ALADÍ

Un jove de nom Aladí estava passejant i enviant missatges amb el mòbil alhora. Anava tan despistat que sense voler va caure en una claveguera. Estava atrapat! Aleshores un número desconegut li va enviar un whatsapp. En aquest, hi havia un link. El va obrir i del forat del carregador va sortir un geni:

-Bon dia i bona hora xiquet! Jo sóc…

-Un estúpid! Per culpa teva ja no em queda bateria al mòbil!

-Eh, tranquil, noi! Deixa’m explicar-t’ho. Sóc el geni del whatsapp i vinc a complir-te tres desitjos.

-Desitjos gratis? Genial!

-Eh, calma! No són gratis. A canvi m’hauràs de reenviar a tots els teus contactes.

-Una cadena? Ho sento, jo no faig cas d’aquestes coses.

-La meitat dels contactes.

-Tres contactes.

-Quatre.

-Tres i prou.

-Bé, d’acord… Quins seran els teus desitjos?

-Desitjos infinits!

-Està en contra de les normes.

-Ser immortal!

-Està en contra de les normes.

-L’habilitat de copiar en els exàmens sense ser vist!

-Està en contra de les normes.

-Aleshores, què puc demanar?!

-En el teu cas, jo demanaria sortir d’aquí.

-D’acord, fes-ho!

El geni va fer sonar el politó del telèfon i van aparèixer a casa d’Aladí.

-Et queden dos desitjos –va dir el geni seient al sofà.

-Vull que em carreguis el mòbil.

-Però puc fer qualsevol cosa millor que …

-Que em carreguis el mòbil, coi!

-D’acord, d’acord!

Va fer sonar el politó i el telèfon es va carregar. El geni es va dir per a si mateix que aquell noi era realment estúpid.

-Geni, ja sé quin serà el meu últim desig.

-Quin serà?

-Vull que construeixis un planeta ple de corrupció, dolor i ira.

-Però si faig tal cosa…

-No he acabat. En el mateix moment que aquell món serà governat per gent cruel, també hi haurà una minoria de persones de cor noble i fort que lluitarà per allò que desitgen. Així cada cop aquesta minoria serà més i més forta i començarà la revolució i espero que doni una lliçó a aquest planeta. Així millorarem.

-Concedit. Avui ha nascut un nou planeta. Benvinguda a la vida, Terra.

Raquel Pérez, 2n C

UN AGRADABLE DESENCONTRE

Tornava de la universitat, acabava de fer l’últim examen de l’any, que marcava la diferència entre un estiu perfecte de vacances vora el mar o un d’aclaparador entre apunts i llibres de física. Tenint en compte el que em jugava amb aquell examen, havia estudiat de valent durant un mes que se’m va fer etern, però, finalment, tot havia acabat, i jo encantada de com m’havia anat l’examen caminava engrescada cap a la boca de metro més propera.

Un cop a l’andana vaig asseure’m al lloc habitual, darrere la màquina expenedora i vaig treure de la meva bossa el llibre que feia mesos que volia llegir, però que per manca de temps no havia pogut iniciar. Mentre bussejava entre les línies, un moviment violent va captivar la meva atenció i tot els meus sentits es centraren en aquell noi. Caminava amb aire despreocupat, però alhora segur, i denotava certa  vanitat en el seu caminar.  El metro arribà i jo seguia observant la seva cabellera rossa i la seva ampla esquena sense poder apartar els meus ulls de la seva persona. Uns segons abans que el metro marxés sense mi, vaig reaccionar i de manera instintiva vaig córrer cap al vagó abans que les portes es tanquessin. El meu cor bategava a mil per hora, i no només era conseqüència de la correguda per a agafar el metro, alguna cosa en aquell noi despertava una curiositat insaciable dins meu.

En arribar a l’estació següent, el metro es va omplir de gent que, després de sis hores a l’oficina, només desitjava tornar a casa amb les seves respectives famílies i poder gaudir del telenotícies a les nou en punt. Amb tota la gernació de gent, el vaig perdre de vista i de sobte em vaig sentir indefensa, ja no el veuria mai més, i em costava horrors acceptar aquell cop del destí. Arraulint-me en un racó del vagó, vaig començar a plorar en silenci, mentre escoltava a tothom parlar en segon pla. Ni jo mateixa sabia perquè havia reaccionat d’aquella manera, era la primera vegada que veia aquell noi, però tot ell m’atreia d’una manera com mai abans ningú ho havia fet.

Mig adormida vaig sentir que una veu llunyana anunciava la parada següent, la meva, i agafant-me a la barana em vaig aixecar amb desgana. Un cop vaig sortir del vagó, em vaig asseure en un dels bancs mentre observava detingudament al meu voltant: una mare que renyava el seu fill per haver-se embrutat jugant al parc, un empresari crispat per cert problema econòmic i una parella que es barallava per saber qui estimava més a l’altre; però, d’aquell noi, ni rastre.

