II Guerra Mundial, el partit laborista va posar tota la seva obstinació per sortir de la pobresa i il·luminar una societat més justa i fraternal. Va ser el naixement de l’Estat del Benestar, amb la nacionalització d’alguns serveis públics bàsics. Altres països europeus, sobretot els nòrdics, sota l’estela de la socialdemocràcia, van seguir per aquesta senda. Eren anys en què el capitalisme keynesià de rostre humà prioritzava l’acció de l’Estat i esmorteïa les envestides del mercat. En la dècada dels vuitanta aquest sistema comença a esquerdar-se, de manera més brusca o alentit, amb la irrupció del neoliberalisme que campa a plaer amb una consigna inequívoca: més mercat i menys Estat.

A Espanya, on tot arriba tard i amb menys energia, també gaudim de les mels de l’Estat del Benestar amb una sanitat pública més que digna, però tot es va ensorrar amb la cadena de privatitzacions que van començar a imposar-se en algunes comunitats autònomes a manera experimental i que van anar esquitxant el conjunt de l’Estat, amb processos de privatització incontrolats i vergonyants en sanitat, educació i serveis socials. L’estocada final la van donar les retallades en aquests àmbits, que encara no s’han revertit. Per això, la sanitat no pot atendre tants malalts i ja abans del coronavirus les llistes d’espera s’eternitzaven, per no parlar d’una salut mental col·lapsada: ho va estar després de la crisi i de ben segur que tornarà a estar-ho després de la pandèmia. Per això molts serveis socials autonòmics i municipals, mancats de personal, estan saturats. I per això creixen en l’educació els processos de segregació i exclusió social, sense recursos per atendre la tan esbombada atenció a la diversitat i l’educació inclusiva, i amb un ensenyament universitari encarit que posa en serioses dificultats als estudiants més precaris per prosseguir els seus estudis. Fa ja temps que la mobilitat i l’ascensor social s’han detingut.

No estem ni sortim d’una guerra com en el cas de Gran Bretanya, però si d’una situació d’emergència on aquesta pandèmia ens ha mostrat la fragilitat de l’actual sistema capitalista. Si, és clar, s’arbitraran mesures de xoc social, més o menys adequades i de menor o major magnitud, però pot ser que aquestes mesures conjunturals siguin, a la llarga, del tot insuficients. Perquè són les estructures de l’Estat que cal remoure, amb un creixent protagonisme i major intervenció sobre el sector privat –incloses algunes nacionalitzacions– perquè la bretxa de la desigualtat no augmenti, per no consolidar aquesta nova classe social del treballador en precari i, en definitiva, per poder atendre amb recursos i solidesa, els drets socials de tota la ciutadania, en temps excepcionals o no. Perquè el COVID-19 pot ser només l’espurna d’una crisi econòmica estructural llargament anunciada.

Però a la necessària sobirania democràtica de l’Estat cal afegir-hi la no menys imprescindible fortalesa de la societat civil i dels moviments socials a través de les xarxes de fraternitat i solidaritat. Ja existeixen a moltes ciutats, barris i pobles. Lluiten per l’emancipació de la dona, contra el canvi climàtic, per enriquir el capital cultural de tota la població, per atendre els col·lectius més vulnerables, per obrir nous espais de participació i empoderament social i per millorar les condicions de vida de cada persona i del seu entorn quotidià. Durant aquests dies se succeeixen noves mostres de solidaritat, homenatjant el personal sanitari des dels balcons, convertits en l’espai més emblemàtic de comunicació, festa, música i resistència; creant xarxes de suport a les persones més aïllades i necessitades; activant la creativitat per confeccionar màscares o emprendre múltiples iniciatives, amb petits detalls com el d’algunes floristeries que, per evitar que les flors marceixin, fan rams de flors i els deixen a l’entrada de les cases. Els petits detalls també són poderosos. Seria bo que aquest pòsit solidari transcendís després de la pandèmia i generés noves xarxes de solidaritat estables o alimentés les ja existents.

I què dir de l’educació? Quines lliçons estem aprenent aquests dies? Com viurà el professorat el coronavirus i la postpandemia? Pot ser que també la situació els ajudi a estrènyer les seves relacions, a cuidar-se i a cohesionar-se com a col·lectiu. Una cohesió necessària per afrontar nous i vells reptes, com el de garantir el dret a l’educació –no el de la mera escolarització– a tota la població, comprometent tant els poders públics com als diversos agents educatius i socials perquè les activitats extraescolars, l’accés al món de la cultura i de l’oci més creatiu i humanitzat estigui a l’abast de totes les infàncies i adolescències. Perquè en situacions quotidianes habituals i excepcionals tots i totes puguin gaudir de les mateixes oportunitats.

