máscara-tragedia-aluzina-alzina

Antígona és una obra de Sòfocles digna del nom de tragèdia i presenta uns eterns dilemes humans que mereixen una anàlisi. En primer lloc tenim l’oposició de la llei contra la moral, i la del seny contra els ideals. Les dues germanes, filles d’Èdip i Iocasta, difereixen en això: Ismene es guia pel cap i diu a Antígona que és una temeritat enterrar Polinices, el germà mort en la batalla fratricida, i que, al capdavall, és un gest simbòlic que només té validesa pels déus, no en el món terrenal de les lleis dels homes. Antígona, en canvi, es guia pel cor i defensa que enterrar el seu germà és el que s’ha de fer, el que està bé, el que el seu germà es mereix, i està decidida a fer-ho encara que no tingui cap utilitat pràctica i malgrat el càstig, només pel valor moral de l’acció. Per tant, apareix el dilema, la discussió entre el que és pràctic i el que és ètic, entre allò legal i allò moral.

Aquí val la pena fer un aclariment important: en l’Antiguitat, i també de fet en l’actualitat, els déus són més que éssers sobrenaturals amb poder sobre el destí; representen ideals, conceptes, valors. És per això que cada ciutat o indret venerava un déu per sobre dels altres, com passava amb Atena a Atenes, Haumea a Hawaii o Santa Eulàlia a Barcelona, per afinitat als valors que representava. Per tant, quan Antígona respon amb “la llei dels déus” contra “la llei dels homes”, el que vol dir és que posa per davant les lleis morals, l’ètica, per sobre de les normes establertes pels humans amb fins interessats.

Cosa que ens duu al segon dilema: llei contra moral. Creont, el nou rei de Tebes, s’ofèn en veure que Antígona no respecta la seva llei i, pràgmaticament, superposa aquesta a la divina (la moral), una filosofia completament contrària a la de la protagonista. Ella constata que el poder sovint corromp, i que les lleis humanes imposades pels que manen acostumen a satisfer un interès dels mateixos. Creont és exemple d’això: les seves ordres, com també li retreu el seu fill Hèmon, no són pel poble, són per ell mateix. La corrupció, doncs, tema d’actualitat, era ja un problema social a l’Atenes clàssica, fa dos mil·lenis i mig.

tragedia-aluzina-alzina

Hèmon il·lustra també alguns valors inherents a l’espècie humana. En primer lloc, la vigoria de la joventut (“Un cor tan jove, adolorit és terrible”, Corifeu, l. 769), i la rebel·lió dels fills contra els pares en l’adolescència. Hèmon li duu la contrària a Creont, fins i tot faltant-li el respecte, cosa que enfurisma el darrer. Però, com recorda també el Corifeu, són les accions i no l’edat el que determina la validesa de les idees d’algú. Creont s’oposa a això, l’indigna que un fill, més jove i amb menys experiència, (o una dona, recordem que era una societat i un temps masclista), li pugui donar lliçons. Tot i així, es fa palès en l’obra, una nova generació té uns ideals més evolucionats que l’anterior. Curiosament, la meva està resultant ser, en molts aspectes, una excepció històrica d’això.

Hèmon, canta el cor, sucumbeix a la follia de l’amor, donat que està compromès amb Antígona. Aquí discrepo. Tot i que aquest és també un tema molt humà que està bé que s’esmenti en la història, Hèmon està, sí, intentant salvar la seva enamorada potser simplificant en excés o deixant anar alguna fal·làcia desesperada, però sobretot responent al ja esmentat principi de que els fills acostumen a tenir idees més modernes que els pares tot i la incredulitat d’aquests últims. El contrast entre els dos personatges, degut a la diferència d’edat, em recorda al canvi que es produiria a Europa cinc segles després amb l’adopció, per part de gran part del continent, del cristianisme, que si bé ara és retrògrad era, en el seu temps, una idea moderna. Davant del govern ferri de Roma, pragmàtic i estricte, que s’atenia a qüestions pràctiques i objectives, els cristians pioners eren un avenç de la societat perquè exaltaven la compassió, reconeixien els sentiments humans i no jutjaven sense contemplar les circumstàncies, els valors morals. Tot això, amb el temps, ja s’encarregarien de podrir-ho entre Església i Inquisició.

Finalment parlaré d’una escena plena de psicologia. Ismene, terrenal, no vol participar en el pla d’Antígona d’enterrar el seu germà. Quan aquesta és enxampada, ho reconeix sense por, orgullosa de la seva acció. Llavors Ismene, davant de la condemna a mort de la seva germana, es declara còmplice i demana ser executada amb ella, perquè és l’única família que li queda i el que més estima, i Antígona s’hi nega dient-li que no li deixarà dur l’orgull d’una cosa que no ha fet. Analitzem això:

Ja hem parlat de l’enfrontament seny-moral, que explica el primer sentiment de rebuig d’Ismene i l’orgull que repesenta per Antígona el que ha fet, així com que vulgui respondre dels seus actes, i només ella, ningú més (i això en dos sentits: “ningú més ha de pagar pel que he fet jo sola” i “ningú més es penjarà medalles pel que he fet jo sola”). La novetat és la reacció d’Ismene. El que la duu a declarar-se còmplice és, d’una banda, la fidelitat a la seva germana. No la vol deixar pagar sola, s’afegeix a la condemna per generar un suport moral subconscient. D’una altra banda, la desesperació de que la seva germana és tot el que li queda. Els seus pares són morts fa anys i els seus germans acaben de morir: si maten Antígona no li queda ningú i la vida, pensa, no té sentit.

En resum, Antígona és una obra mestra que treu a la superfície dilemes morals de la humanitat que mai es resoldran però sobre els quals cal reflexionar. Enfronta llei i moral, conservadorisme i progressisme, pragmatisme i compassió. Parla de l’efervescència i la rebel·lia juvenils, de la follia d’amor, de la fidelitat als éssers estimats. I té un final tràgic, cruel, evitable i brutalment fatalista. Es guanya el nom de clàssic.

Guillem Llort Solé 1r Batxillerat

Leave a Reply

Your email address will not be published.