Afrontant la realitat em vaig dirigir cap a la sortida, i llavors el vaig veure, just davant meu, no creia els meus ulls, ell havia de ser meu. Vaig sentir la imperiosa necessitat de veure la cara d’aquell individu que tant m’havia fascinat. Des que l’havia vist per primera vegada, sempre havia estat d’esquenes, sense mostrar el seu rostre. En un atac de valor vaig córrer cap a ell i li vaig barrar el pas. Em somreia desconcertar, jo vaig baixar la mirada avergonyida sentint unes fortes ganes de plorar. Aquell noi misteriós, per qui uns minuts abans m’havia tornat boja, el que m’havia fet plorar, el que creia que era l’indicat… era en realitat el meu germà. Definitivament, he de graduar-me les ulleres.

Luna García, 3r A

 

PLANY ALS VELLS TEMPS

Diuen que el progrés és bo, que no hem de mirar enrere.

Diuen que anem a temps millors, que l’únic que abandonem és la pena.

Diuen que en nom de l’avanç tot s’hi val,

Que mentre avancem no importa qui es faci mal.

I jo em pregunto que,  tot i que és dolent quedar-se ancorat al passat,

no és igual de dolent no saber recordar i deixar el passat abandonat?

Jo ara estic assegut a una vella cadira de fusta mirant un vell bosc

i preguntant-me fins a quin punt, a l’abandonar al passat,

no ens abandonem també a nosaltres

perquè, tot i que som una cosa diferent de la que van ser,

el que vam ser també som nosaltres.

Però potser hauria d’abandonar aquest intent,

perquè recordar està prohibit en nom del progrés.

Daniel Mallo, 4t A

EL VENT ÉS FRESCOR

Com el fred que necessita calor,

els meus ulls fràgils viuen

sense rumiar el que és millor.

escoltant els passos forts cap al llit,

m’adormo vora el teu cos solemne,

mentre em toques el cabell.

Busca’m si no et trobes dins la nit,

parla’m si la vida no et somriu,

agafa’m si necessites una ferma mà.

El meu cor avança solitari

sense la peça que, gentilment,

s’amaga entre els somnis.

Deixa que la música actuï sense el pes,

violent i dens que estibes des de fa temps,

ella ens elevarà fins la plenitud.

Tanca els ulls i, mirant-te, estaré quan despertis,

i el sol contemplarà dolçament

la màgia de tot allò dit sense mots.

Solament desitjo la ferma llibertat

i la seguretat que vius per compartir-la

amb qui la sap admirar.

No hi ha la clàssica perfecció,

el meu cor s’omple quan em fas riure

i tornen els anhels dels meus sentits.

Judit Agudo, 2n Batx. B

 

AMORTENTIA

-Albert, em deixes veure els teus llibres?

-Sí, és clar. Mira, és l’habitació del fons a la dreta.

Ell va restar assegut a la taula, mirant amb cert aire embadalit el got buit amb restes del tallat amb gel que ella s’acabava de prendre. La calor del juny l’enterbolia. Era el primer cop que l’Emma trepitjava casa seva i tenia els seus dubtes sobre si això que feien era correcte o no. La raó l’inclinava més cap a la negativa, encara més considerant que ella no era una noia i prou per a ell, i que ella ja no podia recordar l’últim cop que l’havia presentat a ell com a alguna cosa que no fos tan sols l’Albert. Això ho sabien molt bé tots dos. Per aquesta inqüestionable raó, el pensament que el turmentava des de feia gairebé una hora era un altre.

-Albert… Vine un moment.

La seva veu melòdica, aquell cop acompanyada d’un to una mica preocupat que a ell no se li va escapar, va fer que s’aixequés i anés fins al punt del passadís on ella s’havia aturat. Quan va ser al seu costat, ella va entrar a l’habitació de la paret esquerra dues portes abans d’arribar al fons del passadís que es mirava encuriosida. Amb pas lent i caut, ella s’apropava a l’escampall de llenços, papers i teles que hi havia en un racó, observant-los amb cara d’interrogant i girant-se per mirar-lo a ell amb la mateixa expressió. La cara d’ell traspuava una mena de rubor de nen petit quan l’acaben d’enxampar fent alguna malifeta. Ella va fer una ullada a tota l’habitació, meravellant-se de poder descobrir per fi el lloc tants cops imaginat amb el seu artista treballant-hi, fins i tot alguns cops endins la fosca.

-Així que aquí és on pintes… Qui és la noia? – va fer assenyalant un dels llenços.

Ell va percebre de seguida la punta de tristesa que hi havia en la seva pregunta, i per no deixar-la sumir-se en un mar d’embolics i mentides, va intentar sortir d’aquella tensió amb una mica de carisma abans d’arribar a la veritat que, a hores d’ara, seria estúpid intentar amagar-li.

-Tu hi reconeixes algú?

Inconscientment ella es va mossegar el llavi inferior i va aixecar les celles, fent veure que pensava. Va creuar els braços i el va mirar. Tenia dibuixat aquell somriure tímid però provocatiu que a ella li agradava tant veure.

