Entrades

I quan tornin a classe, què?

En aquest retorn caldria considerar mesures excepcionals, com ara les promocions automàtiques de curs, l’aprovat general en la universitat –no seria la primera vegada que passa– o la supressió de les proves de selectivitat, donant per bona la nota mitjana del batxillerat.

1. Escola a casa

Recordo –d’això fa ja un parell de dècades– que vaig tenir ocasió de fer un parell de reportatges a fons sobre aquesta modalitat educativa, molt minoritària al nostre país, però bastant estesa en altres llocs com els Estats Units. La visita va suscitar enormes debats sobre la legalitat d’aquesta iniciativa: sobre si es garanteix el dret a l’educació (no a l’escolarització, per descomptat). Un altre interrogant que es plantejava en el reportatge era fins a quin punt aquests nens i nenes compensaven aquest tancament solitari amb altres formes de socialització en el temps extraescolar i d’oci.

Però no és això el que avui em ve a la memòria sinó qui eren aquests educadors i com organitzaven el procés d’ensenyament. La tipologia d’aquestes i altres famílies responia a un perfil molt definit: persones de classe mitjana, amb estudis i un considerable nivell cultural, que ja llavors exercien el teletreball o es dedicaven a tasques relacionades amb l’àmbit artístic i artesanal. Vaja, que la parella podia combinar perfectament el seu treball amb l’acompanyament educatiu intensiu, A més, disposaven d’amplis i amables espais tant interiors com exteriors. Em va sorprendre l’ambient relaxat, com aquests nens podien treballar amb autonomia, la quantitat de recursos de què disposaven i com es movien per diferents espais: ara prenien un llibre de la biblioteca i es posaven a llegir, en un altre moment comentaven un documental sobre la naturalesa o feien ciència a la cuina o observaven les temperatures i els canvis del temps, i fins i tot col·laboraven en algun treball artesanal del pare o de la mare.

¿Seria possible aquesta educació en llars de tot just quaranta o cinquanta metres quadrats, on a penes penetren els raigs de llum i sense cap espai exterior, i on de vegades conviuen tres generacions o en el qual nens o adolescents estan a càrrec d’un sol membre familiar? En habitatges sense connectivitat ni amb un sol llibre. I amb mares i pares sense tot just estudis, que durant el curs les passen de tots colors per ajudar als seus fills en els deures i tasques escolars, sense capacitat ni recursos, amb dificultats insalvables per exercir el teletreball, quan disposen d’aquesta possibilitat, o que són acomiadats temporalment amb l’ansietat i incertesa que els tornin a contractar quan acabi aquesta pandèmia.

Penso aquests dies en aquesta àmplia diversitat de famílies: en com les que pertanyen a les classes mitjanes –on pesa tant o més el nivell cultural que la posició econòmica– es reinventen creativament amb aquesta extraordinària pluja d’ofertes culturals i escolars tecnològiques virtuals –moltes de gran qualitat– a les quals ja estan acostumats, encara que ara es disparin exponencialment i amb caràcter gratuït. I penso en les famílies treballadores, sobretot en les que pateixen o freguen la pobresa i l’exclusió social, per als quals el coronavirus no fa sinó visibilitzar i intensificar encara més les seves habituals situacions de sofriment, vulnerabilitat i desigualtat: aquesta depèn amb freqüència del codi postal. Sí, la desigualtat va per barris i s’eixampla en èpoques de crisis, epidèmies i altres desgràcies col·lectives. Plou sobre mullat.

2. Un retorn a les aules lent i diferent

Alguns estudis mostren que la bretxa en el rendiment educatiu creix durant les vacances d’estiu, pel fet que les nenes i nens de classe mitjana i alta participen en activitats culturals i lúdiques més estimulants que la infància de la pobresa, amb la pertinent intervenció, acompanyament i ajuda familiar. Molt probablement també això succeirà quan l’alumnat torni als seus centres.

Quan i com serà aquest retorn? La meva ignorància i la imprevisibilitat no m’autoritza a dir res sobre aquest tema. Però sí que penso que és recomanable rebaixar la pressió sobre el que convé recuperar per compensar el temps perdut i sobre les avaluacions. A les criatures i joves, i a les seves mares i pares, se’ls han demanat molts sacrificis, amb bastant sofriment i amb mesures excepcionals. També en aquest retorn caldria considerar mesures excepcionals, com ara les promocions automàtiques de curs, l’aprovat general en la universitat –no seria la primera vegada que passa– o la supressió de les proves de selectivitat, donant per bona la nota mitjana del batxillerat. La llista de propostes és llarga i es presta a tota mena d’adaptacions i interpretacions. En qualsevol cas, no és el moment de tornar a les rutines convencionals en situacions normals, perquè la normalitat s’ha trencat pels quatre costats.