Un desig final: que l’arbre del coronavirus, d’arrels profundes i branques que s’estenen fins a l’infinit, no ens impedeixi veure el bosc on habiten tants éssers humans ignorats, discriminats i sotmesos a tota mena de privacions: immigrants i refugiats, dones amenaçades i maltractades, el creixent precariat, les persones majors desateses en les seves llars, la infància exclosa de la pobresa o la joventut sense futur.

Font: https://diarieducacio.cat/i-quan-tornin-a-classe-que/

Llibres interessants

Benvolguts estudiants, durant el confinament és bo que llegiu llibres interessants que us faran viure noves aventures i descobrir nous mons.
Us proposem unes quantes lectures que segurament us agradaran.
Consulteu el següent enllaç que us dirigirà al blog de la biblioteca de l’institut i a la llista de lectures proposades.
Cuideu-vos molt.
Espero que estigueu tots bé!
Laura Clarasó

Propostes online

Benvolgudes famílies,
Us fem arribar un recull de propostes i idees per fer-nos aquests dies més portables.
Cuideu-vos molt.

Seminari online
Manual de supervivencia para padres e hijos  (Helena Alvarado i Mauro Bólmida. Divendres 27 de 19:15h a 21h)

Altres propostes online
Experiments en família amb Innovamat dijous 26 de març a les 18h

Iniciatives Hospitals

Envieu dibuixos, poemes, vídeos, cartes als Hospitals de Catalunya per a les persones que ara hi ha ingressades i per a tot el nostre increïble personal sanitari.

Ajudem i compartim amb les persones ingressades perquè se’n surtin el més aviat possible, per recolzar-los des del nostre confinament.

Ajudem i compartim amb tot el personal sanitari (personal neteja, infermeres, auxiliars d’infermeria, tècnics de laboratori, tècnics d’imatge, zeladors, metges, administratives i voluntaris) que amb els seus esforços estan tirant endavant una situació fins ara mai viscuda.

Hospital Clínic: noesteusols@clinic.cat
Hospital del Mar: cartesquecuren@hospitaldelmar.cat 

Articles interessants 
Diari Ara Quan els deures de l’escola són l’últim dels problemes del confinament , Laia Vicens.
Catorze14 Un bon confinament, amb ulls d’infant, Eva Bach
El Diari de l’Educació.  David Bueno. El primer serà carregar-se d’ànims i sinó s’acaba el temari no passa res.

“El primer serà carregar-se d’ànims; i si no s’acaba el temari, no passa res”

Quan acabi el confinament s’hauria de fer un homenatge a tots els col•lectius professionals que s’estan posant en risc per la resta de la societat, diu David Bueno, però mentrestant ens hem de cuidar mantenint una rutina que sigui il·lusionant, per sortir el menys tocats possible d’aquesta experiència.

Els mitjans de la Fundació Periodisme Plural (Diari de l’Educació, Diario de la Educación, Catalunya Plural, Diari de la Sanitat, Diari del Treball, Revista XQ) encetem un seguit d’entrevistes amb personalitats de perfil molt divers que ens poden ajudar a entendre on som ara mateix però sobretot a pensar en l’endemà del coronavirus. Comencem amb David Bueno, doctor en Biologia, professor de genètica a la Universitat de Barcelona i sobretot conegut per la seva tasca divulgadora en l’àmbit de la neuroeducació. Seria un error, adverteix, que quan tot això acabi el missatge que rebin els infants sigui que hem perdut un mes de classes i que les hem de recuperar a tota pressa.

Com ho veu, tot plegat?

Pel que fa a l’àmbit mèdic, aquesta epidèmia s’està comportant com una epidèmia clàssica. Consti que no sóc epidemiòleg ni viròleg, però tinc molts coneguts que ho són i tots coincideixen que té aquest comportant clàssic: una primera fase de poc creixement en què tothom es pensa que ens n’escaparem, una segona fase de creixement exponencial, que és on estem ara, després s’arriba a un equilibri i a poc a poc comença a baixar. I l’única diferència que hi pot haver és quanta estona dura tot aquest procés, però no dura mai menys d’un mes.

Vol dir que menys d’un mes a casa ho veu impossible?

Impossible. De fet, a la Facultat de Biologia tots tenim molt coll avall que com a mínim fins al 14 d’abril no hi tornarem a anar. El confinament va començar el 13 de març. Un mes és el mínim, i a partir d’aquí pot durar una mica més, ja veurem.