-Aquests ulls transparents… S’assemblen als meus.

Ell va assentir.

-I els cabells són força semblants als meus, també… Veig que els llavis no s’hi allunyen massa… I que curiós, aquestes arracades… no són com les meves?

Havia parlat contemplant des d’angles diferents el llenç més superficial, mig ajupida i amb el cap inclinat. Es va aixecar, va col·locar els braços en forma de tassa i va mirar-lo amb un posat tendre. Tornava a veure’l inquiet, cosa que encara l’ablania més. L’Albert va abandonar la postura en què es recolzava sobre el marc de la porta i va apropar-se una mica a ella, devent-li una resposta.

-Només són algunes proves… Bé, res important. Ja saps que no acostumo a fer retrats…

-Ei, tranquil – va somriure per alleujar-lo una mica–. Em sembla perfecte.

Ell no havia pensat que algú podia veure tot aquell material. Mai no hi duia ningú allà i, si algun dia hi havia d’anar amb la dona o els nens, ja s’encarregava de posar-hi una mica d’ordre selectiu, però l’última persona que havia de veure allò ho acabava d’advertir. Ja no era el seu secret. Volia realment amagar-l’hi?

-Saps, Albert, jo t’he retratat algun cop amb paraules. Te’n recordes?

Va arrugar el front intentant entendre què volia dir.

-Sí, en aquell conte…

L’Emma es va apropar a ell i li va treure amb suavitat les ulleres.

-Emma… – però no es va moure ni una passa enrere.

-Posava les mans a les teves galtes i resseguia el teu rostre a poc a poc. Et tocava el cabell, t’acariciava les orelles, el clatell, el coll… Contornejava cadascuna de les faccions de la teva cara. Amb deteniment, gaudint del teu encís dolcíssim…

I anava fent. Passava els capcirons dels seus dits pel seu front, les celles espesses, la mica de barba, cada piga… I també li tancava les parpelles i deixava guardats per uns instants els seus ulls com perles en cacau. Resseguia el seu nas perfecte gaudint com si el besés, perquè per fi podia sentir la seva pell tocant la d’ell. Apreciava els seus trets convençuda que era l’home més atractiu que rondava l’univers, i notava que ell havia abandonat qualsevol sentiment aliè a ella. L’habitació havia començat a desaparèixer juntament amb l’esvaïment dels seus nervis dubitatius. I només quan ella va haver-se cremat amb cada mil·límetre del seu vedat rostre, va passar el dit polze pels llavis que més havia desitjat en la seva existència. En un anhel gairebé convuls va llançar-se als seus braços per fondre’s en l’abraçada més llarga. Es volien sentir l’un a l’altre, notar els batecs dels seus cors en els pits, respirar-se i guardar l’aroma fixament en cadascun dels seus alvèols i pressionar-se tan fort que aquell poc dolor es transformés en felicitat d’èxtasi.

I ho vaig deixar aquí.

Però ell ja no podia deixar-ho allí. S’havia creat l’ambient oníric on els dos havien passat tantes nits, aquell que tants dies havien recreat sota la llum matinal en un intent d’evasió permesa, compartint-lo clandestinament. Ella desitjava fer-li l’amor, però temia que el que passaria després els perjudiqués a ambdós. Ell, al cap i a la fi, aquella nit tornaria a dormir al llit d’una altra dona sota el sostre on vivia amb els seus éssers més estimats.

-No… Ja prou. Besa’m.

Les dues ànimes ardents necessitaven fusionar-se, però d’alguna manera volien demorar el clímax i gaudir cada minut que els brindava aquell dia. Mirant-se als ulls a la perillosa distància d’un pam, ella li va acabar de descordar els botons de la camisa blau marí que, per alguna raó, –i a ella no li havia passat per alt– ja tenia els quatre primers desbotonats. Li va semblar veure de reüll un bri d’enrojolament a les galtes del seu home, i per això va besar-li el pit amb molt d’afecte, transmetent-li el que pensava: que res ja no la sorprenia d’aquell tors perquè en realitat l’havia vist ja molts cops. Es va quedar meravellada quan va notar els seus dits a l’alçada de l’estern, repetint l’acció que ella acabava de realitzar amb destresa i tranquil·litat. El foc suprem dintre d’ells estava a punt d’aflorar, i quan ella va fer caure a terra la camisa d’ell amb un tènue toc de dits i va fer el mateix amb la seva, no es van contenir més i els centímetres que separaven els seus llavis es van convertir en mil·límetres i, en qüestió de segons, la calor acumulada passava d’un cos a l’altre a través d’aquell beure que era el seu tresor més preat. Eren flames que van trigar poc a ser-ne una de sola. Tot succeïa, creien, a una velocitat vertiginosa, sabent que podria passar molt de temps fins que poguessin tornar a gaudir-se així.

I, enmig de l’esperat bes que volien fer infinit, es van abraçar; pensaven, per no desenganxar-se mai més.

Anna Gas, 2n Batx A

Leave a Reply

Your email address will not be published.