Què entenc que és prioritari? Atendre amb la màxima tendresa i eficiència tres de les funcions que, històricament i en l’actualitat, compleixen les millors escoles renovadores per atendre l’alumnat després d’esdeveniments especialment dolorosos: la cura, la conversa i la solidaritat. El primer és l’acolliment de l’alumnat, un acte de celebració acompanyada d’abraçades i d’aproximacions massa temps reprimides, mitjançant un “Com us trobeu?” col·lectiu, i un “Com estàs” individual, perquè les vivències han estat diferents. I, després de l’acolliment, la conversa, en cercle, oberta, lliure i espontània, amb molta escolta, respectant els silencis. Dins de l’aula, i si pot ser al pati o fent una passejada o en ple bosc, tan millor. És el moment d’expressar i compartir pors, angoixes, estats d’ànim, tensions, incerteses, els seus moments feliços i els més durs. I un munt d’experiències viscudes. Que cada persona expliqui el seu temps subjectivat. El moment de generar empatia i estrènyer vincles.

I, és clar, és el moment de les preguntes, d’interrogar-se, sempre en funció de cada etapa educativa, què ha passat, per què ha passat, si les mesures que s’han pres eren les més adequades, quines conseqüències ha tingut, com han actuat tant les administracions com la ciutadania, quines són les necessitats bàsiques i quins les prescindibles respecte al consum, com s’han gestionat els conflictes, quins hem après en tots els sentits, i quins horitzons de futur s’obren. Especialment interessant, més enllà de les estadístiques del dolor, és visualitzar les iniciatives solidàries i d’ajuda mútua que han sorgit durant aquests dies, posant el focus en aquelles novetats que es puguin promoure com a col·lectivitat, en les quals l’alumnat pot participar, activant la col·laboració i ajuda mútua.

Els nous hàbits obligats del confinament han creat noves formes de vida, amb quotidianitats familiars més pròximes, saludables, alentides i humanitzades –no sempre, perquè ja he dit que les situacions són variades i algunes potser s’han convertit en un infern–, amb una disminució extrema de la contaminació.

Hi ha dos llibres que, arran del confinament, he rellegit parcialment, perquè em semblen extraordinàriament oportuns, ara més que mai: Elogio de la lentitud, de Carl Honoré, i Elogi de l’educació lenta, de Joan Domènech. Dues obres belles i complementàries que posen el focus en la tensió entre el cronos –l’obsessió per la celeritat, el mesurament i la urgència– i el kairós, un altre model de vida que aposta per la pausa, la reflexió i la vivència intensa del present, que tracta de resistir a la pressió que exerceix ja des de la primera infància el consum veloç i precoç d’una oferta sobrecarregada d’estímuls, continguts, oportunitats i béns de tota mena. És el moviment slow que aconsegueix alliberar el temps segrestat i que ens recorda, per exemple, que en educació, menys és més, que cal retornar temps a la infància o que hem de repensar el temps de les relacions entre les persones adultes i la infància i adolescència.

3. Reforçar l’Estat del Benestar, les xarxes de solidaritat i la cohesió del professorat

Em ve també a la memòria l’esplèndid documental de Ken Loach El espíritu el 45, que explica com a Gran Bretanya, després de l’emergència generada al final de la II Guerra Mundial, el partit laborista va posar tota la seva obstinació per sortir de la pobresa i il·luminar una societat més justa i fraternal. Va ser el naixement de l’Estat del Benestar, amb la nacionalització d’alguns serveis públics bàsics. Altres països europeus, sobretot els nòrdics, sota l’estela de la socialdemocràcia, van seguir per aquesta senda. Eren anys en què el capitalisme keynesià de rostre humà prioritzava l’acció de l’Estat i esmorteïa les envestides del mercat. En la dècada dels vuitanta aquest sistema comença a esquerdar-se, de manera més brusca o alentit, amb la irrupció del neoliberalisme que campa a plaer amb una consigna inequívoca: més mercat i menys Estat.

