A tots els qui estàvem a l’acte de comiat dels nostres alumnes de batxillerat ens costarà oblidar les vostres paraules aquell dia. La comunitat educativa de L’Alzina us agraeix molt la vostra amabilitat i calidesa en cada discurs. Vindran altres alumnes, passaran, s’acomiadaran amb la inevitable mescla d’alegria i malenconia, però a vosaltres, creieu-nos, no us oblidarem fàcilment. Aquí, a la nostra revista, volem deixar constància del vostre comiat per a tots els qui vulguin gaudir de les vostres paraules amb simpatia i emoció.

DSC04333

DISCURS de MANEL FERNÁNDEZ

Bona tarda a tothom. A l’hora de començar el discurs no sabia si acomiadar-me o donar unes paraules d’agraïment. Per començar, faré això segon per a tots els presents avui aquí, professors, alumnes, familiars i amics.

Avui és per mi un veritable honor que m’hagin donat la oportunitat de parlar davant de tots vosaltres abans de finalitzar uns temps que passaran de ser presents a passats i que recordarem amb nostàlgia d’aquí uns anys. Perquè quan la gent anomena un institut, normalment es parla de la escola, de les notes, estadístiques, professors, del prestigi, oblidant que el més important d’un Institut són les històries que es viuen diàriament a les seves aules.

DSC04232

Em sembla parlo en nom de tots quan dono les gràcies a les persones que ens han obert les portes al coneixement: els professors. I us envegem, perquè sou bons professors gràcies una qualitat oculta que teniu: estimeu el que feu. Aquest fet millora la cohesió d’un grup, fent que valgui la pena i fins i tot, amb tota la feina que comporti, ens hagi agradat venir a l’Institut. Perquè darrere de les reclamacions per una dècima de nota, o per les expulsions per parlar a classe sabem que darrera s’amaga un vincle que ens uneix fomentat per l’estima i el record. I és que no es pot viure de records, però aquests ajuden a afrontar el futur amb més optimisme en saber que una vegada assolida una meta ningú t’impedeix arribar a la següent. I acabar el Batxillerat ha estat la nostra primera gran meta.

Abans dels professors hi ha un altre pilar que es troba més a la base de l’educació i que també cal agrair. Em refereixo a totes aquelles persones, vosaltres, els pares, que porten tota la vida dient-nos què estaria bé que féssim i ens han ensenyat tot el que saben per a que ara nosaltres siguem capaços de moure’ns per la vida. Aquelles persones que han sacrificat part de la seva vida per dedicar-se a millorar la nostra, cosa que em sembla el gest més generós possible i que segurament no seran suficients aquestes paraules per agrair-ho.

Però no ens enganyem, en aquesta història hi ha uns altres protagonistes. Un dia va dir l’Albert Salvadó que tots som fills de la nostra història, però m’he adonat, que en part, també soc fill de la vostra. Perquè si mireu al voltant vostre, veureu una cara amb la que compartiu una experiència, per petita que sigui. Li heu de donar les gràcies perquè tant ella com vosaltres heu aportat el vostre gra de sorra a fer del nostre grup un ambient càlid i agradable. I és que amb sentiments contradictoris d’alegria i tristesa culminem avui una etapa important per a donar pas a una nova etapa de camins bifurcats on cadascú es llaurarà per si sol el seu camí. Un camí ple d’incertesa i curiositat que afrontarem en un futur pròxim amb el record de tots vosaltres.

Per acabar, tot i que això no deixa de ser un discurs que serà oblidat d’aquí a una hora i que al final la gent arribarà a casa igual que ha sortit, m’agradaria que recordéssiu durant alguns anys que mai hem de dir-nos adéu, sinó que hem de donar-nos les gràcies; perquè avui som millors persones tots que el dia que ens vam conèixer.

Moltes gràcies.

DISCURS de MARC SABATÉ

M’he decidit a fer aquet discurs per agrair a tothom els sis anys que he passat en aquest institut. Per començar agrair als meus companys, que malgrat alguns han desaparegut de la meva vida, han aparescut de nous. Tots ells han estat importants per mi d’alguna manera. Alguns d’ells m’han ajudat a veure el món des d’uns altres ulls. Alguns a ser més fort i a adonar-me de que no tot es fàcil en aquesta vida. D’altres que simplement m’han ajudat a creure’m que tinc amics de veritat, i alguns que m’han fet veure que hi ha gent que no val la pena. Com ja he dit tots sense excepció són importants, però no és d’ells de qui m’agradaria parlar-vos.

DSC04263

A mi, sincerament, el que m’ha animat fer aquest discurs aquesta tarda, ha estat tot el suport que m’han anat donant els professors durant aquest últims anys. Un suport que ha fet que no em rendís i que seguís endavant malgrat les dificultats. Que m’ha ajudat a seguir esforçant-me dia rere dia sense importar el resultat. I, sobretot, un suport que ha aconseguit que una persona que amb prou feines aprovava un examen, acabés el curs orgullós del seu resultat. Potser algun professor dels presents pensa que ell no ha fet res per ajudar-me. No és cert. Tots sense excepció heu col·laborat. I no només els que sou aquí avui, molts dels que no hi son també han estat importants en la meva vida. Perquè, encara que potser no us adoneu, amb un simple “felicitats” o un “has millorat molt” m’alegreu, no el dia, sinó la setmana. Perquè nomes amb un “vinga, va, que tu pots” ja em doneu ànims per seguir endavant i no rendir-me. Per tot el que heu fet per mi i tots els anys que m’heu ensenyat a créixer, us dono les gràcies.

M’agradaria també mencionar a alguns professor en particular, que han sigut especialment importants per mi. Per començar a l’Albert Salvadó, que des de quart m’ha animat a no parar de estudiar, i m’ha fet veure que tinc molt mes potencial del que em pensava. També a la Mercè Torres, que ha sigut dels pocs professors que ha sabut valorar i apreciar el gran esforç que he fet aquests dos últims anys. I finalment a una persona que només m’ha donat classe aquest últim any però que m’ha demostrat que s’ha preocupat per els meus problemes i que m’ha sapigut ajudar moltíssim. Aquest professor es el Lluís Rei, i la veritat es que li estic molt agraït per tot el que ha fet per mi.

No em puc oblidar de la Judith, la meva parella, que des de fa mes de dos anys està al meu costat i sempre ha confiat en mi i en les meves possibilitats. Que sempre sap com animar-me en els moments difícils i com ajudar-me quan les coses no van com planejava. Ella m’ha fet madurar i ha aconseguit coses que ningú mes hagués pogut aconseguir. Des de que soc amb ella la meva vida ha anat a millor i sempre ho valoraré i ho apreciaré.

Ja per finalitzar agraïr el suport dels meus pares durant els últims anys. M’han ajudat en tot el que he necessitat i sempre que ho necessitat. Malgrat jo no sempre he sigut del tot bo amb ells han seguit donant-me ànims i recolzant-me en tot. Sempre han intentat fer tot el possible per que jo aprovés i mai s’han cansat de repetir-me que sóc molt més del que em penso. Crec que és una cosa que mai els hi he agraït suficient i que mai ho podré fer.

Gracies a totes aquestes persones he evolucionat com a persona. En aquests sis anys m’he convertit en una persona completament diferent en tots els aspectes, i , en gran part gràcies a vosaltres, estic molt orgullós de qui sóc i de com sóc.

Moltes Gràcies.

DSC04303

DISCURS de DANI MALLO

Com ja sabran tots els meus companys sóc una persona que aprofita qualsevol oportunitat per parlar. Per això quan algú va preguntar qui volia ser voluntari per parlar en aquest moment tant important jo vaig sortir voluntari sense dubtar. Els dubtes van arribar a l’hora de triar que volia dir. Només sabia una cosa i era el que no volia dir. No volia fer un discurs fals i tediós en el qual jo us afalagaria amb frases plenes de clixés a les quals vosaltres assistíreu amb educació però sense ser veritablement conscient del que us estic dient, habilitat que tots els estudiants hem desenvolupat amb perfecció. Jo volia fer un discurs en el qual fes la cosa més complicada que existeix, que és dir el que veritablement sento.
I amb aquest problema vaig passar-me uns dies pensants sense arribar a cap conclusió sobre què volia dir. La llum es va fer mentre assistia a la graduació d’una persona molt important per mi que encara que no es gradua avui amb nosaltres sí havia sigut estudiant de l’Alzina en el passat. Això ens demostra que els camins de l’Alzina son inescrutables, i en veritat la màgia de l’escola és en part aquesta, no tant els anys que passem al centre, sinó totes coses que ens enduem un cop que ens anem.

Jo li dec molt a aquest institut. Li dec molta gent estupenda davant dels quals és un honor parlar avui. Li dec també als seus professors l’ajuda que m’han donat, la que he sabut aprofitar i la que s’ha quedat en un intent, però sempre un intent benintencionat. Li dec el fet de que dintre d’aquestes parets he aprés el que es sentir-se part d’un grup. No puc dir que conec bé a tots els meus companys, de fet de la majoria només en se allò més superficial que mostren al món, com ells només saben el mateix de mi però el que sí que puc dir es que li dec a aquest institut haver-me aprés per primer cop el nom i el cognom de tots els meus companys de classe, saber cinc cèntims de tots d’ells, del que volen fer en el futur i saber que formo part d’una societat que encara que avui es dissoldrà m’ha assegurat que durant uns anys sempre he tingut persones a les que fer una broma entre classe i classe, passar àudios de filosofia o historia quan m’ho demanaven i donar i rebre suport de qualsevol tipus. Eren petits gestos entre companys, una barreja entre coneguts i amics, petits gestos que signifiquen molt. Es pot dir que en definitiva a aquest centre li dec una part important dels canvis que he fet durant aquest anys.

DSC04305

Quan vaig arribar aquí mai hauria pensat que pogués arribar a patir les represàlies d’un professor per violar el toc de queda, que adjectius com afectuós o altruista poguessin fer-se servir per definir-me. He canviat moltíssim, de fet crec que gairebé cap dels adjectius que em definien quan vaig arribar aquí segueixin tenint vigència i això m’agradava i a l’hora m’espantava.
M’agradava perquè honestament crec que he millorat. Haig de dir que jo em caic bé. Sóc una persona preocupada i de vegades angoixant, plena d’inseguretats, no sé obrir els ulls sota l’aigua i xiulo francament malament però em caic bé i això és més difícil del que sembla, ho sé perquè no sempre m’he caigut bé. Però a l’hora ni m’agrada, em feia por. Em feia por perquè no volia perdre totes les coses i sobretot persones que he anat conegut i introduint dintre de la meva vida durant aquest anys. A la ment venia la tornada d’una cançó de Los Celtas Cortos que deia: Ya no queda casi nadie de los de antes y los que hay han cambiado. I aquesta certesa perquè és una veritat constatable i constatada m’omplia de melangia. Vaig recordar l’hermosa frase de William Wordsworth que diu: “Aunque no pueda volver la hora del esplendor en la hierba de la gloria en las flores, no debemos afligirnos, pues encontraremos la fuerza en el recuerdo”, però jo no em conformava amb recordar. Cortázar va dir que arriba un punt en la vida en el que acabem tenint quatre ulls, dos que miren al futur i dos fixos en el passat. Jo vaig sentir la temptació de clavar els quatre ulls en el passat, d’intentar quedar-me encallat en una part de la meva vida que ha sigut feliç, complicada però feliç però això no és possible. No és possible ni desitjable perquè com va dir Machado 
Caminante, son tus huellas
el camino, y nada más;
caminante, no hay camino:
se hace camino al andar. Al andar se hace camino,
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.
Caminante, no hay camino,
sino estelas en la mar.
I jo, i com jo estic segur que tots vosaltres tinc un camí que vull forjar amb estels sobre el mar.