Serà una epidèmia clàssica, però mai abans havíem estat confinats…

Es comporta igual que qualsevol epidèmia, però el que veiem és que aquest virus és més infecciós que la grip a la qual estem acostumats cada any. I el nombre de casos greus, en percentatge, és superior al de la major part de grips convencionals, perquè cada any la grip és un món. El que ha fet saltar les alarmes és que és un virus completament nou i per això no hi ha cap mena de vacuna disponible. Quan arriba la grip sempre hi ha una vacuna, que no sempre funciona, encara que normalment s’encerta. El fet que aquest any no hi hagi cap vacuna fa que les persones que pertanyen als grups de risc ho passin malament. I el confinament l’objectiu que té és reduir el nombre de casos greus perquè no s’omplin els hospitals. La major part passaríem aquesta pneumònia com una malaltia que et fa estar incòmode perquè no respires bé, tens febre i maldecap, però no passaria de ser com una grip forta. El problema és que, sense vacuna, el nombre de persones amb afeccions greus és més alt que amb la grip convencional i això pot acabar col·lapsant, com ja està passant, la sanitat pública. Cal aquest confinament perquè el sistema sanitari no faci fallida.

En sortirem mentalment tocats de tant de temps tancats a casa? Com ens preparem per això?

En sortirem tocats, segur, perquè no és fàcil trencar la rutina d’aquesta manera i entrar en una altra diferent. La millor manera de sortir el menys tocats possible és mantenir-nos actius. És conservar una rutina, que no ha de ser necessàriament la mateixa d’abans. Jo, per exemple, abans em llevava a dos quarts de set i ara ho faig a les vuit. Ara bé, em llevo, esmorzo, i em poso a treballar. O fent classes online amb els alumnes, o preparant articles que tenia pendents… és a dir, em vaig traient feina de sobre. I treballo fins al migdia, quan vaig a fer el dinar. És important marcar-se una rutina. I si no és amb feina, perquè potser hi ha gent que no pot fer teletreball estant a casa, doncs ha de ser d’un altre tipus. Faig una mica de gimnàstica, faig receptes de cuina que no he fet mai… La rutina no pot ser passar-se tot el dia endropit mirant la tele.

Amb criatures és més difícil. Has de tenir la teva rutina i aconseguir que ells tinguin la seva…

És el mateix, és muntar una rutina amb els fills. No cal llevar-se a les set per anar a l’escola, ens podem llevar a les nou, i esmorzem tranquil·lament. Si abans l’esmorzar l’havíem de fer en 10 minuts, ara ens entaulem i fem un esmorzar tranquils, depenent també de les feines que tinguin el pare o la mare, i aleshores podem fer una mica de deures, o mirem l’Info K, que és un recurs impressionant per les famílies que tenen nens petits, i això marca uns horaris claus que ajuden a mantenir aquestes pautes. Ara bé, mirar l’Info K, o el programa didàctic que sigui, no consisteix a plantar els nens davant la tele, sinó que un dels adults de la casa s’ha d’asseure amb ells per mirar el mateix, perquè ells valorin que allò és un moment important del dia. I després dibuixem o fem el que sigui, cada família ha de saber com són els seus fills. Però l’important és mantenir aquesta rutina, perquè allibera el cervell d’estar pensant constantment què farem. El fet d’estar pensant constantment què farem hi ha persones que els activa molt –jo seria una d’aquestes–, però n’hi ha d’altres que els condiciona molt cap a un pessimisme. I poden entrar en aquells bucles de repetir-se a un mateix que portem sis dies tancats, que no sé què fer, etc. Ha de ser una rutina engrescadora, no pot ser un pal. Ha de generar moments agradables, que esperes, i que et mantenen en aquesta alegria interna que es vincula amb l’optimisme, així serà més fàcil suportar aquests 30 dies o més que estarem confinats.

Algun missatge especial pels petits que no poden seguir l’Info K?

El mateix. Es tracta de mantenir una rutina amb ells. És evident que no podràs tenir llargues converses de sobretaula, però pots fer jocs de construccions, i si no en tens pots agafar cartrons o altres elements que tinguis a casa i comences a construir una ciutat, per exemple. Amb un cartró suau, que ells puguin tallar amb tisores, i després els pinten, estàs practicant una sèrie d’habilitats manuals que són molt útils perquè es relacionen amb molts altres aspectes cognitius; estàs practicant la imaginació, la visió tridimensional. I cada dia fas una caseta, i ja tens aquella hora ocupada fent això. Ho poso com a exemple, però es tracta de buscar alguna activitat que cada dia sigui diferent, però que al mateix temps hi hagi una continuïtat de dia en dia, perquè així esperes l’endemà amb ganes. El més important per no sortir tocats d’un mes de confinament és mantenir aquesta il·lusió pel “i demà faré”.