A Espanya, on tot arriba tard i amb menys energia, també gaudim de les mels de l’Estat del Benestar amb una sanitat pública més que digna, però tot es va ensorrar amb la cadena de privatitzacions que van començar a imposar-se en algunes comunitats autònomes a manera experimental i que van anar esquitxant el conjunt de l’Estat, amb processos de privatització incontrolats i vergonyants en sanitat, educació i serveis socials. L’estocada final la van donar les retallades en aquests àmbits, que encara no s’han revertit. Per això, la sanitat no pot atendre tants malalts i ja abans del coronavirus les llistes d’espera s’eternitzaven, per no parlar d’una salut mental col·lapsada: ho va estar després de la crisi i de ben segur que tornarà a estar-ho després de la pandèmia. Per això molts serveis socials autonòmics i municipals, mancats de personal, estan saturats. I per això creixen en l’educació els processos de segregació i exclusió social, sense recursos per atendre la tan esbombada atenció a la diversitat i l’educació inclusiva, i amb un ensenyament universitari encarit que posa en serioses dificultats als estudiants més precaris per prosseguir els seus estudis. Fa ja temps que la mobilitat i l’ascensor social s’han detingut.

No estem ni sortim d’una guerra com en el cas de Gran Bretanya, però si d’una situació d’emergència on aquesta pandèmia ens ha mostrat la fragilitat de l’actual sistema capitalista. Si, és clar, s’arbitraran mesures de xoc social, més o menys adequades i de menor o major magnitud, però pot ser que aquestes mesures conjunturals siguin, a la llarga, del tot insuficients. Perquè són les estructures de l’Estat que cal remoure, amb un creixent protagonisme i major intervenció sobre el sector privat –incloses algunes nacionalitzacions– perquè la bretxa de la desigualtat no augmenti, per no consolidar aquesta nova classe social del treballador en precari i, en definitiva, per poder atendre amb recursos i solidesa, els drets socials de tota la ciutadania, en temps excepcionals o no. Perquè el COVID-19 pot ser només l’espurna d’una crisi econòmica estructural llargament anunciada.

Però a la necessària sobirania democràtica de l’Estat cal afegir-hi la no menys imprescindible fortalesa de la societat civil i dels moviments socials a través de les xarxes de fraternitat i solidaritat. Ja existeixen a moltes ciutats, barris i pobles. Lluiten per l’emancipació de la dona, contra el canvi climàtic, per enriquir el capital cultural de tota la població, per atendre els col·lectius més vulnerables, per obrir nous espais de participació i empoderament social i per millorar les condicions de vida de cada persona i del seu entorn quotidià. Durant aquests dies se succeeixen noves mostres de solidaritat, homenatjant el personal sanitari des dels balcons, convertits en l’espai més emblemàtic de comunicació, festa, música i resistència; creant xarxes de suport a les persones més aïllades i necessitades; activant la creativitat per confeccionar màscares o emprendre múltiples iniciatives, amb petits detalls com el d’algunes floristeries que, per evitar que les flors marceixin, fan rams de flors i els deixen a l’entrada de les cases. Els petits detalls també són poderosos. Seria bo que aquest pòsit solidari transcendís després de la pandèmia i generés noves xarxes de solidaritat estables o alimentés les ja existents.

I què dir de l’educació? Quines lliçons estem aprenent aquests dies? Com viurà el professorat el coronavirus i la postpandemia? Pot ser que també la situació els ajudi a estrènyer les seves relacions, a cuidar-se i a cohesionar-se com a col·lectiu. Una cohesió necessària per afrontar nous i vells reptes, com el de garantir el dret a l’educació –no el de la mera escolarització– a tota la població, comprometent tant els poders públics com als diversos agents educatius i socials perquè les activitats extraescolars, l’accés al món de la cultura i de l’oci més creatiu i humanitzat estigui a l’abast de totes les infàncies i adolescències. Perquè en situacions quotidianes habituals i excepcionals tots i totes puguin gaudir de les mateixes oportunitats.

Un desig final: que l’arbre del coronavirus, d’arrels profundes i branques que s’estenen fins a l’infinit, no ens impedeixi veure el bosc on habiten tants éssers humans ignorats, discriminats i sotmesos a tota mena de privacions: immigrants i refugiats, dones amenaçades i maltractades, el creixent precariat, les persones majors desateses en les seves llars, la infància exclosa de la pobresa o la joventut sense futur.

Font: https://diarieducacio.cat/i-quan-tornin-a-classe-que/

“El primer serà carregar-se d’ànims; i si no s’acaba el temari, no passa res”

Quan acabi el confinament s’hauria de fer un homenatge a tots els col•lectius professionals que s’estan posant en risc per la resta de la societat, diu David Bueno, però mentrestant ens hem de cuidar mantenint una rutina que sigui il·lusionant, per sortir el menys tocats possible d’aquesta experiència.

