MANIFEST 25N

Avui moltes persones del nostre institut anaven vestides de negre amb algun element de color lila perquè hem celebrat un acte en motiu del 25 de novembre, Dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones.

 Aquest és el manifest que s’ha llegit.

MANIFEST 25N

Som l’Assemblea feminista i per a la no discriminació.

Aquest any ens volem organitzar amb la Comissió coeducació per analitzar, reflexionar i dissenyar  accions amb l’objectiu que totes les persones ens sentim més lliures, perquè els models de gènere ens limiten, el masclisme ens perjudica a tots i totes  i volem créixer en un institut en què la diversitat sigui un valor.

Cada dia veiem notícies sobre assassinats de dones. És un comptador que no s’atura. Aquesta realitat no ens agrada i per això us volem convidar a reflexionar sobre les causes d’aquesta violència.

Si creieu que vosaltres no podeu fer res per aturar la violència de gènere us equivoqueu. Podeu començar per llegir els textos de cançons que hem penjat a les portes de les classes i els materials exposats a l’entrada del centre. Són materials que ens ajuden a identificar les arrels d’aquestes agressions, perquè les agressions són només la punta del iceberg de la violència de gènere. Aquest text que us llegirem és un testimoni d’una dona que pateix violència de gènere, però la violència de gènere té moltes més formes, estructurals, subtils i invisibles….com els missatges masclistes de les cançons, la publicitat i els videoclips sexistes, el control, el menyspreu, l’humor sexista, etc

ANEM SUMANT:

Estic caminant el mes ràpid possible, avui arribava abans a casa. Vaig tard, merda, vaig molt tard. Estic molt angoixada, tinc por, tinc molta por. Giro a la dreta i ja estic al meu carrer resant perquè no hagi arribat encara. Agafo les claus el mes ràpid possible i obro la porta, pujo corrents fins al segon pis, obro la porta amb la clau i veig q només ha donat una volta. Merda, ja es aqui.

-Ho sento moltíssim, ho sento he sortit tard de la feina no es culpa meva t’ho prometo no es culpa meva- dic entre llàgrimes.

-Que collons fas amb aquesta faldilla? En quin moment t’he dit que te la poguessis posar?

La primera bofetada

-No! Siusplau no, un altre cop no! Para! Para siusplau- Crido amb tota la cara plena de llàgrimes i del rimel corregut. Anava amb la cara de maldat, ràbia i fàstic de sempre.

M’arrenca la faldilla d’una estirada, em dona un cop de puny i m’empeny, ja estaba al terra, ja no podia fer res, ja m’havia començat a donar patades fortes, l’havia cagat, no sortiria aquesta vegada.

Un soroll d’ambulància em desperta

-Sara!!! Sara escolta’m, t’estimo moltíssim, t’estimo moltíssim

La meva mare plorava i plorava -Jo també t’estimo mama- tot comença a enfosquir-se i sento la meva mare com parla però cada vegada l’escolto menys fins que al final tot es negre i no hi ha soroll.

Fins quan haurà de durar? Hem de lliutar i ser valentes per acabar amb això.

Prou.

Ara no farem un minut de silenci perquè el que volem és alçar la veu i fer-nos sentir.  Podem escoltar música diferent, música que no contingui missatges sexistes com els que hem penjat a les portes. Perquè per aquí no hi passo.

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *