Aquest relat de Dani Mota ha estat premiat al nostre concurs de Sant Jordi d’enguany i també als Jocs Florals de Sant Andreu. Felicitats.

L’ÚLTIM TROS DE PIZZA

Tu. Sí, tu, trist lector! Et preguntaràs el perquè de la meva agressivitat. Doncs només volia cridar la teva atenció, per plantejar-te ara una pregunta que m’ha xiulat a les oïdes mentre pensava què escriure per Sant Jordi. Per què nassos a les persones ens agrada tant la brega? Tranquil, no cal que pensis gaire, ja ho he fet per tu, i t’ho relataré amb una trepidant història. Podria parlar com s’han iniciat guerres per quatre pujols, però ho faré apel·lant als instints més bàsics de l’esser humà. L’aroma i el desig incontrolable de satisfer, la gana.

Tot comença en una reunió de suposats amics, dotze cavallers reunits al voltant d’una taula rodona. L’alegria per l’aniversari d’Obtús, amb setze anys acabats de fer, en plena flor de la vida, combrega un ambient de fraternitat entre els presents. Fins que, del mapa de la pizza, de les antigues contrades de pa, les serres de pernil, els congosts de tomàquet, els afluents de formatge i les volves d’orenga, només queda un triangle solitari, quiet, expectant.

Comencen les mirades, furtives, com caçadors de rinoceronts. És el propi Obtús qui es vol apoderar de la preuada peça, en competència directa amb el seu cosí Sígfrid. Aleshores, en Manelic, s’emprenya nerviós i propina una puntada de peu a la consagrada taula. Es delata. Es delaten. La batalla s’inicia amb una mà culpable d’en Jordi, aliè tota l’estona, massa atent mirant les últimes noticies del seu Instagram. Un cop gens meditat atura la mà. Una mossegada de serpent, traïdoria! Pensa en Tirant, que xiscla víctima d’un insospitat episodi. Marxa corrent entre llàgrimes de confusió al lavabo.

Per més inri, una patata fregida vola a l’ull de Sígfrid, llençada per Samsó, succeïda d’una altra i després d’un parell, que van a parar ves a saber on. La guerra arriba al seu punt culminant i l’embolic és lluny de deslligar-se. No fa més que créixer la confusió quan ja uns s’empenten amb els altres, volen bufetades, i en un moment donat, cauen totes les mirades sobre la safata. Algú s’ha menjat el desencadenant de la baralla.

És massa tard quan la colla de carronyaires se n’adona de tot el que han fet per apropiar-se d’una peça alimentària (probablement industrial), al final massa volàtil. De l’esbojarrat enrenou, apareix el pizzer, un autèntic armari victorià, amb cara de pomes agres, i fa fora a onze dels cavallers, bramant no sé que del dret d’admissió.  Una mica més tard d’una embranzida amb tirabuixó surt del local en Tirant, que s’havia dedicat a fer un vídeo en directe del llastimós succés. Finalment, ningú no diu res, i cadascú se’n va cap a casa.

Hola de nou. Bé, gairebé ja és un adéu. Com has pogut veure, un sol tros de pizza ha pogut fer que ni el mateix Sant Jordi, ni Sígfrid, ni el pastor Manelic, ni els mítics cavallers Obtús o Tirant, fins i tot el pelut Samsó, han pogut vèncer a la bèstia, que ve a ser la vanitat, la pretensió, l’egoisme de les persones. Preocupant aquesta mania creixent de mirar-se el melic, oi? Jo, de mentre, em menjo una pizza individual. No vull discutir ni amb la meva pròpia ombra, m’importa un rabe.

Dani Mota, 1r de Batxillerat

 

Leave a Reply

Your email address will not be published.