Els mitjans de la Fundació Periodisme Plural (Diari de l’Educació, Diario de la Educación, Catalunya Plural, Diari de la Sanitat, Diari del Treball, Revista XQ) encetem un seguit d’entrevistes amb personalitats de perfil molt divers que ens poden ajudar a entendre on som ara mateix però sobretot a pensar en l’endemà del coronavirus. Comencem amb David Bueno, doctor en Biologia, professor de genètica a la Universitat de Barcelona i sobretot conegut per la seva tasca divulgadora en l’àmbit de la neuroeducació. Seria un error, adverteix, que quan tot això acabi el missatge que rebin els infants sigui que hem perdut un mes de classes i que les hem de recuperar a tota pressa.

Com ho veu, tot plegat?

Pel que fa a l’àmbit mèdic, aquesta epidèmia s’està comportant com una epidèmia clàssica. Consti que no sóc epidemiòleg ni viròleg, però tinc molts coneguts que ho són i tots coincideixen que té aquest comportant clàssic: una primera fase de poc creixement en què tothom es pensa que ens n’escaparem, una segona fase de creixement exponencial, que és on estem ara, després s’arriba a un equilibri i a poc a poc comença a baixar. I l’única diferència que hi pot haver és quanta estona dura tot aquest procés, però no dura mai menys d’un mes.

Vol dir que menys d’un mes a casa ho veu impossible?

Impossible. De fet, a la Facultat de Biologia tots tenim molt coll avall que com a mínim fins al 14 d’abril no hi tornarem a anar. El confinament va començar el 13 de març. Un mes és el mínim, i a partir d’aquí pot durar una mica més, ja veurem.

Serà una epidèmia clàssica, però mai abans havíem estat confinats…

Es comporta igual que qualsevol epidèmia, però el que veiem és que aquest virus és més infecciós que la grip a la qual estem acostumats cada any. I el nombre de casos greus, en percentatge, és superior al de la major part de grips convencionals, perquè cada any la grip és un món. El que ha fet saltar les alarmes és que és un virus completament nou i per això no hi ha cap mena de vacuna disponible. Quan arriba la grip sempre hi ha una vacuna, que no sempre funciona, encara que normalment s’encerta. El fet que aquest any no hi hagi cap vacuna fa que les persones que pertanyen als grups de risc ho passin malament. I el confinament l’objectiu que té és reduir el nombre de casos greus perquè no s’omplin els hospitals. La major part passaríem aquesta pneumònia com una malaltia que et fa estar incòmode perquè no respires bé, tens febre i maldecap, però no passaria de ser com una grip forta. El problema és que, sense vacuna, el nombre de persones amb afeccions greus és més alt que amb la grip convencional i això pot acabar col·lapsant, com ja està passant, la sanitat pública. Cal aquest confinament perquè el sistema sanitari no faci fallida.

En sortirem mentalment tocats de tant de temps tancats a casa? Com ens preparem per això?

En sortirem tocats, segur, perquè no és fàcil trencar la rutina d’aquesta manera i entrar en una altra diferent. La millor manera de sortir el menys tocats possible és mantenir-nos actius. És conservar una rutina, que no ha de ser necessàriament la mateixa d’abans. Jo, per exemple, abans em llevava a dos quarts de set i ara ho faig a les vuit. Ara bé, em llevo, esmorzo, i em poso a treballar. O fent classes online amb els alumnes, o preparant articles que tenia pendents… és a dir, em vaig traient feina de sobre. I treballo fins al migdia, quan vaig a fer el dinar. És important marcar-se una rutina. I si no és amb feina, perquè potser hi ha gent que no pot fer teletreball estant a casa, doncs ha de ser d’un altre tipus. Faig una mica de gimnàstica, faig receptes de cuina que no he fet mai… La rutina no pot ser passar-se tot el dia endropit mirant la tele.

Amb criatures és més difícil. Has de tenir la teva rutina i aconseguir que ells tinguin la seva…

És el mateix, és muntar una rutina amb els fills. No cal llevar-se a les set per anar a l’escola, ens podem llevar a les nou, i esmorzem tranquil·lament. Si abans l’esmorzar l’havíem de fer en 10 minuts, ara ens entaulem i fem un esmorzar tranquils, depenent també de les feines que tinguin el pare o la mare, i aleshores podem fer una mica de deures, o mirem l’Info K, que és un recurs impressionant per les famílies que tenen nens petits, i això marca uns horaris claus que ajuden a mantenir aquestes pautes. Ara bé, mirar l’Info K, o el programa didàctic que sigui, no consisteix a plantar els nens davant la tele, sinó que un dels adults de la casa s’ha d’asseure amb ells per mirar el mateix, perquè ells valorin que allò és un moment important del dia. I després dibuixem o fem el que sigui, cada família ha de saber com són els seus fills. Però l’important és mantenir aquesta rutina, perquè allibera el cervell d’estar pensant constantment què farem. El fet d’estar pensant constantment què farem hi ha persones que els activa molt –jo seria una d’aquestes–, però n’hi ha d’altres que els condiciona molt cap a un pessimisme. I poden entrar en aquells bucles de repetir-se a un mateix que portem sis dies tancats, que no sé què fer, etc. Ha de ser una rutina engrescadora, no pot ser un pal. Ha de generar moments agradables, que esperes, i que et mantenen en aquesta alegria interna que es vincula amb l’optimisme, així serà més fàcil suportar aquests 30 dies o més que estarem confinats.

