Entrades

FEMINISMES I COEDUCACIÓ

Programa d’Educació en Valors
Xerrada-taller
FEMINISMES I COEDUCACIÓ
13 de març de 2019, de 18 a 20 h

Escola Can Fabra · Sant Adrià, 20 · Barcelona

Els feminismes, com a moviments socials o corrents teòrics han estat fonamentals per assolir la igualtat de gènere. En l’àmbit educatiu i pedagògic els feminismes s’han expressat en la pedagogia coeducativa.

Aquesta proporciona tant a l’alumnat, com al professorat i a tota la comunitat educativa, estratègies que poden modificar les relacions de poder, d’abús i de limitacions estereotipades per a cada gènere.

En aquesta xerrada, l’objectiu és prendre consciència del pes que tenen les nostres creences i les pràctiques quotidianes en els rols de gènere. Una bona acció coeducadora tant a nivell de centre, com d’aula i entorn és fonamental per prevenir la violència masclista i LGTBIfòbica, per reduir conductes de risc i per facilitar la detecció prematura de relacions abusives.

 

PROGRAMA
18.00 h Benvinguda.

18.30 h Xerrada-taller “Feminismes i coeducació”, a càrrec de Cristina Sánchez Miret, doctora en sociologia i professora titular de la Universitat de Girona, i especialitzada en la investigació sobre la desigualtat social relacionada amb el gènere, l’edat i la classe social, i d’ Aida Rivas i Alba González, membre de la cooperativa Coeducacció, entitat que treballa per a la transformació educativa des d’una perspectiva de gènere.

20 h Cloenda.

 

Es prega confirmació d’assistència per garantir l’aforament a l’adreça electrònica imeb@bcn.cat

 

Cal alliberar els nens de la masculinitat tòxica

Els experts reclamen treballar més amb els nois per alliberar-los dels estereotips i donar-los nous referents

El comediant noruec Ørjan Burøe va penjar fa unes setmanes un vídeo a les xarxes socials en què ballava amb el seu fill Dexter, de 4 anys, la famosa cançó Let it go del film Frozen. Ho feien disfressats tots dos com la princesa de la pel·lícula, amb espectaculars vestits blaus amb transparències i corona, donant voltes i cantant. El vídeo es fa fer viral en poques hores i va rebre aplaudiments d’arreu del món. Burøe va explicar que l’havia fet perquè el seu fill adora l’Elsa, el personatge del film, i vol que creixi en un món lliure de prejudicis on els nens es puguin vestir de princeses.

I és que Burøe, com molts pares, sap que els nens pateixen crítiques, comentaris burletes i fins i tot insults si surten dels referents que es consideren tradicionalment masculins. Una realitat que no ha canviat gaire els últims anys.

“Ara mateix la nostra assignatura pendent són els nens, en masculí”. Ho diu Marina Subirats, sociòloga, fent referència a la necessitat de començar a fer canvis importants en l’educació dels nens -en masculí- per alliberar-los dels estereotips masclistes “que els castiguen a ells també”. Subirats diu que avui en dia, en ple segle XXI, seguim transmetent als nens “uns models de gènere molt tradicionals. Són els models vinculats a ser fort, valent, no plorar, ser actiu, imposar-se… Uns valors que tenen unes conseqüències molt negatives per a ells, perquè si no aconsegueixen encaixar en aquestes categories se senten molt frustrats i infeliços i el grup els margina”. L’antropòleg Ritxar Bacete, autor del llibre Nuevos hombres buenos (Península), que acaba de publicar El poder dels nois (Destino), hi està d’acord. Ell apunta que en els últims anys s’ha fet molta feina en el terreny educatiu per empoderar les nenes. “Ara elles tenen cada cop identitats més poderoses, estan ocupant espais que fins ara només havien ocupat els nens, reivindiquen els seus drets… Però i els nens? Hem oblidat que els estereotips de gènere també afecten, limiten i perjudiquen els nens, i ara hem de dedicar esforços a treballar amb la mateixa energia per alliberar-los a ells d’aquests estereotips”, explica. Per demostrar que els nens segueixen sotmesos a la tirania dels estereotips, posa un exemple molt quotidià: “Una nena avui en dia pot anar vestida a l’escola com vulgui, del color que vulgui, amb els dibuixos que vulgui al jersei, però un nen també? Què passa quan un nen va vestit de rosa, o porta un jersei de cors?” La resposta la saben molt bé tots els que tenen fills petits, com Bacete mateix. “El nen que vagi vestit de rosa rebrà una resposta tremenda i agressiva del grup de nois de la seva edat”. Per a aquest antropòleg aquest exemple és una demostració que els nens “tenen prohibits colors, formes, esports i sentiments que tradicionalment han estat vinculats a les nenes, i això encara està molt arrelat a la societat”.