Durant els dies pròxims a la graduació molts dels meus amics van haver de patir-me en un estat que es podria definir  com trist, melancòlic. Volia seguir avançant però a l’hora volia que tot romangués igual. Com ja he dit sóc una persona que de vegades s’agafa allò que coneix i s’obsessiona amb perdre-ho. I un cop més els meus amics em van ajudar no només a calmar-me, sinó a veure que les meves pors eren infundades, que era jo amb les meves inseguretats qui els veia més lluny, no ells qui s’allunyaven. Em vaig adonar que som nosaltres qui triem que és passat i que ens segueix acompanyant. No podem mantenir tot el que ens ha acompanyat en aquesta etapa perquè llavors el pes no ens deixaria avançar però no fa falta que us acomiadeu de totes les persones que fins ara us han acompanyat, perquè si les relacions son fortes podem sobreviure als canvis, als canvis en el temps i en l’espai.

Ara és el moment de que tots nosaltres lluitem, amb els peus a terra però els ulls al firmament i a les estrelles, per allò que voleu. No deixeu que ningú us detingui perquè no podem viure la nostra vida a traves dels demés i hem arribat al moment on hem de triar el nostre Jo lluitaré pel meu futur, pel futur que vull, i se que quan ho aconsegueixi, quan hagi caminat el camí que ara comença no serè el mateix i que moltes de les persones que avui m’acompanyen ja no seran amb mi. Per la gran majoria amb la que perdre el contacte vull donar constància de la imperiosa necessitat de crear un grup de Whatsapp per concertar un bon àpat on tots podrem xafardejar qui s’ha quedat calb, qui s’ha casat amb qui, etc… Per la petita minoria que lluitaré per conservar per tot el que han fet per mi, moltes gràcies per ser-hi. Amb això us vull demanar a tots que lluiteu per el vostre futur, que sigueu ambiciosos i no us ancoreu al passat però també que si hi ha algú al qui no voleu perdre no deixeu que la relació s’esvaeixi. Potser ja no us véreu cada dia, setmana o mes però recordeu que començar una nova etapa no significa perdre tot el que ens ha acompanyat.

Ara sé que haig de veure aquesta nova etapa com una oportunitat en molts sentits, en molts camins. En el camí de les companyies per conèixer un munt de gent nova sense perdre la vella, en el camí de l’ambició personal per complir amb els meus objectius. I per últim però no menys important en el camí de l’autosuperació com a persona, creixent i polint els meus defectes.
A la novel·la La Casa de Troya el protagonista s’acomiada dels seus companys d’estudis dient que en aquella sala es troben futurs advocats, polítics, etc…i a l’hora dient que no hi ha raó per l’alegria en aquell dia perquè la seva època d’estudis s’acaba. Aquesta ha estat una etapa molt intensa de la meva vida i és evident que una part del meu cor sent tristor ara que s’acaba, és normal però també estic il·lusionat davant de la nova etapa que comença. No perdeu tot el que aquest anys us han donat però tampoc intenteu viure-hi perquè ja no som al batxillerat, les coses canvien i es renoven i és positiu. Algunes coses romandran al nostre costat i les restes seguiran vives al record. Avui falten exactament 21 dies per a la selectivitat, la proba en la que alguns de nosaltres intentarem forjar-nos una entrada a una bona universitat. És important que ens deixem la pell preparant-la però encara més important és que ara que el mon és nostre, que tenim el temps, la joventut, etc…ara hem de ser ambiciosos però seguint la nostra pròpia ambició. Vull que penseu en que és el que vosaltres voleu, el que veritablement voleu i lluiteu per aconseguir-ho sense que us preocupi res. Un gran escriptor Neil Gaiman, que va començar a escriure un cop acabada la educació obligatòria va dir que quan algú fa la seva feina buscant redit econòmic o admiració aliena té el perill de que, en no rebre’l, la seva vida es converteixi en un sense sentit, en canvi, si fas el que tu vols, allò que t’omple, seràs feliç sense importar la resta de coses. Lluiteu pels vostres somnis, una paraula que em oblidat per aprendre a parlar de sortida laboral, atur,…hi han coses que no hauríem d’aprendre mai. Aquest escriptor del que us he parlat va dir que ell va aconseguir fer allò impossible perquè no sabia que ho era, podem seguir la seva estratègia. L’ultima cita del meu discurs va per un altre gran escriptor, Oscar Wilde, que va dir que tots vivim a les clavegueres però alguns vivim al cel. Jo crec que tots som ocells que per por a perdre, a ser diferent o a fallar mai intentem volar però que quan ho fem, podem conquerir les estrelles.  Us desitjo a tots, als que us veure fer-ho i als que no, que compliu tots els objectius que us heu marcat a la vida i recordeu que els somiadors d’avui seran les persones felices del demà.