Ens caldrà algun tipus d’entrenament per la tornada?

En l’àmbit educatiu crec que aniria molt bé que hi hagués algun tipus de material, que es podria anar fent aquests dies, primer perquè als infants, de qualsevol edat, se’ls hi ha d’explicar que això de tant en tant passa i per què és important la higiene, i quedar-se a casa, i no només això, sinó per valorar també aquells professionals que han d’estar treballant. I no parlo només dels serveis d’emergència, metges, infermeres, sinó que penso en les treballadores i els treballadors dels supermercats, quan tot això s’acabi se’ls hauria de fer un homenatge també. Ells també s’arrisquen, potser no tant com una metgessa o una infermera, però s’estan arriscant. En alguns casos els han augmentat una mica el sou, que està molt bé, però no compensa el risc que estàs assumint.

Hi ha més col·lectius: els cuidadors de les persones dependents, les dones i homes que netegen els hospitals, els escombriaires, los transportistas de menjar i material sanitari…

Doncs penso que caldria fer un homenatge col·lectiu a tota aquesta gent.

I els i les mestres?

També hauran de tenir present que quan tornin a l’escola aquest tema s’haurà d’abordar, des de l’escola no es pot amagar. Els nens vindran més o menys tocats, segons com la família ho hagi sabut gestionar a casa, però clar, això és una alteració del seu ritme, i quan arribin el missatge no pot ser “hem perdut un mes, i anem a recuperar-lo treballant més”, no és això, sinó que hem estat un mes confinats i això s’ha de valorar com una cosa positiva, hem sabut respondre bé davant d’una emergència. És a dir, primer ens haurem de carregar d’ànims, de reforç positiu, de dir-nos: “Què bé que hem sabut estar un mes tancats a casa”. Això ja et permet fer un canvi de xip, i a partir d’aquí anar recuperant la normalitat, però amb certa tranquil·litat, i si a final de curs no s’acaba tot, no passa res, no s’acaba el món. Ja ho farem l’any vinent.

O sigui que seria un error pretendre acabar el temari com sigui.

Totalment. Penso, per exemple, en un mestre de 2n de primària que ara anava a ensenyar les restes. I que consideri que els seus alumnes han d’acabar el curs sabent restar. I ara, quan tornin, vinga a fer restes! No és això. Una altra cosa és introduir el concepte, que els hi soni, i parlar amb el tutor de 3r i que tingui clar que el curs vinent t’arribaran una mica coixos d’això. Ja està. Perquè, si no, serà un doble trauma, primer un mes tancats i ara vinga, corre, corre, corre.

Quan veiem les imatges de la Xina ens semblava un perill absolutament llunyà i d’un altre planeta, ningú podia pensar que arribaríem a estar com ells, crec que fins i tot quan vèiem les d’Itàlia ens passava el mateix.

Totalment.

Hem estat molt ingenus i ens tornarem més desconfiats a partir d’ara?

A curt termini crec que tot això ens canviarà. A les persones ens agrada l’estabilitat perquè ens dóna confiança i seguretat. I això demostra que l’estabilitat, a la natura, no existeix. Hi ha períodes de molta estabilitat, fins que, no saps mai per on, et sorgirà un daltabaix com aquest, que no és el primer. Amb la grip espanyola, l’any 1918, va passar exactament el mateix, el que passa és que tenim poc memòria històrica. Al Quadern gris de Josep Pla hi ha una entrada del 8 de març de 1918 (per tant, 102 anys i quatre dies abans del nostre confinament) on diu que avui han clausurat la universitat durant 15 dies per l’epidèmia de grip. I va passar amb les pestes a l’Edat Mitjana, i a la febre de la llana al segle XVI a les comarques de la Catalunya central, són episodis que van passant i que seguiran passant, la natura té aquestes coses.

Sí, però un s’imagina que avui tenim molt més coneixement científic que fa un segle, o que això pot passar a l’Àsia o al tercer món, però que aquestes coses no passen a Occident…

Perquè sempre tenim tendència a valorar-nos a nosaltres mateixos, com si fóssim més del que som, i a pensar que els altres són menys del que són. La Xina és una gran potència mundial, ells han estat els primers però podria haver passat a qualsevol altre lloc. Ara, durant un temps, viurem molt pendents d’aquestes possibles epidèmies i l’ideal seria que això ens servís d’experiència per tenir els sistemes sanitaris a punt, amb un pla de contingència que permetés activar tot això amb molta més rapidesa i sabent què s’ha de fer. Però no sóc especialment optimista, em recorda massa a la crisi de 2007-2008, quan el president dels EUA, que aleshores era Barack Obama, va dir que ens havíem de replantejar el capitalisme. I què s’ha replantejat?