Marina Subirats creu que aquests estereotips tan presents encara fan que als nens se’ls neguin capacitats “com la d’emocionar-se i entendre les emocions, que són fonamentals per a la vida. Els nens no entenen les seves emocions ni les dels altres perquè els hi hem tallat la capacitat d’estar atents al que els hi passa, a ajudar, a compadir-se, a empatitzar. Només coneixen les emocions tradicionalment masculines: les de baralla, les de guerra, les de força, però no saben res de tendresa, d’empatia, d’afecte… I creixen així”. Bacete posa un nom a l’estereotip de gènere que pesa sobre els nens des de ben petits: es tracta de la masculinitat tòxica, que, diu, “ens indueix a desconnectar de les nostres emocions”. Per això reclama “nous referents masculins, homes que siguin sensibles, que lluitin contra les desigualtats i que no segueixin els cànons hegemònics del que és tradicionalment masculí perquè els nens tinguin altres figures en qui emmirallar-se”. “Hem de dur a terme una intervenció activa perquè els nens i els nois puguin ser el que vulguin, ja sigui encaixar en un model tradicional masculí o sortir-ne i optar per un altre model, sense que passi res”. I Marina Subirats va més enllà: “Ara que les nenes estan conquerint els espais que tradicionalment eren masculins, des del futbol fins a la ciència, cal que els nens entrin en els espais tradicionalment considerats femenins, com són les emocions o les cures”.

Potenciar altres masculinitats

La pedagoga i educadora Sílvia Valle alerta que la pressió d’aquesta masculinitat tòxica sobre els nens “acaba petant”, sobretot quan es van fent més grans. Per tant, té clar que la solució passa “per ensenyar-los que hi ha moltes masculinitats, trencar amb l’hegemònica i potenciar les altres”, i això, segons aquesta experta, tindrà una derivada molt important en l’adolescència. “Si trenquem això aconseguirem acabar amb el desig de les noies pel noi dolent, rebel, passota”. D’aquesta manera, diu Valle, “potenciant altres masculinitats s’ajudaria a trencar amb relacions tòxiques i de dominació” que ella veu en adolescents en els molts tallers que imparteix a nois i noies.

Ella explica que avui en dia “encara es premia aquesta masculinitat tòxica que pot arribar a ser violenta. Els nois que tenen aquests trets normalment es converteixen en els líders i els més admirats, les noies els volen de parella i la resta de nois volen ser com ells, i per aconseguir-ho molts cops adopten actituds tòxiques amb les noies”. Per això, diu, el seu primer objecte de treball amb joves adolescents és aquesta masculinitat mal entesa. “A aquestes edats encara es pot fer molta feina, poden canviar, però cal que hi hagi referents d’altres masculinitats, cal que hi hagi homes que representin valors positius per a aquests nois, diferents dels que ofereixen la publicitat, el cinema o les sèries. Homes que no tinguin por de mostrar els seus sentiments, que tractin bé les dones, que siguin empàtics…”.

