Entrades

Xerrada “EVITEM L’ADDICCIÓ A LES PANTALLES”

/0 Comments/in , /by

La tarda del 28 de Novembre, just tancant les meses electorals  per triar els representants al Consell Escolar, una trentena de mares i pares ens vam trobar a l’aula de 2on ESO C per escoltar i conversar una bona estona amb Joan Carles Folià, expert en educació.

Des de la seva experiència com a docent, coach i pare ens  va fer passar una estona compromesa i divertida.

Divertida, amb la seva manera d’explicar-se amena i directa, sense embuts, fent broma de la quotidianitat que sovint ens aclapara i que, a la fi, no és més que el propi dia a dia amb els seus ets i uts força comuns a totes les cases amb adolescents. Tot plegat des d’una perspectiva positiva i vital que defensava el goig de poder fer de mare i pare, l’alegria de veure com progressen, per sobre del sentiment d’esforç esgotador en el que correm el risc de caure. Amb aquests premisses i amb el seu  tarannà, no van faltar les rialles. En un o altre moment, qui no es va sentir optimistament  identificat?

I compromesa en l’educació dels nostres fills. Es va declarar incondicional dels seus fills. I ens interpel·la: I vosaltres, també sou incondicionals dels nostres fills? Què vol dir això? Vol dir amor, implicació, determinació, confiança, acompanyament, model. Estar amb i per  els nostres fills, ser-hi: vigilant, posant pautes, oferint alternatives, explicant, marcant límits, guiant.  I, mica a mica, a mida que van creixent, anar obrint espais fins a deixar-los volar sols. I trobar-los a faltar!

Parla a mares i pares de joves entre 12 i 18 anys: òbviament, encara no poden anar sols. Elles i ells fan el que han de fer: d’adolescents. I nosaltres? Estem fent el nostre paper? Fem de mares i pares?  Obrim aquelles portes que la seva edat tanca?

Paraula que repeteix: Determinació.

Consigna clau: Hem de fer de pares.

Picada d’ullet: En la immensa majoria dels casos, fer de pares funciona! Fem-ho i tot sortirà bé.

Anàvem ben encaminats? O se’ns ha girat feina?

Gràcies a tothom i endavant!

Fotos

5 coses que has de saber si els teus fills juguen al Fortnite

/1 Comment/in /by
Dos dels meus fills juguen a Fortnite i m’he hagut d’espavilar per aprendre de què va aquest joc de moda. Tot i que m’ha suposat una mandra infinita endinsar-me en el món dels gamers, crec que he d’estar al dia per saber a què juguen i amb qui juguen.  De fet també em costa llevar-me a les nits a donar el Dalsy i també em fa un pal que no vegis preguntar-los les lliçons de l’escola sobre la fotosíntesi. Però ho faig per ells, no? doncs això.

D’entrada dir-vos que el Fortnite a casa nostra ha estat un drama. Discussions entre germans per a veure a qui li toca jugar. I després, quan juguen, a nosaltres ens donen l’eterna resposta: un moment que acaba la partida. Baixeu a sopar: un moment. Els deures: un moment. Vigileu el germà: un moment.

Fins que un dia, en un atac de responsabilitat i de bons pares, vam tallar el cable de la Play. A trossos. Petitets. Mort el cable, s’ha acabat la ràbia. Per les vacances de Nadal ens tornarem a plantejar si el Fortnite torna a casa nostra o es queda a la pantalla pels segles dels segles. No sé si vosaltres teniu fills en edat de jugar-hi (suposo que sí, si ho esteu llegint) però aquestes són les 5 coses que he après i segur que us poden ajudar:

– Fortnite és un joc de batalla però sembla menys perillós que altres jocs d’aquest estil perquè els personatges tenen aspecte de còmic i no hi ha escenes de sang i fetge. Per aquest motiu té una aparença inofensiva però l’objectiu és igual de cruent que en els jocs de guerra: hi ha 100 jugadors al camp de batalla i només en pot quedar un. És molt fàcil aprendre a jugar-hi i això fa que nens petits ja hi juguin (8 anys).