Algun missatge especial pels petits que no poden seguir l’Info K?

El mateix. Es tracta de mantenir una rutina amb ells. És evident que no podràs tenir llargues converses de sobretaula, però pots fer jocs de construccions, i si no en tens pots agafar cartrons o altres elements que tinguis a casa i comences a construir una ciutat, per exemple. Amb un cartró suau, que ells puguin tallar amb tisores, i després els pinten, estàs practicant una sèrie d’habilitats manuals que són molt útils perquè es relacionen amb molts altres aspectes cognitius; estàs practicant la imaginació, la visió tridimensional. I cada dia fas una caseta, i ja tens aquella hora ocupada fent això. Ho poso com a exemple, però es tracta de buscar alguna activitat que cada dia sigui diferent, però que al mateix temps hi hagi una continuïtat de dia en dia, perquè així esperes l’endemà amb ganes. El més important per no sortir tocats d’un mes de confinament és mantenir aquesta il·lusió pel “i demà faré”.

Ens caldrà algun tipus d’entrenament per la tornada?

En l’àmbit educatiu crec que aniria molt bé que hi hagués algun tipus de material, que es podria anar fent aquests dies, primer perquè als infants, de qualsevol edat, se’ls hi ha d’explicar que això de tant en tant passa i per què és important la higiene, i quedar-se a casa, i no només això, sinó per valorar també aquells professionals que han d’estar treballant. I no parlo només dels serveis d’emergència, metges, infermeres, sinó que penso en les treballadores i els treballadors dels supermercats, quan tot això s’acabi se’ls hauria de fer un homenatge també. Ells també s’arrisquen, potser no tant com una metgessa o una infermera, però s’estan arriscant. En alguns casos els han augmentat una mica el sou, que està molt bé, però no compensa el risc que estàs assumint.

Hi ha més col·lectius: els cuidadors de les persones dependents, les dones i homes que netegen els hospitals, els escombriaires, los transportistas de menjar i material sanitari…

Doncs penso que caldria fer un homenatge col·lectiu a tota aquesta gent.

I els i les mestres?

També hauran de tenir present que quan tornin a l’escola aquest tema s’haurà d’abordar, des de l’escola no es pot amagar. Els nens vindran més o menys tocats, segons com la família ho hagi sabut gestionar a casa, però clar, això és una alteració del seu ritme, i quan arribin el missatge no pot ser “hem perdut un mes, i anem a recuperar-lo treballant més”, no és això, sinó que hem estat un mes confinats i això s’ha de valorar com una cosa positiva, hem sabut respondre bé davant d’una emergència. És a dir, primer ens haurem de carregar d’ànims, de reforç positiu, de dir-nos: “Què bé que hem sabut estar un mes tancats a casa”. Això ja et permet fer un canvi de xip, i a partir d’aquí anar recuperant la normalitat, però amb certa tranquil·litat, i si a final de curs no s’acaba tot, no passa res, no s’acaba el món. Ja ho farem l’any vinent.

O sigui que seria un error pretendre acabar el temari com sigui.

Totalment. Penso, per exemple, en un mestre de 2n de primària que ara anava a ensenyar les restes. I que consideri que els seus alumnes han d’acabar el curs sabent restar. I ara, quan tornin, vinga a fer restes! No és això. Una altra cosa és introduir el concepte, que els hi soni, i parlar amb el tutor de 3r i que tingui clar que el curs vinent t’arribaran una mica coixos d’això. Ja està. Perquè, si no, serà un doble trauma, primer un mes tancats i ara vinga, corre, corre, corre.

Quan veiem les imatges de la Xina ens semblava un perill absolutament llunyà i d’un altre planeta, ningú podia pensar que arribaríem a estar com ells, crec que fins i tot quan vèiem les d’Itàlia ens passava el mateix.

Totalment.

Hem estat molt ingenus i ens tornarem més desconfiats a partir d’ara?