Més problemes a l’adolescència

Alba Alfageme, psicòloga especialitzada en violències masclistes, denuncia que “actualment hi ha un buit molt important en l’educació dels nens (en masculí). No s’està fent feina per ajudar-los a sortir d’aquesta masculinitat normativa que els castiga des de la primera infància”. Per això ella reclama que es comenci a introduir l’educació afectivo-sexual des de P3 i que “s’ensenyi als infants que no hi ha emocions de nens i de nenes, a desconstruir elements i estereotips per ajudar a desmitificar, i que s’ofereixi als nens altres referents que siguin atractius socialment però que signifiquin una masculinitat diferent”. Ella alerta que si tot això no es fa els problemes es magnifiquen en l’adolescència, “que és el moment en què els nanos volen integrar-se al grup i el grup castiga molt les masculinitats diferents”. I aquí poden néixer situacions d’abús o violència. Avui en dia, a Catalunya, recorda Alfageme, més d’un 55% de denúncies de violència de gènere són de menors de 30 anys. Ella no creu que hi hagi un augment de casos sinó un augment de denúncies perquè “les noies joves s’atreveixen a denunciar abans perquè en tenen més consciència”, assegura.

Així, explica que “els models que s’estan repetint de violència masclista són molt transversals i es deuen a diversos elements: en primer lloc, a la falta d’educació afectivo-sexual, que no els dona un criteri per saber el que és normal i el que no”. I en segon lloc, apunta aquesta experta, “al consum de pornografia que comença cada cop abans, al voltant dels 11 anys, que és un porno masclista i violent”. Alfageme diu que això fa que els nens naturalitzin moltes situacions de violència envers les dones que veuen a la pantalla i construeixin un imaginari a partir de situacions que són delictives. Per tot plegat, aquesta experta deixa ben clar que “tenim un problema” i que “ens hem de posar les piles per solucionar-lo”. I això passa, indubtablement, per començar a lluitar contra els estereotips que limiten els nens. En masculí.

Iniciatives a les escoles

Cada cop són més les escoles catalanes que s’estan dotant de comissions de gènere. Aquest òrgan participatiu, format per pares, mares i en alguns casos professors, pretén fomentar la coeducació i la igualtat i incorporar la perspectiva de gènere a tots els àmbits i projectes de l’escola. És una mostra més de la sensibilització de la societat sobre la igualtat. A Barcelona, a més, el Consorci d’Educació ha posat en marxa el projecte Escoles per la Igualtat i la Diversitat, en què actualment participen 20 centres. L’objectiu del programa és “treballar la diversitat afectiva i sexual, erradicar les violències de gènere i ensenyar a les criatures actituds i comportaments que facin efectius els valors d’igualtat”. Ho explica Dolors Vique, referent d’igualtat i coeducació del programa Escoles per la Igualtat i la Diversitat, que detalla que el projecte es concreta en un programa de 3 anys en què tot el claustre està compromès.

D’altra banda, diverses escoles estan treballant també per canviar les dinàmiques al pati, perquè molts experts apunten que en la majoria dels casos els nois ocupen la part central, on es juga a futbol, mentre que les nenes i els nens a qui no agrada el futbol queden arraconats a la perifèria. Per trencar amb això s’estan duent a terme iniciatives per dinamitzar els patis de manera més igualitària.

Karina Fulladosa

Fulladosa va arribar de l’Uruguai per fer un màster i ha acabat doctorada en psicologia social. Ara és una “alliberada sense sou” de Sindillar, un sindicat independent de treballadores de la llar i la cura de persones que lluita per visibilitzar la seva feina i per millorar les seves condicions. “No ens diem treballadores domèstiques perquè creiem que té un component de servilisme”, matisa. La precarietat és molt alta entre les treballadores, amb excés de càrrega, pagues extres sense cobrar o dificultats de conciliació. “Hi ha una lluita que no és només de classe ni de gènere, sinó també de racisme institucional”, diu.