Res.

Al contrari, s’ha enfortit el neoliberalisme. Per això, ara estarem uns mesos o uns anys parlant-ne, i l’ideal seria que no s’oblidés i que cada Estat, i que com a societat global, tinguéssim molts clars quins han de ser els plans de contingència. Al coronavirus no se’l combat traient l’exèrcit al carrer, se’l combat traient els científics, els metges i els educadors al carrer, perquè ens hem d’educar per si això torna a passar, i hem d’estar científicament i mèdicament preparats perquè tornarà a passar, tard o d’hora. Potser d’aquí a 20 anys, o 100, o només 3, no ho sabem. Es tracta de tenir uns estocs adequats i uns mecanismes. A la Facultat de Biologia, per exemple, hem donat tot el material que teníem al magatzem de guants, mascaretes i bates d’un sol ús. Els hem donat sense que els reclamessin. ¿Per què no tenim un pla de contingència on es digui que si passa això tenim ja localitzats i actualitzats els llocs on podem recórrer a buscar tot això perquè està disponible?

La falta d’un pla de contingència seria per vostè el principal error que s’ha comès? O potser el fet que ens van voler tranquil·litzar a tots massa quan el que calia era advertir-nos més clarament del que s’apropava?

Penso que els missatges van estar bé. Havien de ser de tranquil·litat i de confiança. Però feia falta una segona part, que era dir que això ens arribarà i per tant estiguem pendents perquè tenim més del 90% de probabilitats d’haver-nos de confinar també a casa. Mentre el nombre de casos augmenta molt lleugerament no cal confinar ningú, no serveix de res, més val que treballem per preparar-nos per quan faci falta confinar-nos a casa. Quan es detecta aquesta inflexió a la corba, que fa que els casos creixin de forma exponencial, és el moment de quedar-se a casa. Potser s’hauria pogut actuar dos o tres dies abans del que es va fer, i més radicalment. Hem perdut molta pistonada en aquella primera aposta de “per anar a treballar si que pots sortir de casa”. Perdona, tots treballem… i per tant tots podem sortir de casa.

O l’empresa et deia que et quedessis a casa o tenies l’obligació d’anar al teu lloc de treball.

Això sí que ha estat un error estratègic. El confinament ha de ser total. I s’han de tancar els territoris. És igual que ho fem en l’àmbit d’un poble, d’una província o una comunitat, és a dir, hi ha hagut molt escampall de virus perquè quan es va començar a parlar que potser haurem de tancar, molta gent va sortir a la segona residència. Molts barcelonins van anat a la Cerdanya, i molts madrilenys van anar a Múrcia o a la Vall d’Aran. Potser ara ja no fa falta tancar perquè està per tot arreu, però s’hagués pogut limitar moltíssim l’abast. No és el mateix tenir dos o tres focus importants i la resta de la península relativament neta, perquè li pots dedicar molts esforços als hospitals d’aquestes zones. Per mi, el paradigma de com s’ha d’actuar és el que va fer la Generalitat amb Igualada. Detectes un focus important, el tanques i t’estalvies que es vagi filtrant cap als pobles del costat.

 

Font: https://diarieducacio.cat/el-primer-sera-carregar-se-danims-i-si-no-sacaba-el-temari-no-passa-res/

 

Telèfons d’interès conflictes de convivència

Benvolgudes famílies
Una situació de confinament perllongat en el domicili pot provocar irritabilitat i derivar en conflictes de convivència en l’àmbit familiar.
Podeu comptar amb nosaltres per qualsevol dubte o aclariment per si detecteu alguna situació que necessiti intervenció.
Us proporcionem uns telèfons que us poden ser d’utilitat.
Infància Respon 116111

Violència de Gènere 016

Atenció psicològica Col·legi de Psicòlegs de Catalunya (COPC): 
659.584.988 de 9:00h a 20:00h (de dilluns a diumenge)

Unitat de Crisi de Barcelona (UTCCB) de la UAB:
900.10.15.80 les 24h del dia (de dilluns a diumenge) fan primera atenció psicològica i si cal deriven a CSMIJ o CSMA de la vostra zona.

Atenció primària sobre dol:
https://atencioprimariaicsbcn.wordpress.com/blog-atdom-dol/
Enllaç directe a cada CAP i a grups de dol.