A curt termini crec que tot això ens canviarà. A les persones ens agrada l’estabilitat perquè ens dóna confiança i seguretat. I això demostra que l’estabilitat, a la natura, no existeix. Hi ha períodes de molta estabilitat, fins que, no saps mai per on, et sorgirà un daltabaix com aquest, que no és el primer. Amb la grip espanyola, l’any 1918, va passar exactament el mateix, el que passa és que tenim poc memòria històrica. Al Quadern gris de Josep Pla hi ha una entrada del 8 de març de 1918 (per tant, 102 anys i quatre dies abans del nostre confinament) on diu que avui han clausurat la universitat durant 15 dies per l’epidèmia de grip. I va passar amb les pestes a l’Edat Mitjana, i a la febre de la llana al segle XVI a les comarques de la Catalunya central, són episodis que van passant i que seguiran passant, la natura té aquestes coses.

Sí, però un s’imagina que avui tenim molt més coneixement científic que fa un segle, o que això pot passar a l’Àsia o al tercer món, però que aquestes coses no passen a Occident…

Perquè sempre tenim tendència a valorar-nos a nosaltres mateixos, com si fóssim més del que som, i a pensar que els altres són menys del que són. La Xina és una gran potència mundial, ells han estat els primers però podria haver passat a qualsevol altre lloc. Ara, durant un temps, viurem molt pendents d’aquestes possibles epidèmies i l’ideal seria que això ens servís d’experiència per tenir els sistemes sanitaris a punt, amb un pla de contingència que permetés activar tot això amb molta més rapidesa i sabent què s’ha de fer. Però no sóc especialment optimista, em recorda massa a la crisi de 2007-2008, quan el president dels EUA, que aleshores era Barack Obama, va dir que ens havíem de replantejar el capitalisme. I què s’ha replantejat?

Res.

Al contrari, s’ha enfortit el neoliberalisme. Per això, ara estarem uns mesos o uns anys parlant-ne, i l’ideal seria que no s’oblidés i que cada Estat, i que com a societat global, tinguéssim molts clars quins han de ser els plans de contingència. Al coronavirus no se’l combat traient l’exèrcit al carrer, se’l combat traient els científics, els metges i els educadors al carrer, perquè ens hem d’educar per si això torna a passar, i hem d’estar científicament i mèdicament preparats perquè tornarà a passar, tard o d’hora. Potser d’aquí a 20 anys, o 100, o només 3, no ho sabem. Es tracta de tenir uns estocs adequats i uns mecanismes. A la Facultat de Biologia, per exemple, hem donat tot el material que teníem al magatzem de guants, mascaretes i bates d’un sol ús. Els hem donat sense que els reclamessin. ¿Per què no tenim un pla de contingència on es digui que si passa això tenim ja localitzats i actualitzats els llocs on podem recórrer a buscar tot això perquè està disponible?

La falta d’un pla de contingència seria per vostè el principal error que s’ha comès? O potser el fet que ens van voler tranquil·litzar a tots massa quan el que calia era advertir-nos més clarament del que s’apropava?

Penso que els missatges van estar bé. Havien de ser de tranquil·litat i de confiança. Però feia falta una segona part, que era dir que això ens arribarà i per tant estiguem pendents perquè tenim més del 90% de probabilitats d’haver-nos de confinar també a casa. Mentre el nombre de casos augmenta molt lleugerament no cal confinar ningú, no serveix de res, més val que treballem per preparar-nos per quan faci falta confinar-nos a casa. Quan es detecta aquesta inflexió a la corba, que fa que els casos creixin de forma exponencial, és el moment de quedar-se a casa. Potser s’hauria pogut actuar dos o tres dies abans del que es va fer, i més radicalment. Hem perdut molta pistonada en aquella primera aposta de “per anar a treballar si que pots sortir de casa”. Perdona, tots treballem… i per tant tots podem sortir de casa.

O l’empresa et deia que et quedessis a casa o tenies l’obligació d’anar al teu lloc de treball.

Això sí que ha estat un error estratègic. El confinament ha de ser total. I s’han de tancar els territoris. És igual que ho fem en l’àmbit d’un poble, d’una província o una comunitat, és a dir, hi ha hagut molt escampall de virus perquè quan es va començar a parlar que potser haurem de tancar, molta gent va sortir a la segona residència. Molts barcelonins van anat a la Cerdanya, i molts madrilenys van anar a Múrcia o a la Vall d’Aran. Potser ara ja no fa falta tancar perquè està per tot arreu, però s’hagués pogut limitar moltíssim l’abast. No és el mateix tenir dos o tres focus importants i la resta de la península relativament neta, perquè li pots dedicar molts esforços als hospitals d’aquestes zones. Per mi, el paradigma de com s’ha d’actuar és el que va fer la Generalitat amb Igualada. Detectes un focus important, el tanques i t’estalvies que es vagi filtrant cap als pobles del costat.