Lolita Chávez

Aquesta activista guatemalenca ha plantat cara a les multinacionals que es fan riques fent negoci amb els recursos naturals, i contra el masclisme d’una societat que tradicionalment ha deixat les dones tancades a casa. Ni les amenaces de mort ni els atemptats que l’han obligat a exiliar-se al País Basc la fan desistir de l’intent d’aturar la tala indiscriminada d’arbres del seu departament d’El Quiché. Com a líder quitxé, una branca dels maies, vol sumar els esforços d’un centenar de comunitats indígenes que pateixen l’extracció dels boscos en nom d’un progrés que les deixa sense recursos per subsistir.

Emma Gonzalez

L’Emma Gonzalez va estar amagada dues hores al seu institut, a Parkland, Florida, el 14 de febrer del 2018, quan un exalumne va irrompre amb un fusell i va matar 17 persones. Ella ha liderat de manera espontània la rebel·lió dels joves nord-americans contra l’accés quasi il·limitat a les armes als EUA. Allà va néixer el moviment Never Again, que avui suma milers de joves i que fa uns dies va aconseguir que la Cambra de Representants dels EUA -ara en mans dels demòcrates- aprovés una reforma legislativa per obligar a revisar els antecedents de tothom qui compra una arma.

Sonita Alizadeh

Sonita Alizadeh tenia 10 anys quan li van dir que la casarien. Va aconseguir salvar-se d’aquell destí perquè amb la família van haver de marxar de l’Afganistan i es van instal·lar a l’Iran. Allà la Sonita va descobrir el raper iranià Yaz i el nord-americà Emimem i, inspirada per la música, va començar a escriure les seves cançons. El 2014, i gràcies a la directora de cinema Rokhsareh Ghaemmaghami, van gravarBrides for sale, un videoclip contra els matrimonis forçosos que va ser un èxit mundial. Gràcies a això, va obtenir una beca per als EUA, on viu i segueix fent cançons.

Font: https://www.ara.cat/societat/alliberar-nens-masculinitat-toxica_0_2190380961.html

Cómo podemos detectar que nuestra hija adolescente sufre violencia de género

Fuente: https://saposyprincesas.elmundo.es/bienestar/psicologia-infantil/detectar-violencia-genero-adolescentes/?utm_source=newsletter&utm_medium=push

 

Cómo podemos detectar que nuestra hija adolescente sufre violencia de género

Una de cada tres adolescentes sufre violencia de género. Una situación que los adultos no comprendemos ya que pensábamos que con la educación recibida los adolescentes lograrían evitarlo. ¿Qué podemos hacer para evitar que nuestra hija adolescente lo sufra? ¿Y para asegurarnos de que nuestro hijo nunca hará daño a una mujer? La violencia de género en adolescentes es una realidad que los padres tenemos que detectar.

Aumento de casos en menores

Los casos de denuncias por malos tratos, abusos y agresiones sexuales entre menores de edad han aumentado hasta un 25%, según los últimos datos de la Fiscalía General del Estado. Incluso aparecen casos entre niños y niñas de menos de 14 años. Estos sucesos han aumentado entre los menores en un solo año de 433 a 543 (25% más), los de agresiones y abusos sexuales, de 1081 a 1271 (17%), según los últimos datos de esta fuente, correspondientes a 2016.

La violencia de género en adolescentes puede durar varios años porque a veces las víctimas tardan en darse cuenta de su situación. Salir de este tipo de relaciones tóxicas y traumáticas es complicado por la dependencia emocional que sufre la víctima. “Las adolescentes llaman, generalmente, cuando tienen problemas sentimentales con su pareja o, incluso, por problemas que tienen con sus padres a causa de sus relaciones, y no saben a quién recurrir”, explican desde ANAR, que pone a disposición un teléfono de ayuda en el que han atendido un total de las 453 llamadas de adolescentes que denuncian.