– A les partides hi ha interacció amb altres jugadors (que poden ser desconeguts, i sovint ho són). Poden fer “duos”, esquadrons… i aquí ve el perill: els jugadors amb qui estan jugant poden ser els companys de classe, o no.  A més el xat de text ni tan sols es pot bloquejar, qualsevol pot començar una conversa.

– Crea una gran addicció. Això es deu a que estan connectats amb un grup d’amics i no poden deixar el seu esquadró a mitges. Volen fer un bon paper i per tant no poden parar quan els ho demanem. Si el grup hi passa moltes hores, els nostres fills també hi volen ser molta estona i això fa que estiguin hiperconnectats. En comptes de quedar per berenar, queden per jugar. I quan no juguen s’enganxen a veure vídeos de youtubers que hi juguen.

– Pot ser una font d’estafa. Tot i que el joc és gratuït hi ha l’opció de comprar màscares o accedir a nivells de pagament. Els vostres fills us diran que volen un “passi de batalla” que val 5 euros. Cada vegada volen tenir més equipament perquè com diu el meu fill: a Fortnite és important anar ben vestit. Si compren en plataformes no oficials, el risc d’estafa és altíssim.

– Hi ha molts perfils falsos. Molts perfils saben que la manera més fàcil de contactar amb nois joves és a través de Fortnite. Hem de vigilar molt no, moltíssim. I el de sempre: absolutament prohibit quedar o donar informació personal a desconeguts. Ni per jugar ni per res. Com ho fem a la vida real, doncs també a la virtual.

Potser pensareu que jugant tampoc fan res dolent. I teniu raó. Però el problema és que tampoc fan res de bo, hi passen masses hores i en comptes de fer un bon ús del joc, els meus fills en feien un abús.

Per tant de moment deixarem la Play sense cable, perquè no sabeu que a gust ens vam quedar quan vam agafar les estisores i el vam tallar a trossos. Petitets.

font: https://criatures.ara.cat/blogs/cinc-homes-a-casa/coses-teus-fills-juguen-Fortnite_6_2127447235.html

Els 6 mites sobre l’addicció a la tecnologia

/0 Comments/in /by

Les dades disponibles actualment no permeten qualificar l’addicció a les pantalles de malaltia, ni tampoc equiparar els efectes de la tecnologia amb els de les drogues.

0507

Ens han de preocupar els efectes psicològics del temps que passem davant d’una pantalla? Buscar l’equilibri entre l’ús de la tecnologia i els altres aspectes de la vida quotidiana és molt raonable, però hi ha opinions molt contradictòries sobre quin ha de ser exactament aquest equilibri. Gran part del debat gira entorn del combat contra l’anomenada addicció a la tecnologia. Crec, però, que al darrere de tot aquest discurs hi ha una mena de pànic moral que es fa ressò d’afirmacions alarmistes basades en dades que, com a mínim, són poc fiables.

Per exemple, l’abril del 2018 la periodista Katie Couric va abordar, al programa televisiuAmerica inside out, els efectes de la tecnologia en el cervell de les persones. En aquell programa hi va intervenir el cofundador d’un centre privat per al tractament de l’addicció a la tecnologia, que va comparar aquesta addicció amb les addiccions a la cocaïna i altres drogues. De tot el que es va dir en aquest programa, també es podia inferir que l’ús de la tecnologia podia causar pèrdues de memòria com les que provoquen malalties com l’Alzheimer. Altres especialistes, com la psicòloga Jean Twenge, fins i tot han suggerit una relació entre els mòbils i el suïcidi d’adolescents.

He treballat com a psicòleg amb adolescents i famílies, i he investigat l’ús de la tecnologia, els videojocs i l’addicció. Crec que la major part d’aquestes afirmacions alarmistes són bestieses. I sobre l’addicció a la tecnologia s’han difós uns quants mites que s’han de rebatre a través de la recerca.