Gràcies.

DISCURS DE NIL TOMÁS

Bona tarda a tothom. Primer de tot, m’agradaria agrair-vos a tots que ens acompanyeu en un dia tan especial com és avui.

Avui, 25 de maig de 2016, és el nostre dia. I quan dic nostre, vull dir tant dels alumnes, com de tots els professors i professores, pares i mares, amics i amigues, familiars i tota aquella gent que ens ha aportat el seu petit granet de sorra. Avui és el dia en què, després de molt de temps, diem adéu al que ha estat la etapa més important per a nosaltres fins ara. L’etapa en què hem crescut i ens hem format en qui realment som ara.

He estat donant voltes infinites vegades sobre què és allò que ens uneix a tots nosaltres, i després de pensar-hi durant molt de temps, he vist que cadascú ha tingut un començament, però que sens dubte, la historia que ens uneix a tots aquí és la mateixa. Ens uneix una escola que tots hem compartit, en la qual hem crescut i ens hem format en qui som avui. Ens uniu vosaltres, professors, qui ens heu donat un cop de mà i ens heu animat a seguir endavant en tot moment, sense qui no hauríem arribat fins tant lluny, i sense qui no tindríem la motivació que tenim per no rendir-nos mai. Ens uneixen els milers d’hores de classe, on hem viscut tantes i tantes anècdotes. En general, ens uneixen tots els moments compartits a escola, tant els bons moments com alguns de no tant bons, i sobretot, ens uneixen els centenars d’històries compartides fora de l’escola.

M’agrada pensar que, tot i que avui sigui el dia en que marxem de l’Alzina, això realment no acabarà. Cada vegada que pensi en la meva infantesa, adolescència, o l’etapa en la que teòricament hem crescut i madurat, no podré evitar pensar en el meu pas per l’Alzina. Després de tot aquest temps, serà impossible oblidar res del que hem viscut, ja que la nostra experiència en aquesta escola han sigut, són, i seran, les arrels que mantindran de peu la nostra vida el dia de demà. Les arrels que ens han ensenyat a somiar, però sobretot, a lluitar per a fer aquests somnis realitat.

Després de tots aquests anys a l’escola, me’n vaig amb un record inoblidable, amb un grup d’amics als quals ara ja puc dir que son com la meva nova família. Marxo també amb un petit trosset de cadascun de vosaltres, un petit granet de sorra que m’ha ajudat a construir el meu castell i finalment, marxo amb ganes de seguir compartint moments amb tots vosaltres.

Abans d’acabar, m’agradaria agrair a tota aquella gent que ens han donat tant suport durant tot aquest temps. Primerament a tots professors, des dels de quan erem ben petits fins als d’aquest darrer any, gràcies per ajudar-nos sempre i per aguantar les infinites ximpleries a classe, que imagino que en algun cas no va ser gens fàcil… Després a tota la família que sempre ens heu fet costat, moltes gràcies per confiar en nosaltres, per educar-nos com ho heu fet i també, per aguantar tots aquells moments en els que ens hem posat insuportables. Finalment, moltes gràcies a tots els companys i companyes, els que us gradueu avui amb mi i aquells que ja vau marxar, per haver estat sempre donant el millor de vosaltres en els mals moments i, sobretot, per haver-me donat els millors moments que he pogut viure. Gràcies a tots vosaltres per donar-me tanta seguretat en mi mateix, i per deixar-me dir orgullós que si he arribat fins aquí, ha estat gràcies a vosaltres. Ara toca acomiadar-nos i desitjar-nos molta sort a tots per al que vindrà. En menys d’un mes arriba la Selectivitat, i ja, al setembre, cadascú de nosaltres haurà emprés el seu camí cap al que serà l’inici d’una nova etapa, la Universitat. Molta sort a tots, i moltes gràcies per deixar-me compartir tot això amb vosaltres.

Leave a Reply

Your email address will not be published.