 

Font: https://diarieducacio.cat/el-primer-sera-carregar-se-danims-i-si-no-sacaba-el-temari-no-passa-res/

 

Cómo convivir con adolescentes

No importa si te dicen constantemente que les dejes en paz, necesitan tu apoyo y sentir que estás a su lado

Cómo preparar a un niño para un mundo de igualdad

Fuente: El País. VERÓNICA PALOMO. 9 ENE 2019 – 09:26 CET

https://elpais.com/elpais/2019/01/04/buenavida/1546637409_504712.html

Educar a un hijo para que se libre del machismo es tan importante como elegir un buen colegio

Han nacido con el fin del silencio. Son niños que están creciendo en medio del despertar de una nueva conciencia feminista y, aunque la cifra de 49 mujeres muertas a manos de sus parejas en el 2018 revela que aún queda mucho por hacer, los pequeños están siendo testigos del desarme de la violencia patriarcal.  Si la era #MeToo trae algún cambio, será uno en la educación, que es el reto más importante. Como dice la activista Gloria Steinem, “el gran problema de todos, hombres y mujeres, no es aprender sino desaprender”… el machismo, en este caso.

No es tarea fácil. Primero hay que asimilar que enseñar al hermano mayor a que vigile a la pequeña cuando salga de noche quizá no sea lo más acertado. Luego necesitamos comprender qué quiere decir que la violencia de género es un problema de educación. ¿Es no levantar faldas en el patio del colegio? ¿Repartir equitativamente las tareas del hogar entre el niño y la niña? Esto es lo que los opinan los que más saben del asunto.

Predica con el ejemplo o “aquí fregamos todos”

A los padres les preocupan cosas como que sus hijos tengan conductas violentas o desafiantes con otros niños, por eso les corrigen cuando insultan o levantan la mano a un amiguito -aunque a veces pueden tomarse los castigos como una recompensa-. Pero muchos progenitores no se paran a analizar la forma en que ellos se relacionan con sus niños. “¿Qué aprenderá si le digo que no grite mientras le levanto la voz, que no pegue a su hermana mientras le zarandeo del brazo, que no insulte mientras le recuerdo lo tonto que es?”, se pregunta la psicóloga sanitaria experta en violencia de género Penélope Piñera. Con la igualdad pasa lo mismo.

“Antes de plantearse cómo educar a sus hijos e hijas en un contexto de igualdad, los padres deberían analizar desde qué parámetros fueron educados ellos, y qué papeles desempeñan dentro su propio sistema familiar. No es eficaz tratar de educar a un hijo en la corresponsabilidad de las tareas del hogar mientras observan cómo, en su día a día, es su madre quien renuncia a su tiempo para hacer las tareas domésticas”, reflexiona.

El nuevo padre no acepta un papel secundario en la crianza

Son muchos los hombres a los que desde hace ya tiempo no les compensa el machismo, que ya no se sienten cómodos ni identificados con el modelo de masculinidad patriarcal. A pesar de seguir teniendo más derechos y privilegios que las mujeres, se sienten explotados por un sistema en el que deben encontrar un nuevo modelo de ser propio, no impuesto.

HABLAR DE SEXO EN LA ERA DEL METOO

No se han dado su primer beso, pero ya consumen porno y Google es la escuela de sexo donde aclaran todas sus dudas. Sin embargo, los padres siguen siendo necesarios. La experta en sexología María del Mar Padrón aconseja cómo deben abordar el tema del sexo con ellos.

La sexualidad explica procesos tan importantes para el desarrollo personal como la identidad de género, los roles de género, las fantasías, los vínculos afectivos… Los hijos necesitan ayuda para aprender a conocerse, aceptarse y vivir su sexualidad plenamente.

Hay que promocionar los valores positivos implícitos en la sexualidad, aquellos que hacen referencia al placer, al respeto, a la confianza, a la libertad, al conocimiento, a la comunicación, a la igualdad y a la diversidad.

Cuando pregunten, responder con evasivas o gestos de reprobación no es lo más aconsejable. Tampoco lo es hacer chistes machistas o comentarios inadecuados, ni siquiera ante la escena de una película.

Lo que más valoran tanto las chicas y chicos es la honestidad. Está bien reconocer que hablar de estas cosas cuesta, y un padre puede admitir que desea que su hijo tenga información y que, si él no puede dársela, quizá haya que recurrir a otras personas.