La tecnologia no és una droga

S’ha afirmat a bastament que l’ús de la tecnologia activa els mateixos centres de plaer dintre del cervell que la cocaïna, l’heroïna o la metamfetamina. I cal dir que això té part de veritat, però és convenient matisar-ho: el cervell respon a experiències agradables que no estan reservades exclusivament a experiències poc saludables.

Totes les activitats lúdiques intensifiquen la descàrrega de dopamina als circuits cerebrals del plaer: nedar, llegir un bon llibre, mantenir una conversa agradable, menjar o practicar sexe. L’ús de la tecnologia provoca una descàrrega de dopamina semblant a la d’altres activitats lúdiques, i ho fa entre un 50 i un 100 per cent per sobre dels nivells normals.

La cocaïna, en canvi, provoca un augment de la dopamina del 350 per cent, i la metamfetamina, una crescuda estratosfèrica del 1.200 per cent. A més, últimament s’ha demostrat que, si comparem els drogoaddictes i la gent que té problemes a la vida quotidiana per culpa de la tecnologia, observem diferències importants en el funcionament dels seus receptors de dopamina. Crec, doncs, que els que afirmen que les reaccions cerebrals als videojocs s’assemblen a les provocades per les drogues volen comparar el degoteig d’una aixeta amb una cascada.

Les comparacions entre les addiccions tecnològiques i les drogodependències també se solen basar en tècniques d’imatgeria cerebral, les quals de vegades han demostrat escassa fiabilitat a l’hora de documentar els arguments dels seus autors. Altres estudis efectuats amb aquestes tècniques han desmentit també el que es deia fa temps sobre els videojocs violents, que suposadament insensibilitzaven els cervells joves i privaven els nens de la capacitat emocional necessària per connectar amb el patiment dels altres.

L’addicció a la tecnologia no és tan habitual com sembla

Els que parlen d’addiccions tecnològiques solen expressar la seva frustració per la seva dependència del mòbil, o no entenen per què els nens inverteixen tant de temps jugant a videojocs. En realitat, però, aquestes activitats no són autèntiques addiccions perquè no interfereixen clarament en altres activitats de la vida quotidiana, com ara l’escola, la feina i les relacions socials d’amistat o familiars.

Segons les meves investigacions, només el 3 per cent -o fins i tot es pot dir que una mica menys- dels aficionats als videojocs desenvolupen comportaments problemàtics, com ara una baixada del rendiment escolar que arribi a repercutir de manera apreciable en les notes. Normalment, aquests problemes esmentats són poc importants i desapareixen tots sols amb el pas del temps.

L’addicció a la tecnologia no és una malaltia mental

Ara per ara, no hi ha diagnòstics mèdics oficials sobre l’addicció a la tecnologia, però és cert que això pot canviar: l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ja ha anunciat els seus plans d’incloure el trastorn per videojocs en la següent versió del seu compendi internacional de malalties.

Aquesta iniciativa, però, ha aixecat molta polseguera. Jo soc un dels 28 experts que van escriure a l’OMS per queixar-se que la decisió no tenia una base científica prou sòlida. Era com si l’OMS no estigués al corrent dels estudis que demostren que el trastorn per videojocs acostuma a ser un símptoma d’altres problemes mentals subjacents, com ara la depressió, més que no pas una malaltia en si mateixa.

La divisió de psicologia i tecnologia dels mitjans de l’Associació Americana de Psicologia, de la qual soc membre, també ha fet pública aquest any una declaració crítica amb la decisió de l’OMS. D’altra banda, l’organització germana de l’OMS, l’Unicef, s’ha pronunciat en contra de l’ús de la paraula addicció per referir-se als nens que juguen a videojocs.