Factores que explican la violencia de género en adolescentes

Los profesionales están apuntando como explicación a que muchos adolescentes siguen aceptando el modelo patriarcal tradicional. En sus casas mandan sus padres y por lo tanto ellos sienten que deben controlar a su pareja. Este modelo no se ha superado en muchas familias y cuando estos chicos intentan siempre dominar a sus parejas. Los móviles y las redes sociales se han convertido en una de sus armas para ejercer esa presión constante.

Esta educación machista predispone a las mujeres a sufrirla porque les impide identificar las señales del maltrato. Hay que cambiar esa imagen de chico atractivo y malote que no les deja identificar la situación por la que están pasando.

Lo curioso es que nuestros jóvenes distinguen que esa conducta no está bien. En una encuesta realizada en 2017 a más de 1.400 jóvenes de entre 12 y 17 años en distintas Comunidades Autónomas por la ONG Mujeres en Igualdad, más de un 90% supo reconocer los casos de violencia de género presentados. Ocho de cada diez chicas encuestadas aseguraban no haberla sufrido nunca, pero de ellas un 20% al mismo tiempo admitía haber sido víctima de alguna conducta machista.

Violencia de género en adolescentesCómo podemos detectar la violencia de género en adolescentes

Para los especialistas es fundamental que las familias apoyen a las víctimas y no las dejen solas. Pero en la mayoría de los casos las adolescentes no cuentan que están pasando por esta situación en casa. Por ello, tenemos que intentar detectar las señales que nos pueden indicar que está pasando por esta situación.

“Los comportamientos con los que la pareja de vuestra hija la va dominando no suelen ser comportamientos agresivos (más evidentes y detectables) sino comportamientos que favorecen la desigualdad, el dominio y el abuso. Estos comportamientos son más difíciles de detectar: estrategias de aislamiento, de imponer sus ideas, de controlarla, coacciones o chantajes emocionales”, explican en esta Guía para madres y padres de adolescentes que sufren violencia de género.

Señales para saber si nuestra hija sufre violencia de género

En esta misma guía citan algunas de las señales que nos pueden hacer saltar la alarma sobre la violencia de género en adolescentes.

  • Se aleja de sus antiguas amistades. Deja de ver a sus amigos de siempre y empieza a salir con otra gente.
  • Conversa poco de sus problemas emocionales. 
  • Duda de sus propios sentimientos y de su juicio. Cree valer poco o nada. Se siente mal respecto a sí misma, se infravalora.
  • Se siente agradecida (de forma poco natural) cuando su novio es respetuoso. Aunque no esté de acuerdo, acepta las decisiones de su pareja. Pierde la voluntad.
  • Ignora sus propias necesidades a favor de las de su pareja. Incluso sacrifica su propia independencia por el deseo de recibir amor.
  • No sabe si desea finalizar la relación o continuar con ella. 
  • Baja su rendimiento escolar o laboral. Le cuesta trabajo concentrarse en sus actividades (antes no le sucedía). Se muestra muy distraída.
  • Tiene problemas de salud. Se altera su apetito (come más o está inapetente). Su ritmo de sueño se modifica (duerme muy poco o demasiado).
  • Tiene miedo de que su pareja se enfade. Está continuamente en contacto con él a través de móvil o redes sociales, lo que le impide concentrarse en lo que esté haciendo en ese momento ya sea tareas escolares, ver una película, hacer alguna tarea doméstica o mantener una conversación.
  • No acepta comentarios u opiniones acerca de su pareja o de su “nuevo estilo de vida”.  Se muestra irascible con sus maestros, compañeros de clase o amigas y amigos.
  • Se muestra irascible con la familia. Reacciona de malas formas por cosas sin importancia. Plantea problemas para ir de vacaciones o pasar fines de semana fuera si él no la acompaña.