“El género es una construcción social y cultural, por tanto el concepto de masculinidad y feminidad no es algo estático sino que se aprende, se impone, se desarrolla o se modifica en función de muchos condicionantes externos. No solo es posible encontrar nuevos modelos de masculinidad, es absolutamente necesario para lograr una sociedad más justa e igualitaria”, profundiza Piñera.

Un ejemplo es el decálogo de principios básicos para tomar conciencia sobre la necesidad de un cambio desde la responsabilidad masculina, que la Asociación de Hombres por la Igualdad (Ahige) ha elaborado. Entre ellos destaca “el proceso y replanteamiento de la relación con sus hijos e hijas. Un nuevo hombre y padre que ya no acepta continuar con un papel secundario e intenta que la relación sea más completa, aprendiendo a implicarse directamente con ellos y ellas”. El objetivo es claramente cuidar mejor a sus hijos.

El hombre caballeroso del siglo pasado, ese que era amable con la mujer colocándola en un pedestal porque la veía como un ser vulnerable y con necesidad de protección, está muriendo. Ahora vemos nacer a uno nuevo al que le han transmitido valores de cuidado y protección a las personas que quiere, independientemente del sexo al que pertenezcan.

Hay que erribar el mito (que tanto daño hace) del amor romántico

La psicóloga de la Universidad de Kentucky Christia Brown, aseguró en un reportaje publicado en el periódico estadounidense The New York Times que cuando las chicas terminan la escuela secundaria, la mayoría ha sido acosada sexualmente. El artículo se hizo viral en el país, pero no hace falta ir a los institutos americanos para detectarlo. El problema es global. En España, según datos del Observatorio contra la Violencia Doméstica y de Género del Consejo General del Poder Judicial, el número de menores de edad enjuiciados por violencia de género aumentó un 40% en 2017, con 226 chicos juzgados por malos tratos a sus parejas.

María del Mar Padrón, especialista en sexología, coeducación y violencia de género, señala como origen del maltrato el mito del amor romántico, ese que se basa en el sufrimiento, la renuncia, los celos y el control como muestras de amor. “El mejor antídoto para luchar contra él es que los padres aceptemos y tratemos por igual a hijos e hijas, dándoles a cada cual su propia identidad. Hay que fomentar la empatía y la ética del cuidado en los chicos, y el valor de la autonomía en las chicas”, indica la experta. Esta educación hará que sean capaces de relacionarse de una manera más sólida, sin machismo de por medio y tratándose como iguales.

Reformular unos roles de género muy desfasados

En una sociedad cada vez más unisex es casi obligatorio preguntarse para qué sirven los roles de género, esas manifestaciones del tipo “las niñas son más obedientes y maduras y los niños más brutos, pero más nobles”. Son coletillas que chirrían con solo leerlas, pero que no dejamos de repetir, y no tienen nada que ver con factores biológicos; se dan en los seres humanos independientemente de su género.

“Es cierto que los roles de género cumplen con un objetivo en función de lo que una sociedad considera adecuado para hombres y mujeres en cada momento histórico, el problema está en que en la mayoría de las sociedades actuales predomina un sistema patriarcal donde se ejerce la supremacía de lo masculino, donde se sitúa al varón como referente”, explica Piñera. Un ejemplo ilustrativo es utilizar el masculino como genérico universal, justificándolo con la idea de que incluye a las mujeres.

Hay que reformular los roles, y la tarea que comienza con los juguetes y sus imperfecciones, que se dejan de lado en los catálogos actuales, que además los distingue por sexos. “La pregunta que todo el mundo debería hacerse es: ¿se necesitan los genitales para jugar con ellos? No, pues entonces todos los juguetes son igualmente válidos para niños o niñas. Los únicos criterios que deberíamos tener en cuenta a la hora de elegir un juguete son la edad, las destrezas o capacidades que desarrollan, los gustos…”, matiza la experta.

Ojo con la música, las películas y la moda

Por muy bien que lo estemos haciendo en casa, hay aspectos externos que pueden disolver todo lo que hemos ido creando. Películas, series, música, que transmiten la idea de que hay parejas predestinadas, que los celos son una muestra de amor, que cualquier sacrificio es válido por la pareja… No hacen ningún bien en nuestra lucha por educar a nuestros hijos en un ambiente de igualdad de derechos y oportunidades.

“De poco sirve si en casa nos relacionamos de forma igualitaria y no violenta pero la música que escuchan nuestros hijos varones hace apología de la violencia y el abuso sexual, si sus películas les transmiten roles de género donde las mujeres son frágiles y sumisas, y están siempre a la espera a que un príncipe las rescate”, concluye la experta.