Polèmiques a banda, he arribat a la conclusió que, amb les dades de què ara disposem, les addiccions a la tecnologia no es poden diagnosticar com a malalties mentals. Per exemple, un estudi que van dur a terme investigadors de la Universitat d’Oxford va arribar a la conclusió que les persones més propenses a ser considerades addictes als videojocs no presenten més problemes psicològics o de salut que la resta. Altres estudis posen de manifest que els problemes de les persones que estan enganxades a la tecnologia solen ser més lleus que els propis d’una malaltia mental i, generalment, desapareixen tots sols sense necessitat de fer cap tractament específic.

L’addicció a la tecnologia no està causada per la tecnologia

Molts dels arguments sobre aquestes addiccions insinuen que la tecnologia té un poder hipnòtic i que pot arribar a ser nociva per als cervells normals. Però, segons els meus estudis, les addiccions tecnològiques acostumen a ser símptomes d’altres trastorns subjacents, com ara la depressió, l’ansietat i problemes d’atenció. ¿Oi que de les persones que pateixen una depressió i es passen el dia dormint no en diem que tenen una addicció al llit?

Aquest tema és especialment important quan ens plantegem quines persones necessiten tractament i per a quines malalties. Les mesures per tractar l’addicció tecnològica podran fer poca cosa més enllà de tractar un símptoma, però deixaran intacte l’autèntic problema de fons que pateixen aquestes persones.

La tecnologia no és més addictiva que altres activitats

Sens dubte, hi ha gent que en fa un gra massa en una gran varietat d’activitats. Una d’aquestes activitats és la tecnologia, però també n’hi ha d’altres, com ara la pràctica d’exercici, el menjar, el sexe, la feina, la religió i anar de compres. Fins i tot hi ha estudis sobre l’addicció a la dansa. Però molt poques vegades es fan diagnòstics oficials d’aquests excessos. No hi ha gaires indicis que siguem més propensos a excedir-nos amb la tecnologia que amb moltes altres activitats lúdiques.

No hi ha evidència que l’ús de la tecnologia provoqui suïcidis

Alguns experts asseguren ara que l’augment de suïcidis de noies adolescents registrat recentment és una prova dels problemes creats per la tecnologia. Tanmateix, entre el 1999 i el 2016 l’índex de suïcidis va créixer en gairebé totes les franges d’edat, sobretot entre els adults de mitjana edat. Sembla que aquesta pujada va començar al voltant del 2008, arran de l’enfonsament del sistema financer, i des d’aleshores s’ha anat accentuant. Això invalida l’afirmació que els ordinadors i mòbils provoquen suïcidis d’adolescents, i també la desmenteix el fet que hi hagi molts més suïcidis entre els adults de mitjana edat que entre els joves.

Sembla, doncs, que la societat té un problema més greu. I aquest pànic a la tecnologia podria desviar l’atenció de la ciutadania i els responsables sanitaris a l’hora d’identificar-lo i tractar-lo.

Un estudi recent lligava l’ús de mòbils i ordinadors a la depressió dels adolescents i al suïcidi. Però un altre expert amb accés a les mateixes dades ha revelat que el lligam és el mateix que hi pot haver entre el consum de patates i el suïcidi. Vet aquí el problema: els especialistes de vegades fan afirmacions alarmistes basant-se en dades insignificants que acostumen a ser petites anomalies estadístiques en lloc de fets estrictament reals.

Malgrat tot, la tecnologia pot provocar problemes reals

És evident que la tecnologia comporta autèntics problemes, com els relacionats amb la privacitat. I és evident que hem de compaginar l’ús de la tecnologia amb altres aspectes de la vida. També val la pena estar alerta al petit percentatge de persones que en fan un ús excessiu. Hi ha motius reals en la preocupació per les addiccions tecnològiques, però les proves de què disposem fan pensar que les afirmacions sobre una possible crisi o les comparacions amb la drogoaddicció estan injustificades.

Font: https://www.ara.cat/suplements/ciencia/Els6mites-sobre-laddiccio-tecnologia_0_2025997465.html